Crític Cerca
Opinió

CUP-CC: els límits institucionals i la construcció d’alternatives

14/09/2017 | 19:00

“La lògica de les organitzacions i les candidatures és implacable i les candidatures, sobretot les que tenen més èxit, corren el risc d’esdevenir maquinàries centrades en la seva pròpia autoreproducció. Perquè, malgrat que l’objectiu sigui el de posar la candidatura al servei de les lluites, la candidatura pot assolir fàcilment una posició de força gràcies a l’accés als recursos, gràcies a l’accés als mitjans, a les palanques de poder institucional i, consegüentment, també a causa de l’accés més fàcil a les gairebé infinites lògiques de cooptació del poder. Per això, i a la història dels moviments i de les lluites d’arreu del món ens remetem, defensem que cap prevenció no és sobrera.”
Anna Gabriel i Joan Teran, ‘Perspectives II – Municipalisme: propostes per a la ruptura’

Eleccions al Parlament el 27 de setembre de 2015, un punt d’inflexió

Segurament, les lectures a fer prèvies a les eleccions del 27 de setembre de 2015 són múltiples i complexes. Els resultats del 27-S ens mostraven que els vots a les candidatures independentistes no són suficients, no arriben al mínim necessari de persones que volen la independència de manera explícita i, per tant, és en aquesta situació que la CUP-Crida Constituent descarta des d’un primer moment la declaració unilateral d’independència (DUI). Però també és important recordar que la CUP ja deia en documents interns previs al 27-S que, si no tenim un resultat clar en vots, cal apostar per un referèndum i seguir avançant cap a la ruptura amb l’Estat espanyol:

Majoria absoluta d’escons però no de vots: aquest escenari suposa que l’independentisme té majoria absoluta al Parlament, però no supera el 50% de vots emesos. Així doncs:

— L’independentisme no només seria majoritari sinó que se situaria amb un notable avantatge sobre el bloc del NO (Partit Popular, Ciutadans i Partit Socialista de Catalunya).

— El mandat popular de continuar avançant seria inqüestionable.

— Per tal de fer efectiu el dret a decidir, si pot ser amb un referèndum, caldrà avançar en la desconnexió amb l’Estat i el règim del 78 mitjançant un escenari de desobediència que permeti sotmetre a referèndum la independència i el resultat d’un procés constituent.”

Els documents interns de la CUP ja preveien que, si no es guanyava el 27-S, calia apostar pel referèndum

Passada la consulta del 9 de novembre de 2014, la majoria de partits i d’entitats sobiranistes van reclamar a Artur Mas que convoqués eleccions abans de tres mesos. És a dir, celebrar les eleccions al febrer del 2016. Aquí comença el seguit de xantatges que portaran Mas i Convergència Democràtica a marcar segons els seus temps i les seves necessitats (de partit) el ritme i els passos a fer previs al 27-S:

[14 de gener de 2015] Reunió a Palau entre Artur Mas, Oriol Junqueras, Muriel Casals, Carme Forcadell i Josep Maria Vila d’Abadal: convocatòria d’eleccions “plebiscitàries” de manera immediata, realitzar les eleccions el 27-S i els diferents partits es presentaran de forma separada i amb un full de ruta comú.

[20 de juny de 2015] Conferència política d’Artur Mas a Molins de Rei: tot i l’acord realitzat al gener del mateix any, llança una nova proposta per encarar les eleccions del 27-S d’elaborar una llista unitària amb la presència de persones de la societat civil i dels partits independentistes.

[14 de juliol de 2015] Reunió a Palau entre la CUP, CDC, Esquerra Republicana, Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI): es comença la reunió amb cinc actors polítics demanant que s’hi presentin separadament els tres partits presents (CUP, ERC i CDC) i només Artur Mas i CDC exigint que es faci una llista unitària. Sempre sota l’amenaça de no convocar les eleccions del 27-S (potestat exclusiva del president de la Generalitat). Finalment, la reunió acaba amb el pacte per configurar una llista (la que acabarà sent la proposta de Junts pel Sí) i només la CUP es mantindrà amb la decisió de presentar-se separadament.

