El ‘deep State’ espanyol o l’exercici dual del poder

És generosa i abundant la literatura que ha tractat d’explicar l’assassinat dels germans Kennedy o el de Martin Luther King a partir de l’existència d’una organització paraestatal o que es confonia amb l’Estat. Inclús l’Administració de Nixon o l’Administració de Trump han estat narrades com el funcionament d’un doble Estat, on la cara B esdevenia una sort de Govern invisible. El periodisme d’investigació ha arriscat les seves vides per desemmascarar la dictadura de Putin a partir d’un deep State amb omnipresència de sicaris i d’oligarques vinculats al KGB, amarats d’un relat que exalta el patriotisme, el tradicionalisme i l’ortodòxia. Fins i tot la Itàlia de la tangentòpolis —de Giulio Andreotti i de la lògia Propaganda Due de Licio Gelli— se l’ha comparat amb un Estat dins d’un Estat. No han faltat estudiosos com Olivier Dard, de la Universitat de la Sorbona, que han vist en Siècle, el club més influent de França, una estructura de poder influent que opera a l’ombra i esdevé decisiva en el nomenament d’alts càrrecs polítics.

L’Estat profund espanyol respon a una triple dimensió: institucional, legal i comunicacional o ‘conspiranoica’

Steven Levitsky i Daniel Ziblatt han escrit que les noves formes de subversió de les democràcies ja no són violentes. El ciutadà no veu avions sobrevolant, talment com fossin ocells necròfags, les institucions, ni carabines d’assalt amb líders polítics en el seu punt de mira. No cauen bombes, no es disparen ràfegues de fusell. Aquestes noves formes, però, tenen el mateix objectiu que les violentes: canviar les regles del joc menyspreant les regles del joc. “Una de les grans ironies —escriuen Levitsky i Ziblatt— de per què moren les democràcies és que la defensa en si de la democràcia s’esgrimeix com a pretext per a la seva subversió”. Aquesta és la gran paradoxa: el deep State actua mogut per una raó d’Estat que, segons criteris d’oportunitat política que es confonen amb la mateixa supervivència de les elits que en formen part, mereix ser defensada al marge de l’ordenament jurídic en nom de la Constitució.

L’Estat profund espanyol presenta semblances amb altres formes de deep State, però també té les seves particularitats. Aquestes són fruit d’una història caracteritzada per la violència —pronunciaments, alçaments, cops— i dictadures militars de llarga durada capaces de crear estructures estatals paral·leles de protecció dels poderosos. És en aquest sentit que l’Estat profund espanyol respon a una triple dimensió. La primera és institucional. El deep State hibrida i opera dins de les institucions; confonent-se amb elles. És la cara B (arbitrària i discrecional) d’una cara A, que seria la constitucional. La segona és la legal. S’aprofita dels angles morts de les lleis o dels forats foscos normatius, cercant, així, la impunitat. En la mesura que el seu àmbit d’actuació és il·legal i il·legítim, reclama espais de cobertura per evitar, arribat el cas, els controls de legalitat. La tercera dimensió és narrativa, comunicacional, conspiranoica. S’alimenta d’un periodisme d’Estat capaç de crear un context apocalíptic que faci que l’actuació criminal pugui ser tolerada per la ciutadania. Com més contundència del relat —Espanya es trenca o la democràcia constitucional està en perill d’extinció, per exemple—, més tolerància envers una actuació que trenqui el perímetre legal i s’endinsi en les aigües fecals del sistema.

Volem dir amb això que analitzar el deep State suposa enfrontar-se amb una doble instància de poder. Ernst Fraenkel va denominar-ho Doppelstaat en referir-se a l’Alemanya nazi. David Wise i Thomas B. Ross van escriure sobre l’existència de dos governs paral·lels; un de visible i conegut i un altre d’invisible i desconegut per la ciutadania. Aquesta segona instància governamental, oculta en la penombra del sistema, era la que dirigia la política nord-americana durant els anys de la Guerra Freda. Però, si ens centrem en l’Estat espanyol, cal partir de la premissa que Espanya és una nació frustrada amb un Estat dèbil. O un Estat amb mala salut de ferro. No li importa embrutar-se si així protegeix aquest Estat malalt o aquesta democràcia de baixa qualitat. Dit això, qui forma aquest Estat profund, qui és aquell capaç de baixar al subsol per embrutar-se?

Hi ha una data clau que explica la formació del deep State espanyol: la desfeta del 1898. És la data del final de l’Imperi i és l’inici de la recerca d’un nou enemic. Com explica Juan Carlos Losada, seria a partir de la pèrdua de les colònies d’ultramar que l’Exèrcit s’obsessionarà a mantenir el que queda de la unitat de l’Estat i l’ordre públic. Aquest és l’embrió d’un Estat dual que arrelarà després de la Guerra Civil, quan Espanya esdevindrà un Estat militaritzat. El problema de l’Exèrcit franquista és que posseïa una gran intensitat ideològica, molta més que els exèrcits totalitaris de l’època. La impossibilitat de lluitar en altres guerres i de modernitzar-se va fer que la ideologia fos el seu gran refugi. Codis d’honor, relats protagonitzats per gentilhomes, glòries imperials més elements propis del pensament feixista i totalitari del moment, a banda, és clar, de mitificar la nació espanyola convertint-la en pàtria, tal com ho feien els valors del cop del 18 de juliol de 1936, creen una nova casta militar fanàtica, violenta i ultraconservadora. Seran els monjos-soldat. Una única pàtria, una única llengua, un únic Déu. Els contraris a aquests valors patriòtics seran titllats de traïdors, l’anti-Espanya. I ells, el veritable Estat.

