16/09/2021 | 06:00
A cada fenomen natural extrem ens preguntem: “Deu ser un símptoma de l’escalfament del clima, o abans ja passava…?”. I cada cop sembla que hi ha més desastres climàtics. Deu ser cert que el ritme està augmentant, tal com afirma l’Organització Meteorològica Mundial? O bé és un producte comunicatiu i ens han obert el marc mental i en som més sensibles?
Anem evolucionant en la nostra percepció dels canvis i dels perills planetaris, certament. Però hi ha moments històrics que no comprendre resulta letal. Fa 40 anys, als vuitanta i als noranta, vam viure els primers debats entre científics/ques que alertaven de la modificació humana del clima contra els qui ho negaven. Se’l va anomenar “canvi climàtic” a seques, per no fer por.
Més endavant, als anys 2000, va guanyar terreny el terme escalfament global. Aquest concepte ja feia suar en geografies caloroses; els països freds com Rússia estaven contents. Enguany, després del 2020, s’accepta la denominació emergència climàtica com la més precisa. El comitè de científics/ques d’arreu del planeta més prestigiós, l’IPCC, ens ho assevera en cada informe. Urgència o hecatombe.
En el darrer informe, filtrat per un grup de científics que no volien que els governs n’aigualissin els resultats, es constata que el pic de la corba d’emissions mundial no pot superar l’any 2025, que és demà passat! Alguns fins i tot ja parlen de “caos climàtic”, amb referència a la impredictibilitat pròpia dels sistemes termodinàmics com la Terra quan s’entra en fase caòtica. Aquest element és el que fa més por de tots. Però continuem accelerant cap al precipici.
De fet, el concepte emergència climàtica NO s’ha assumit. No s’ha entès. Una majoria de l’opinió pública, empresaris, comerciants, opinòlegs, però sobretot els decisors polítics, assumeixen només una part del seu significat, no entenen els tempos. I són els tempos, estúpids! Llei de la inèrcia: has de frenar ràpidament si no et vols estimbar. Per això ja podem parlar de “negacionistes light” perquè no neguen el canvi climàtic, però en neguen la urgència de facto, i fan perdre el temps igual que els negacionistes inicials, alguns dels quals finançats per les grans petrolieres.
Els “negacionistes light” no neguen el canvi climàtic, però en neguen la urgència i fan perdre el temps igual que els negacionistes inicials
Els negacionistes light són completament diferents de personatges com Trump, Bolsonaro, o del cosí de Rajoy, i els detesten. Tenen forma de conseller, de ministre, d’alcalde però també de director d’escola, de veí, d’amic, de familiar… El perfil del seminegacionista és sensible al tema, però busca com fer temps per aplicar qualsevol política climàtica seriosa perquè diu que és complicada o antipopular. Aplaudeix l’eliminació de peatges a les autopistes, però encara no ha pacificat res. Porta el pin dels Objectius de Desenvolupament Sostenible a la solapa, i assumeix el perillós precipici climàtic i la pèrdua de biodiversitat global, però per a un altre dia…; ara estic ocupat.
No reconeix que els tempos són vitals en el desequilibri dels sistemes complexos com la Terra, no entén de punts de no retorn ni de física termodinàmica, només d’”economia de mercat”, i té la sensació que això afectarà bàsicament els països pobres i, per tant, li és una mica igual.
Primer el Procés, primer la reactivació econòmica, primer els cotxes, els avions, primer els turistes, primer ampliem el port i l’aeroport, primer el consum. Un bon grapat dels nostres governs són en realitat seminegacionistes, com els que impulsen l’ampliació de l’aeroport de Barcelona i de Madrid, els Jocs Olímpics d’Hivern a Catalunya, o els que alliberen avui les autopistes, sense pacificar primer altres vies insuportablement ocupades de vehicles fumejants privats i sense invertir en xarxes de rodalies ni transport públic. Tots/es sabem de qui parlem.
Ens cal un xoc com el de la pandèmia? Possiblement, el més realista és pensar que sí, que no es reaccionarà fins que no hi hagi milers o milions de víctimes arreu. Que molts pragmàtics egoistes tipus Canadell, Aznar, González, Brufau o Florentino intentaran amortitzar les inversions anticlimàtiques abans de deixar-nos sobreviure. Assumiran el conflicte fins que l’altra part de la ciutadania global, la del flamant moviment de justícia climàtica o l’ecologisme dels pobres (com en diria Joan Martínez Alier), els posi a lloc.
Els negacionistes light, en canvi, els que enguany predominen, acceptaran l’error col·lectiu de no haver pres la decisió adequada en el temps necessari. Llàstima que no s’ho prenguin seriosament abans que passi. Als del moviment de justícia climàtica, només ens queda intentar lluitar tan hàbilment com sigui possible i exigir que primer és el clima, perquè primer és el futur de tots/es.