Després del 9-N, els partits van reclamar a Mas la convocatòria d’eleccions, però van començar els xantatges

Ara que tenim clar el punt de partida de les eleccions del 27-S, tornem just després d’aquells resultats: la negociació del setembre del 2015 al gener del 2016. La CUP-CC afronta els primers passos de la negociació treballant i posant sobre la taula tres propostes, tres premisses, per tal de continuar l’11a legislatura al Parlament de Catalunya i avançar cap al procés de ruptura amb l’Estat espanyol. Aquestes tres propostes són resumidament les següents:

1. Un acte de desobediència i d’enfrontament amb l’Estat abans de les eleccions espanyoles del 20-D.

2. Pla de xoc i procés constituent popular que permeti, durant el 2016, activar tot el teixit popular en la definició del nou país.

3. Trencar l’hegemonia de CDC i, en conseqüència, no investir Artur Mas com a president de la Generalitat de Catalunya com a persona clau i representativa del període de retallades i, també, per l’ús del procés per marcar tempos segons les necessitats partidistes i/o personals.

Apunt: en aquest context, cal constatar l’esforç organitzatiu i comunicatiu de la CUP-CC per mantenir els seus espais de debat assemblearis. [‘L’assemblearisme en joc‘, Xevi Generó].

Ni Mas ni març

Artur Mas i els diputats de JxSí, alguns aplaudint i d’altres no, mentre Anna Gabriel (CUP) torna al seu lloc després del seu discurs / RAFA GARRIDO – ACN

Primerament, cal dir que sense el context polític previ explicat en el punt anterior es podria reduir el debat entorn de la presidència d’Artur Mas a un simple vot afirmatiu o negatiu. Però el context previ en els apartats anteriors ens fa veure la dimensió i l’ús que CDC i en especial Artur Mas han fet de l’anomenat “procés”. La figura de Mas encaixa a la perfecció dins la voluntat d’una classe política de mantenir-se al poder malgrat els resultats electorals, una pressió social llunyana als seus postulats i un percentatge elevat de població que demana canvis en la política dels últims anys.

Seguint amb l’explicació del debat i dels diferents arguments donats per la CUP, cal destacar que, contràriament al que es podia esperar en un primer moment, ERC i CSQEP agafen un paper passiu sense voler provocar un gran canvi i es juga sempre en un escenari on la CUP i l’Esquerra Independentista es troba sola en l’esforç de generar un canvi d’hegemonies orientat a la ruptura democràtica amb el Règim del 78.

Cinc arguments breus i bàsics per entendre el “no a Mas”:

1.És fals que el creixement de l’independentisme sigui conseqüència del viratge de CDC. Al contrari, només cal mirar el que ha passat els últims 10 anys.

2. Mas i CDC han frenat de manera sistemàtica la ruptura democràtica i els esdeveniments a partir de xantatges.

3. Les elits i l’oligarquia tenen en Artur Mas la millor garantia per mantenir l’ordre i el control. Artur Mas és el principal bastió que queda al vell ordre polític autonòmic i social favorable a les elits del Principat sortit de la Transició.

ERC i CSQEP agafen un paper passiu sense voler provocar un gran canvi, i la CUP es troba sola

4. La CUP ha de mantenir una acció política pròpia i una coherència respecte als seus posicionaments.

5. CDC i Artur Mas estan esquitxats per la corrupció i les retallades (només cal revisar l”Atles de la corrupció als Països Catalans’, editat i publicat per la CUP).

Dos embats amb dues respostes: pressupostos del 2016 i del 2017

Els dos debats pressupostaris estan situats en un marge molt curt de temps i tant la resposta final com les situacions prèvies són diferents, però per part del Govern de Junts pel Sí (JxSí) s’encaren de manera idèntica amb dues premisses prèvies a fer en cada moment:

1.El xantatge basat a posar els pressupostos per davant de l’avenç del procés de ruptura amb l’Estat espanyol, resumit amb “sense pressupostos no hi ha legislatura” o “sense pressupostos no hi ha referèndum”.

