L’Eurocopa com a eina d’homogeneïtzació nacional

El futbol, com a fet social, és política. De fet, tot és política en aquesta vida; fins i tot no posicionar-se o autodefinir-se com a apolític també és una postura política. Aquests darrers dies, amb motiu de la celebració a Alemanya de l’Eurocopa, constatem, novament, com es tracta d’un binomi indestriable. Més enllà del fet que sonin els himnes nacionals i s’enarborin banderes, les competicions de seleccions són explotades políticament per estats, governs i formacions polítiques diverses. El futbol, atesa la seva dimensió social, esdevé una eina potent al servei de causes dispars, que poden abraçar des d’una voluntat de projectar una concepció o un model determinat d’estat fins al fet de ser el mitjà per visibilitzar reivindicacions socials o nacionals divergents. Per tant, per un costat, pot afavorir que es capitalitzin els èxits esportius a través del discurs oficial; però, per un altre, també serveix per vehicular mostres d’adhesió o animadversió discrepants.

A l’Estat espanyol, de forma recurrent, coincidint amb la celebració d’una competició internacional, torna la brama homogeneïtzadora que explota aquest futbol de seleccions —nacionals, no ho oblidem—, per projectar allò que en Michael Billig va definir com a nacionalisme banal. Aquell mecanisme que les nacions empren per recordar als ciutadans la seva pertinença i lleialtat a aquestes. Res que no s’hagi fet abans, òbviament. Paradoxalment, però, els promotors del mateix són aquells que durant la resta de l’any s’entesten a dissociar l’esport i la política, tot utilitzant l’axioma “no s’ha de barrejar el futbol amb la política”. Curiosament, són els mateixos que t’imposen a qui s’ha d’animar, amb qui t’has d’identificar, quina bandera has de lluir i quins colors has de sentir com a propis.

Alguns han dit que Lamine i Nico són l’encarnació d’una Espanya antiracista, oberta, tolerant i unida

A més a més, a banda de monopolitzar l’èxit al servei d’un projecte nacional i utilitzar el futbol com a eina de cohesió patriòtica, aquest cop la cosa ha anat més enllà. El fet que Lamine Yamal i Nico Williams hagin estat dos dels jugadors més destacats del combinat espanyol ha desfermat els intents d’instrumentalització d’aquests jugadors. En un context polític marcat pels discursos d’odi i la demanda de majors restriccions en matèria d’immigració, algunes formacions polítiques de l’anomenada esquerra progressista han enlairat la selecció espanyola a la categoria de símbol d’una Espanya plurinacional i diversa. Així, aquests dies hem pogut llegir opinions sobre com aquests dos nanos són l’encarnació d’una Espanya antiracista, oberta, tolerant i unida, sobretot, unida. Aquest discurs, que habitualment s’atribuïa la dreta conservadora, ara també l’està intentant patrimonialitzar la socialdemocràcia. Ja no cal debatre sobre la ressignificació del patriotisme espanyol i l’ús dels seus símbols; ara l’esquerra plural també abraça desacomplexadament aquest discurs nacionalista.

La realitat, malauradament, és una altra. Per més que aquests dies el barri de Rocafonda aparegui constantment a la premsa i sigui explotat mediàticament i política, el cert és que, quan el focus s’apagui, les pantalles desapareguin de les places i l’actualitat es dirigeixi cap a altres escenaris, aquest barri de la capital del Maresme seguirà patint la precarietat i l’oblit institucional. Perquè la quotidianitat és tossuda i ens mostra un escenari diferent en el qual aquesta Espanya plurinacional esdevé un estat regit per una Llei d’estrangeria, on existeixen centres d’internament d’estrangers, on es produeixen identificacions policials per perfil racial, on malviuen persones sense papers, on es difonen discursos d’odi contra els migrants i on partits reclamen el desplegament de l’Exèrcit a les fronteres. En resum, un estat on el racisme és estructural i on els migrants són utilitzats com a bocs expiatoris de diverses problemàtiques socials.

Una Espanya plural que també trontolla en l’àmbit territorial. Amb reivindicacions desateses persistentment i on aquesta diversitat que tant es pregona s’aixopluga sempre sota la mateixa i única bandera, mentre es continua negant l’existència d’altres nacions que no siguin l’espanyola i es continua impedint per llei que les seleccions esportives catalana, basca o gallega puguin competir oficialment.