Com la capitalitat mundial de l’arquitectura manté Barcelona als peus del capital global

BarcelonARCH Skyline Private Tour. Amb aquest títol tan barroerament comercial, tan francament exclusiu, tan en-anglès-fa-més-cool, s’ha batejat una de les activitats programades per l’Ajuntament de Barcelona amb motiu de la capitalitat mundial de l’arquitectura d’enguany. La proposta consisteix en un recorregut en vaixell, de bracet de Costabella Sailing Events, de tres hores de durada, al llarg del front marítim de la capital catalana. A la descripció publicada dins la web municipal, els promotors asseguren que el tour brinda “una comprensió més profunda de la identitat canviant de Barcelona” i, potser per això, el qualifiquen de “perfecte per a amants de l’arquitectura”. Amb pompa catedralícia, prometen “impressionants vistes panoràmiques de l’skyline de Barcelona i els seus monuments més icònics“.

­Literalment, s’entretenen a lloar “l’elegant Hotel W, l’icònic edifici amb forma de vela, dissenyat per Ricardo Bofill, tot brillant sobre el mar” —en realitat, sobre sòl públic guanyat al mar—. I es queden tan amples. Tot seguit, elogien “la icònica escultura del peix de Frank Gehry, una obra metàl·lica brillant” —tornem-hi— “que ha esdevingut un símbol de la Barcelona contemporània”. Vaja, s’han oblidat d’esmentar que no és una obra d’art públic, sinó una marquesina de titularitat privada, concebuda per donar accés a un casino i un hotel de luxe. Sota la mateixa nevada de purpurina brilli-brilli, el pessebre de símbols i icones segueix desfilant sense vergonya ni pietat. Com calia esperar, enalteixen “la inconfusible silueta de la Sagrada Família” —destinada a ser l’església més alta del món, tot i que, gràcies a Déu, no va obtenir la llicència d’obres fins al 2019, cent trenta-set anys més tard de la col·locació de la primera pedra. També admiren “els imponents gratacels que defineixen l’skyline de Diagonal Mar i el Fòrum”, una zona que, sempre segons el panegíric dels touroperadors, “reflecteix el compromís de Barcelona amb el desenvolupament urbà sostenible i el disseny innovador”. En fi…

Al cap de trenta anys, cap autocrítica no ha pogut ofegar la nostàlgica flama del cofoisme olímpic, ben viva als despatxos municipals

El cert és que la benvinguda marshalliana que els governs locals dediquen al capitalisme global no és res de nou a Barcelona. Al cap de trenta anys, cap autocrítica no ha pogut ofegar la nostàlgica flama del cofoisme olímpic, que crema ben viva als despatxos municipals. L’Ajuntament ens té acostumats a presenciar com prostitueix la ciutat, com l’empeny a “posar-se guapa” per sortir allà fora a atreure tota mena de passavolants, siguin turistes, congressistes, inversors immobiliaris o nòmades digitals. La pregunta és: com pot ser que aquest relat encara funcioni? Com és possible que no hagi fet vessar el got del malestar creixent per la massificació turística, per la pèrdua d’identitat, pel funest futur climàtic i energètic que ens ofereix formigonar-ho tot sense cobrir les necessitats més bàsiques? I, sobretot, per què encara no enfurisma les majories socials que tant pateixen l’encariment dels lloguers i l’abaratiment de la feina?

Només se m’acut una resposta: encara són massa els qui compren el relat de la capitalitat del capital. Potser perquè ja no tenen edat per témer l’escaldament del planeta —el futur no és el que era, i menys encara en una ciutat que menysprea el jovent i, per tant, més envellida que embellida. Potser perquè encara compten que els omplirà les butxaques la gallina dels ous d’or —els mateixos ous que s’entossudeixen a ficar dins la cistella única del monocultiu turístic. Potser perquè són prou ingenus per empassar-se quimeres tecnoeufòriques com ara la d’un aeroport ampliat i ple d’avions elèctrics —valdria més que fossin hidroavions, si la mar ha de créixer com indiquen les evidències científiques.

Se’m pot titllar de rondinaire primmirat per aigualir la festa de la capitalitat amb una esmena a la totalitat basada en la crítica a una sola activitat, triada amb tota la intenció, enmig d’un programa més extens que variat. D’acord, però de debò no hi havia cap filtre de qualitat? Ningú amb la mínima perspicàcia no ha comissariat el programa d’activitats per advertir l’Ajuntament que aquest tour és grotesc, que és insultant, que és del tot inacceptable des del punt de vista cultural i moral? Costa de creure-ho, en vista del reguitzell de logotips institucionals que apareix al peu de la descripció i que inclou la Fundació Mies van der Rohe, la Unió Internacional d’Arquitectes (UIA), l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), la Generalitat de Catalunya o el Ministeri d’Habitatge i Agenda Urbana. Val a dir que també hi figura l’emblema de Ciments Molins —una de les cinc empreses més contaminants de Catalunya—, tot i que la seva presència és molt més coherent si del que es tracta, al cap i a la fi, és de formigonar-ho tot.

Si l’arquitectura busca amants entre la població barcelonina, val més deixar d’oferir-li creuers i començar a tocar de peus a terra

En qualsevol cas, queda clar que la barca de Costabella Sailing Events no és precisament el Patris II, el paquebot que va acollir el IV Congrés Internacional de l’Arquitectura Moderna (CIAM), el 1933. D’aquella cimera flotant, integrada per figures tan rellevants com Le Corbusier, Walter Gropius, Josep Lluís Sert o Sigfried Giedion, en va sorgir la Carta d’Atenes, un dels documents més determinants de la història de l’arquitectura i de l’urbanisme. Determinant, sí, però també devastador, perquè va desencadenar arreu l’obsessió urbicida d’esquinçar les ciutats en quatre funcions separades —residència, treball, lleure i mobilitat. En definitiva, la llavor de monstres tan nostrats com Diagonal Mar o el Fòrum i el pitjor atemptat mai perpetrat contra la ciutat mixta i compacta, a base de parets mitgeres, de carrers caminables i de places d’escala humana, que tan bé sabíem fer i que tant necessitarem per conviure de forma mínimament justa i sensata.

Com a mínim, però, en aquell paquebot hi havia intel·ligència, hi havia voluntat, hi havia programa. Hi havia la consciència que l’arquitectura és una eina del tot imprescindible per garantir les condicions materials de la vida en comú; que l’urbanisme és la competència més poderosa de què disposen els governs municipals per fer front a les grans corporacions turístiques o immobiliàries; que ambdós configuren el hardware necessari per instal·lar un software anomenat “democràcia”. En fi, que, si l’arquitectura busca amants entre la població barcelonina, val més deixar d’oferir-li creuers i començar a tocar de peus a terra.