2. La reproducció de l”statu quo’ o immobilisme social del Govern, combinada amb una contínua evocació a encapsular qualsevol debat i proposta; desplaçant sistemàticament un escenari de mínim canvi social a una qüestió postindependència, resumit amb “primer la independència i després model social” o el recurrent “ara no toca”.

La pressió d’ERC i del PDeCAT a la CUP era una estratègia partidista molt allunyada de la celebració de l’1-O

Aquest xantatge continu amb el referèndum o l’anomenat “procés” amb relació als pressupostos i concretament a un model determinat de pressupostos, sense alhora acceptar ni fer cap proposta plausible de calat o de fons, perjudicava i perjudica en cada moment la idea de transmetre que el procés independentista pot suposar, o pot albirar, un canvi en les polítiques econòmiques i, per tant, una millora de les condicions de vida de les majories treballadores.

Després de la primera negociació s’evidencia ja una primera conclusió: no hi ha capacitat (ni voluntat per part de JxSí) que la CUP-CC “guanyi” res més als despatxos i a porta tancada, sense força externa o considerant exclusivament l’opció institucional del vot negatiu com a únic mecanisme. I una segona conclusió, demostrada a mesura que ha avançat el debat i l’execució del referèndum de l’1 d’octubre, és que no eren necessaris els pressupostos per fer el referèndum. Així, el xantatge i la pressió d’ERC i del PDeCAT no era per fer efectiu el referèndum, sinó que era una estratègia partidista i per uns interessos polítics molt allunyats de la celebració i l’execució del referèndum.

Referèndum: com posar fi al processisme

Entremig dels dos embats pressupostaris ens trobem en el moment clau de la legislatura: el canvi de full de ruta de JxSí. Una necessitat, vist amb perspectiva, clau per poder posar fi al processisme i a la indefinició generada durant els últims anys. Aquest canvi de full de ruta o, el que és el mateix, la clarificació del full de ruta s’explica primer per l’esmena a la totalitat als pressupostos del 2016 de Junts pel Sí per part de la CUP-CC i la qüestió de confiança plantejada per Carles Puigdemont com a resposta i, també, per l’aprovació en l’Assemblea Nacional de la CUP celebrada el 22 de maig de 2016 a Esparreguera on s’aprovava la línia política següent:

“Cal portar l’autonomia al límit. Cal forçar la celebració d’un referèndum unilateral sobre la independència que s’hauria de celebrar com a tard al gener del 2017. En cap cas es donarà suport a la celebració de noves eleccions autonòmiques que suposin afegir nous passos que dilatin el procés d’independència. No renunciar, doncs, ni a la unilateralitat ni al referèndum vinculant i clar que doni lloc a un mandat clar i inequívoc”.

Diputats de JxSí i de la CUP, a la reunió de la Junta de Portaveus per valorar la reconsideració de l’admissió a tràmit dels pressupostos, l’1 de desembre de 2016 / RAFA GARRIDO – ACN

La victòria aconseguida en escons però no en vots en les eleccions autonòmiques del 27-S feia necessària aquesta redefinició del full de ruta per aconseguir el mandat clar i vinculant reclamat fins aleshores i posar fi a un procés independentista a Catalunya atrapat entre les pantalles que mai acabaven amb un resultat definitiu.

O com molt bé va resumir Anna Gabriel durant el debat de la qüestió de confiança: “La CUP-CC vam demanar posar el referèndum com a instrument democràtic de culminació de la legislatura al mes de juny passat. I parlem de referèndum. I no hi ha substitutiu del referèndum d’autodeterminació: ni procés participatiu, ni consulta popular, ni noves eleccions plebiscitàries, ni eleccions constituents. Ja ho va dir vostè mateix ahir; o referèndum, o referèndum”.

