27/01/2021 | 06:00
L’Eduard Finestres crema una branca de romaní que acaba de perfumar l’arròs. El gos cosmopolita deambula per casa seva, cap paret l’atura perquè és una de les antigues naus del recinte fabril de Cal Rosal reconvertida en habitatge un cop desenrunada i rehabilitada —un cop recuperada de l’abandonament. L’arròs és de Pals, diu l’Eduard, i l’ha fet de panxeta i llom de bacallà. Acompanyat d’un allioli de codony que dona el toc de dolçor, és una delícia, com tot el que cuina al Corpus, el seu restaurant de Berga.
Nascut a Cabrianes, després d’entusiasmar Catalunya durant anys des de l’epicentre gastronòmic i cultural el Vermell a Manresa, va agafar els trapaus i va ser un dels valents que va engegar el Konvent. És, en bona part, gràcies a la trempera inexhaurible i la curiositat omnívora de l’Eduard que avui el Konvent és el que és: un centre internacional de creació i una comunitat d’artistes en permanent revolució. Diu que una de les exposicions que més el va marcar va ser la d’Ana Mendieta a la Fundació Tàpies del 1997 i viure com al CCCB bategava electrònica a les primeres edicions del Sónar.
Amb una copa de vi bullit a la mà —most de xarel·lo biodinàmic del Penedès bullit i deixat fermentar, ambarí, fet per l’Eduard mateix—, en David Caño explica dues patacades: Casasses i Liddell. Quan, acabat de sortir del seu Olot natal, veu l’Enric Casasses recitant al Palau de la Música, entén de cop la contracultura, tot el que s’havia fet els setanta i com podia ser la poesia. Anys més tard, amb l’Angélica Liddell aprendrà l’art de la ferida i de l’exabrupte.
En Pep Espelt, pura metxa i cos konventual, un enredaire com n’hi ha pocs, posa l’accent en el fora camp, en el que passa al voltant i mentrestant: recorda, fa anys, a Celrà, un gos corrent per un prat i l’obertura conceptual i vital proposada per Baró d’Evel, l’impacte i l’emoció que es poden donar arreu. També un concert dels Sirles on no hi havia escenari, i públic i grup, escampats, esverats i barrejats, compartien la mateixa catarsi brutal sense barreres de cap tipus. L’energia. Allò que passa sense que ningú ho hagi pensat. Deixar que passi el que no estava previst. Donar les condicions necessàries per això.
Explica que últimament ve molta gent al Konvent per demanar-li consell i replicar el model. En vista d’aquesta necessitat d’acompanyament, s’han arremangat i pel vint-i-u volen engegar una mena de departament de mediació, d’I+D sobre creació, col·lectius i habitatge en col·laboració amb l’ajuntament de Berga. Hi ha dos-cents pisos desocupats al centre de Berga, en decadència: què en fem, es pregunta en Pep.
La Judit Carrera, actual directora del CCCB, va quedar tocada per un llibre, De la postcolonie, d’Achilles Mbembe, que va iniciar el seu procés personal de desconstrucció, i també per una exposició, La reconquesta d’Europa, que li va repensar què podia ser una exposició. Diu que el CCCB bàsicament el que fa és una feina de traducció i pont, de vincle. Què està passant i com ens interpel·la: fer de talaia. Facilitar la circulació del coneixement i integrar-lo: lligar l’allioli.
Explica que aquest any els ha servit per fer un munt de feina fora dels focus, no exposada i molt important, com per exemple els tallers de creació amb joves extutelats que van fer a l’estiu. Els ulls li guspiregen quan camina per les naus del recinte fabril de Cal Rosal i en Pep explica què fan i com s’ho fan —l’última, aprofitant el confinament, habilitar tota una nau que ara és Konvent Cirk i ja funciona com a residència de circ contemporani i nous llenguatges.
En Martí Sales els parla de la T300 i d’en Curro Claret, a qui acaba de conèixer entrevistant-lo pel programa Territori Contemporani i n’ha quedat embadalit. En Curro concep el disseny sense deslligar utilitat, estètica o política, per això fa anys que col·labora amb Arrels Fundació (institució que treballa amb gent que viu o ha viscut al carrer). Amb ells va fer la T300, una peça que ja és bonica com a objecte i que, alhora, serveix de base o nexe per poder-te construir tu mateix un tamboret, una làmpara, un penjador, el que se t’acudeixi.
En Martí també posa l’exposició A tot li cal una paret d’en Pere Noguera d’exemple de com saltar-se alegrement la mercantilització de la vida i de l’art. En Pere enfanga objectes quotidians, deixa que el rovell treballi i ens el fa mirar d’una altra manera, clava un trepant a la paret i fa una constel·lació de forats que, units, dibuixen l’esquelet preciós d’una cadira… Tot material reproduïble, tot eines a la nostra disposició, res privatitzat ni emmarcat en el geni intransferible de l’artista, en un gest i un traç únics: tot són idees que pots incorporar instantàniament quan les veus, programari lliure.
No saben si el gos els escolta o no, fa estona que va i ve pel Konvent i ensuma quadres i pianos, naus immenses i la llera fredíssima del Llobregat, fa estona que va i ve com la seva conversa, que és un embolica que fa fort, una posada en un comú amb ganes de conxorxa, una reivindicació del fem-ho plegats. El gos cosmopolita remena la cua.