En paral·lel, el franquisme crea una nova burocràcia amb un mateix objectiu: protegir la raó d’Estat. El professor Manuel García-Pelayo va escriure al clàssic Burocracia y tecnocracia (Alianza Editorial, 1974) que la burocràcia era la suma dels dos grans poders d’un executiu: el de decisió política i el d’execució administrativa. I aquests dos atributs eren —i són— decisius per l’actuació de l’Estat profund. Comença, aleshores, una captació de talent franquista però no per la via dels mèrits, sinó dels favoritismes. El favoritisme, l’amiguisme o el reclutament per afinitats ideològiques o amistats personals respondria a la pregunta de com és recluta aquest deep State? Tot i que aquesta forma de reclutament de les elits polítiques i del sottogoverno franquista, adverteixen historiadors com Ángel Viñas, va acabar forjant una burocràcia de molt baix rendiment, poc preparada però molt lleial a l’Estat. Aquest era l’objectiu: cercar lleialtat. Només la fidelitat a la raó d’Estat, a la pàtria única i a la nació indissoluble podia assegurar que, arribat el moment, el buròcrata transgredís el marc legal per defensar l’Estat dels seus enemics.

Les elits judicials espanyoles són conservadores: tenen un alt sentit de la protecció de la unitat de l’Estat i del principi de sobirania única

Dins d’aquest cos de funcionaris hi havia les forces i els cossos de Seguretat (Brigada Politicosocial, que durant el felipisme serien els GAL i, en l’època de Fernández Díaz, la “policia patriòtica”), els agents d’intel·ligència (el CESED, que després passaria a ser el CESID i més tard el CNI), que sovint eren militars, i la judicatura. Aturem-nos un moment en la judicatura, atès que, després del fallit cop d’Estat del 23-F, agafen el relleu dels militars i passen a ser l’element més important del deep State. Les elits judicials espanyoles, el nomenament de les quals respon a afinitats ideològiques o a criteris de fidelitat personal als líders dels grans partits espanyols, responen a un perfil similar al castrense: són conservadors, tenen un alt sentit de la protecció de la unitat de l’Estat i del principi de sobirania única. No renuncien a fer política —i, per tant, a trencar el principi de separació de poders— quan els enemics de l’Estat amenacen amb polítiques progressistes o amb pactes polítics que reforcen el sistema democràtic o afavoreixen la descentralització territorial de l’Estat.

No ens referim aquí a tota la judicatura; només a la que ocupa el vèrtex superior de la piràmide judicial. Togues fortament connectades amb les altes instàncies polítiques; sobretot amb la dreta conservadora, hereva dels postulats del franquisme. La Constitució dissenya un model institucional on els nomenaments en òrgans constitucionals amb legitimitat democràtica indirecta reclamen una majoria de 3/5 parts. O sigui, una majoria en la qual sempre hi ha d’haver el suport de la dreta política en les seves diverses expressions (liberal, radical o ultra). És el cas del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Constitucional (TC). Es tracta de dos òrgans fonamentals per al bon funcionament de la democràcia, però són, alhora, dues institucions que, si es desvien a l’hora d’exercir les seves funcions, poden esdevenir poderosos instruments de l’Estat profund. El CGPJ, perquè té potestat per nomenar la magistratura de les altes instàncies judicials espanyoles. El TC, perquè té el monopoli de la interpretació de la Constitució i s’erigeix, en aquest sentit, en un legislador negatiu.

L’estratègia més rellevant, la més letal i la més ben acabada és el ‘lawfare‘ o guerra judicial

Però el poder togat alineat amb l’Estat profund va molt més enllà d’aquestes dues institucions. També el trobem en la Fiscalia de l’Estat, l’Advocacia de l’Estat, el Tribunal de Comptes, els jutjats d’instrucció de l’Audiència Nacional i, sobretot, en la Sala Segona del Tribunal Suprem. Aquesta Sala Penal és la que té competència per demanar el suplicatori i per jutjar —i condemnar o absoldre, si fora el cas— els diputats, senadors i altres aforats. No és estrany que Ignacio Cosidó, portaveu del Partit Popular en el Senat, volgués controlar la Sala —el seu president, que era, alhora president del Tribunal Suprem i del CGPJ— per la porta del darrere. Exercint el control d’un magistrat, es fiscalitzava, pràcticament, tot el poder judicial. I és a partir d’aquest control —i del control d’aparells de l’Estat com la policia o els serveis secrets— on entren les estratègies subversives de baixa intensitat. O de soft power a la manera teoritzada per Joseph Nye.

L’estratègia més rellevant, la més letal i la més ben acabada és el lawfare o guerra judicial. El lawfare és efectiu en la mesura que interpel·la tots els estaments del deep State: els serveis secrets elaboren els informes d’intel·ligència; la policia política redacta els atestats i identifica els enemics; la Fiscalia o, si escau, l’Advocacia de l’Estat construeix l’acusació, i el periodisme d’Estat fixa el relat públic o crea el context a partir d’una estratègia complementària, la de la crispació. Un cop el conflicte polític travessa la fina línia roja que avui, en una democràcia legalista, separa la política dels tribunals, són els togats els que tenen tots els instruments per eliminar l’enemic del tauler polític. És a partir d’aquí que l’Estat constitucional es transforma en un Estat dual. De la mateixa manera que als amics se’ls premia arxivant les seves causes o no admetent a tràmit les querelles o absolent-los en casos de judici, als enemics se’ls castiga. Com? Aplicant allò que Gunther Jackobs va denominar, l’any 1985, el dret penal de l’enemic.

* La versió completa d’aquest article ha sortit publicada al número 48 de la revista ‘Eines’, que porta per títol ‘L’estat del règim: la crisi freda’ i que publica la Fundació Irla.