I ara, què fer? La Unitat Popular i el futur immediat

Aquest capítol donaria per a tot un article o fins i tot per a un debat molt ampli i profund (vegeu, en aquest sentit, l’article publicat per ‘Sentit Crític’ del diputat de la CUP-CC Carles Riera “El demà és ara. Sobre l’Esquerra Independentista i els escenaris d’autodeterminació“).

Si primer ens centrem en el paper de la CUP-CC, aquest pròxim mes el debat ens retorna a moltes altres situacions: corresponsabilitat ‘versus’ acció política pròpia.

El relat d’amagar informació o ser ambigu amb els fets constantment no ajuda a fer versemblant el referèndum

Després de tot el recorregut i mirant enrere, podem anar observant que totes aquelles premisses que la CUP-CC posava sobre la taula han estat encertades o marcaven clarament el camí: desobeir el Tribunal Constitucional (tot i que el Govern avui dia encara no ho ha fet), entrar a tràmit separadament la Llei de referèndum i la Llei de transitorietat, aprovar aquestes lleis abans de la celebració del referèndum o altres aspectes tecnicopolítics per a la celebració del mateix referèndum. Aquest fet confirma, en part, la preocupació que hi ha hagut en molts debats interns, sobre la improvisació del Govern de JxSí o, pitjor encara, la por d’aquest d’afrontar de cara els diferents embats per part de l’Estat espanyol.

Capçalera de la manifestació de l’Esquerra Independentista a Barcelona, l’11 de setembre de 2017 / CUP

Seguint aquest fil, aquí és on trobem una part del desenllaç d’aquestes pròximes setmanes i, sobretot, com des de la CUP-CC podem ser l’accelerador d’un procés que no pot tornar enrere. Junts pel Sí i el Govern de la Generalitat sempre han utilitzat frases com “de la llei a la llei” o “astúcia política” per respondre els diferents impediments judicials i polítics; en canvi, tenint en compte el dret a l’autodeterminació com una eina de ruptura amb la legalitat existent, cal posar el focus en el fet que sense desobediència no hi ha possibilitat de ruptura. L’autodeterminació no s’exerceix amb astúcia. És l’hora de tenir un Parlament en rebel·lia, de tancar el procés per començar la fase de l’autodeterminació. I això només és possible amb una desobediència sistemàtica, dins i fora del Parlament, des del carrer i des de les institucions. A més, cal tenir en compte que el relat d’amagar informació o ser ambigu amb els fets o canviar el calendari constantment no ajuda a fer versemblant el referèndum i, en conseqüència, no ajuda a revertir el relat d’una part dels indecisos o d’aquells moviments partidistes ambigus provinents d’espais no directament independentistes.

És, doncs, el moment de tenir un paper diferent dels últims temps i una acció política pròpia. Potenciar la mobilització popular i generar un contrapoder real, que faci vinculant i irreversible el referèndum de l’1 d’octubre. I, davant de tot això, reforçar el projecte de la Unitat Popular és necessari en tots els escenaris possibles d’ara fins a l’1 d’octubre. És imprescindible articular un poder popular al conjunt dels Països Catalans i posar al centre del debat els objectius estratègics de la Unitat Popular. Com diu Carles Riera a l’article anteriorment citat: “Per tal de fer possibles aquests objectius i plantejaments, és necessari que la CUP-CC clarifiqui que el seu compromís, la seva aliança i corresponsabilitat són amb la ruptura independentista i amb el referèndum, no amb el Govern autonòmic i la majoria parlamentària que li dóna suport”.

