01/09/2020 | 07:00
Indiferència i ceguera, no volem acceptar el que ja sabem; implicaria actuar. No volem observar el que ja veiem; implicaria mirar. No volem assumir el que ja coneixem; implicaria pensar, que aviat serà delicte per als inquisidors d’arreu. Tants nords, tants suds: el que caldria fer i no estem fent, a la vora d’una Mediterrània que expressa la crueltat de cada contradicció. Agost: per uns, significa platja i estiu; per altres, mort i hivern. Dues ribes, totes les perifèries i una sola mar. I el filat invisible del mur de la deshumanització creixent.
Aquest any ens va deixar Immanuel Wallerstein, tal vegada el millor analista —“l’embogit balandreig del vaixell global”— del sistema-món capitalista —dominació i acumulació—. Adjectivació XXI: capitalisme del desastre via Naomi Klein; capitalisme senil —recorda sempre Miren Etxezarreta—; capitalisme suïcida —segons el liberal Miquel Puig—; capitalisme canalla —per a César Rendueles— o capitalisme zombi —en boca d’Anton Costas, expresident del Cercle d’Economia—. El cineasta finlandès Kaurismäki capta el moment: ja no hi ha capitalisme, només sadisme. El que podem dir, contra vent neoliberal i marea ultra, és que capitalisme salvatge és una redundància reiterativa. Un pleonasme carronyaire. Una comptabilitat delictiva.
Actuar o sucumbir, desobeir l’horror o reproduir-lo còmplicement, però el que no serveix per a res és, això segur, no fer res
La derrota d’autoderrota que es cova cada dia —ni inevitable ni invencible; reversible i capgirable— ve de lluny. I no, el problema no és tot el que passa —que també, és clar— sinó, i sobretot, que permetem i deixem que passi. Pura dialèctica: fan el que fan perquè els deixem passar. Els senyals d’avisos i d’alertes són antics. Alarmes d’esfondrament llunyanes i properes. Els límits del creixement, del matrimoni Meadows, és del 1972. Perquè desapareixen les lluernes ho va etzibar Pasolini el 1975. Fins i tot la NASA, el 2014, va recordar que al capitalisme tal com el coneixem, final de l’antropocè, no li poden quedar més de dues dècades per una triple casuística: col·lapse i extralimitació ecològica, desigualtats globals ingovernables i la hybris i la bilis de la cobdícia brutal de les elits.
Mentre llegeixes aquest article, les dades escopiran desforestació, mort i violència, mentre la factoria distòpica de Silicon Valley dirà via smartphone que «tot va bé». Ho fiem tot a la tecnolatria i al transhumanisme, filosofa Reichmann, i així ens va. Una app ens salvarà i Mart ens acollirà. Així les coses, al Regne de la Mercaderia. Fantasies criminals. Per quan una Internacional de Països No-Alienats?, ha suggerit Mario Zubiaga. Angela Davis desobeint, parlant com un grafit contra l’enèsim mur: «He deixat d’acceptar les coses que no puc canviar. Estic canviant les coses que no puc acceptar». Manual binari d’instruccions d’Italo Calvino, saber què és infern i què no; «La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i tornar-se part d’ell fins al punt de no veure’l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continus: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-lo durar, i donar-li espai”.
Rebobino, entre Seattle 1999 i Biarritz 2019 i per començar un altre cop, que vint anys no són res. Devia ser pels volts del 2003 —i havien plogut totes les convocatòries altermundistes— i, aleshores, Àlex Guillamón, d’Entrepobles, ho va deixar anar sense narcòtics: «No, la pregunta no és ja si un altre món és possible, sinó com carai és possible aquest». La síntesi més dràstica. Actuar o sucumbir, desobeir l’horror o reproduir-lo còmplicement, perquè el que no serveix per a res és, això segur, no fer res. Perquè cap silenci no ens salvarà. I perquè, per sortir del forat, nihilista fracking global, el més important és deixar de cavar.
*Aquest article va aparèixer originalment publicat a la revista en paper ‘Justícia Global’, editada per CRÍTIC i Lafede.cat – organitzacions per a la justícia global.