Costa superar les diferents pantalles tècniques que posa sobre la taula el Govern i que ens porten a fer un seguidisme de les diferents passes proposades

L’escenificació creada avui dia per part del Govern i de JxSí es basa en “jocs” i estratègies per no afrontar clarament la partida final, per continuar fent el relat “de la llei a la llei” obviant el necessari procés de desobediència i jerarquitzant informació en petits cercles de poder que, lluny de la transparència necessària per generar credibilitat, genera dubtes i preguntes constants. Superar aquest escenari no ho ha fet fins avui dia la CUP-CC, i cada vegada costa més superar les diferents pantalles tècniques que posa sobre la taula el Govern i que ens porten a fer un seguidisme de les diferents passes proposades. La preocupació és evident: Junts pel Sí, amb ERC al capdavant de l’execució del referèndum, minimitzarà l’embat per evitar mesures repressives i judicials que vinguin des de l’Estat i s’aproximarà a un nou 9-N? O, per contra, anirem amb totes les conseqüències cap a un procés d’autodeterminació, trencant amb tota legalitat espanyola, de forma desobedient? A nosaltres, com a CUP-CC, ens pertoca clarificar que la independència només serà possible no solament votant l’1 d’octubre, sinó també mobilitzant, omplint carrers i desobeint.

I hem de saber obrir aquest debat a la militància, sense por, obertament. Perquè, si no l’afrontem de cara, si la CUP-CC no pot ser, en tots els sentits, oposició (tant en polítiques socials com en aquestes fórmules “legalistes” d’exercir el dret a l’autodeterminació), la CUP-CC serà part del problema i no podrà concretar ni proposar alternatives versemblants a aquesta nova fase processista d’inconcreció.

Referèndum sí o sí, aparcant tota possibilitat de reculada, sense amagar cartes i amb confrontació directa amb l’Estat i la seva legalitat. Ho hem defensat abans i ara: cal un poble organitzat i disposat a mobilitzar-se fins a les últimes conseqüències. Desobeir per aconseguir els nostres objectius. Fer el referèndum, defensar-lo i guanyar-lo.

Cal fer una reflexió sobre l’excessiva centralitat de la lluita institucional dels últims temps

Finalment, i com a parèntesi final i a desenvolupar en un altre moment, cal fer una reflexió en el si del moviment sobre l’excessiva centralitat de la lluita institucional dels últims temps, ja que aquesta suposa l’avenç de posicions possibilistes a curt termini i la renúncia o moderació en els plantejaments estratègics de l’Esquerra Independentista. Cal, més que mai, treballar per un futur programa de la Unitat Popular als Països Catalans. Aquests últims anys al Parlament de Catalunya i fora d’aquest s’ha fet, com deia Anna Gabriel durant el discurs de la qüestió de confiança des de l’assemblearisme:

“I tot el camí recorregut, el que ve de lluny, però també el més recent, l’hem fet, bàsicament, amb el nostre esforç, la nostra perseverança, la nostra militància i, sobretot, la nostra paraula i la nostra coherència. No tenim gaire més. No tenim poder ni poderosos. Tenim les mans, el nostre capital, i tenim una cultura política que volem preservar; perquè prenem les decisions de forma col·lectiva i n’estem orgulloses. I sabem que algunes ens voldríeu jeràrquiques i subordinades. Però som assembleàries i crítiques”.

Per tot això cal recordar que, si volem generar una alternativa real a aquest sistema, caldrà entendre que “en el marc del capitalisme d’avui, les estructures i les relacions socials necessàries per a la reproducció de la societat no depenen només del poder institucional”. […] “La intervenció institucional ha d’estar subordinada als processos que es troben en marxa i que plantegen, en àmbits diversos, guanyar les sobiranies indispensables per desenvolupar una vida plena, i els ha de potenciar. En aquest sentit, la institució ha de quedar subsumida en els processos transformadors i els ha de donar tot el suport en el seu desenvolupament.” [‘Sobiranies. Una proposta contra el capitalisme‘ – Diverses autores].

* Podeu llegir la versió ampliada i íntegra d’aquest article a la web d’‘Espai Fàbrica’.

Xavier Generó és membre del secretariat de la CUP i portaveu de la formació.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies