La cooperació de la Covid-19

A gran velocitat, la COVID-19 s’està estenent per la Mediterrània, l’Àfrica i Amèrica Llatina des dels seus fåocus principals, Àsia i Europa. El coronavirus vola en avió, entra pels barris rics de les ciutats capitals (classes altes i turistes que viatgen), estenent-se després als suburbis grans i caòtics en autobús, tren i cotxe a l’interior dels serveis domèstics, els taxistes i els obrers. I més tard, dels suburbis a la resta de petites ciutats i, aleshores, a les zones rurals, normalment en mitjans de transport populars. Això ens fa pensar en tres coses: primera, que la pandèmia es troba en estadis diferents segons la distància entre la comunitat més o menys remota i els focus internacionals (el que en se’n diu connectivitat); segona, que les ciutats, especialment les capitals amb gran connectivitat global, són molt estratègiques en la contenció de les pandèmies; i tercera, que els seus suburbis són el polvorí, la danger zone.

Calculem que el desfasament entre ciutats pot ser d’entre dues i quatre setmanes entre Barcelona i la riba sud i oriental de la Mediterrània i Amèrica Llatina, i d’entre tres i vuit setmanes a l’Àfrica. Aquesta diferència és clau per la cooperació internacional perquè davant d’una pandèmia desconeguda permet evidenciar errors a aquells que els arriba més tard, o subministrar-los material quan ja s’és capaç de fabricar-lo, i permet també tallar focs.

Però no és gens fàcil. Actualment la major part de fronteres de tots els estats estan tancades. D’altra banda, les ordres de confinament varien d’uns països a uns altres. En molts països de l’Àfrica subsahariana, s’ha considerat, amb raó, que als suburbis pobres de les ciutats el confinament no té cap sentit, llevat que es vulgui matar de gana la població. En aquests casos s’opta per mesures de prevenció i salut comunitària, com promoure rentar-se les mans o el confinament de ciutats senceres. En ciutats llatinoamericanes, en canvi, on si que s’han decretat el confinament i el distanciament social, els greus problemes d’abastiment d’aliments fan que sovint la població es revolti.

D’altra banda, és cert que la feblesa dels sistemes de salut al Sud farà perdre moltes vides, tot i tractar-se de poblacions molt més joves que les nostres. Malgrat que l’impacte en vides és encara una incògnita, existeixen estimacions: la Comissió Econòmica per l’Àfrica de l’ONU estima que el COVID-19 produirà més de 300 mil morts i degradarà 29 milions de persones més a l’extrema pobresa.

Els llits d’UCI en alguns d’aquests països són del tot insuficients i aparells com els respiradors, que s’han demostrat importants en aquesta pandèmia, són gairebé inexistents. Les autoritats sanitàries de tot el món, intenten importar-los de l’estranger, en una mena de campi qui pugui planetari on els fabricants es mouen entre l’especulació més crua, el non-profit i la bona reputació. A l’Àfrica es creen comitès de crisi que fan llistes de material sanitari per tal de demanar-lo a les agències de cooperació internacional. I aquí, la cooperació, que fa mans i mànigues, és necessària per a trobar aquest material, traslladar-lo a preus raonables i acompanyar el procés de distribució als grups més vulnerables i d’assistència clínica.

De fet, la cooperació disposa d’un factor que la fa cabdal a mig termini lligat no només a la salut sinó també al restabliment d’una economia a nivell mundial en el món postcovid. I és que no es podran obrir fronteres per a les persones, de la manera que coneixem, fins que hi hagi una vacuna i aquesta arribi a TOTA la població mundial. El focus està posat en la gent que viatja, considerant-la el vector de rebrot en sistemes que hagin fet grans sacrificis per rebaixar el contagi. És a dir, tant la vacuna com la cooperació internacional esdevenen per la infectivitat del coronavirus com dos factors de seguretat nacional, per dir-ho en la lògica dels Estats. Per aquesta raó, L’OMS, per exemple, es revaluarà, malgrat els cops de cua de l’administració Trump.

El perfil de contagi del COVID-19 farà que a la pràctica no es puguin obrir fronteres fins que hi hagi una vacuna i aquesta arribi a tota la població que viatja.

El sector de la cooperació internacional a casa nostra

Davant d’aquest context, el sector de la cooperació internacional entén que ha de redoblar el seu esforç a nivell internacional, redirigint moltes de les seves actuacions cap els efectes del COVID-19 de manera immediata i postcovid a mig i llarg termini, malgrat el bloqueig efectiu causat pel tancament de fronteres i el confinament. El sector també ha sentit el desbordament en els nostres sistemes de cura i salut, i moltes ONG s’hi han esmerçat.

Així els viatges de delegacions tècniques i polítiques s’han anul·lat; els esdeveniments amb participació internacional lògicament també i alguns s’han reconvertit a teleconferències. Una part dels expatriats han retornat. Tant les organitzacions amb seu a Barcelona com llurs socis a terreny tenen els seus equips teletreballant, llevat dels que fan assistència sanitària o mèdica tant aquí com a terreny.

Organitzacions com Creu Roja, MSF, Oxfam, Open Arms, Metges del Món, Save the Children, Acció contra la Fam, i moltes altres, s’han desplegat en activitats diverses amb col·lectius vulnerables a la ciutat de Barcelona.

Les administracions que suportem part del finançament per a les seves actuacions hem donat al sector indicacions de flexibilitat en els termes i terminis de l’execució dels projectes, i actualment estem acompanyant les entitats en la creació de plans de contingència, projecte per projecte, per tal de reorientar les activitats quan sigui possible en el nou escenari covid, sense perdre de vista els nostres objectius.

Sense tenir encara les xifres de l’impacte del covid en les entitats, probablement una part del sector estigui adoptant ERTO, també s’estiguin produint acomiadaments i tensions progressives de tresoreria.

Dins del sector es tem —temem— que es produeixi una “nacionalització” dels esforços que faci caure la cooperació en pro d’una mena de “BCN/CAT/ESP first!”, malgrat que estigui clar que s’està fent un servei essencial però en altres països.

Esperem que no, i que en aquest moment de crisi i d’oportunitat, la mirada llarga i la internacionalista prevalguin. El Trumpisme no té futur, ni n’entén de virus.

L’Ajuntament de Barcelona

Els prop de 350 projectes vius que subvenciona l’Ajuntament des de la Direcció de Justícia Global, la majoria fruit de la convocatòria de subvencions 2019, estan sent repensats.

La convocatòria 2020 ja ha estat llançada i els projectes presentats actualment estan en fase de valoració. Són projectes que s’executaran majoritàriament al 2021. Preveiem i facilitarem la reformulació d’aquells que siguin aprovats en base a la nova situació.

També s’està llançant una crida per a organitzacions especialitzades en acció humanitària, mèdica o relacionada amb salut, per a desplegar-se en la contenció COVID-19 en ciutats sòcies, i que actualment ja estan a punt d’actuar sobre el terreny. S’utilitzarà l’instrument d’emergència de l’Ajuntament amb organitzacions ja acreditades.

A nivell de cooperació directa, s’estan traduint protocols d’actuació fets pel covid amb certa perspectiva a Barcelona i el seu enviament a ciutats que estan en fases anteriors de la pandèmia, com ara Maputo, Dakar, les ciutats palestines o colombianes. La intel·ligència col·lectiva city to city, és a dir, l’intercanvi de fórmules pràctiques de gestió entre responsables dels comitès de crisis de ciutats de tot el món, en temps real, es troba aquests dies a màxima intensitat davant un pandèmia d’ordre desconegut. Diferents equips especialitzats de l’Ajuntament estan celebrant webinars i videoconferències sobre temes específics, com ara la gestió epidemiològica, dels comitès de crisi, o dels residus mèdics. CIDEU, Metròpolis o CGLU són plataformes idònies que s’estan desplegant.

Mentrestant, l’Ajuntament com totes la administracions, es troba en plena tensió pressupostària. S’ha produït moltes despeses no previstes derivades dels nous suports a col·lectius vulnerables, al desplegament d’hospitals de campanya, etc., i, tanmateix, els ingressos fiscals i les transferències que s’han suspès, no s’obtindran. L’Ajuntament, el govern i els seus diferents departaments, alhora, comencen a repensar-se mentres es preparant pel “món després de la corba”. Un món encara ple d’incerteses però també d’oportunitats.

Oportunitats per a la cooperació

La cooperació internacional s’ha de POSAR EN VALOR en un context #covid19 i #postcovid19. Alguns governs consideraran que és prescindible. Conceptualment, escollir entre el campi qui pugui, o la cooperació (la comunitària i la internacional), a la pràctica significa escollir entre centenars de milers de morts evitables —especialment als suburbis de les grans ciutats del sud— però també l’ofegament de les economies nacionals que acabaran sobreendeutades, i boomerangs infecciosos en forma de rebrots, retroalimentant-se infecció i deute. Perquè ni per Corea del Nord ha estat possible aïllar-se. Insistim, un campi qui pugui global no és només la pitjor estratègia en termes de vides humanes, sinó una mala estratègia de seguretat nacional i local. La cooperació no eliminarà les morts, però és la millor fórmula de mitigació.

A Barcelona i Europa, la cooperació s’ha de revalorar com a mínim per dos motius: primer, perquè som l’únic dispositiu preparat per poder desplegar acció humanitària mèdica transfronterera amb interlocutors fiables en un context de pandèmia global. Segon, perquè la Unió Europea preserva encara els millors sistemes de salut pública del món. I perquè dins d’ella, Barcelona és encara —fins i tot després les retallades— un hub internacional referent en salut global i cures, en un moment en què l’agenda global ha girat bruscament entorn a la salut. Es disposa de bons hospitals, de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (poques ciutats en tenen) i de Catalunya, institucions de recerca, transferència i incidència internacional en salut com ISGlobal (amb més de 400 investigadors i personal), o el PRBB, seus d’ONG d’acció humanitària mèdica com MSF amb una de llurs seus corporatives globals a BCN; o de desenvolupament com Oxfam-Intermón; bones universitats; enginyeries potents que fabriquen prototips de respiradors; indústria farmacèutica que podria produir vacunes per a països emergents o una constel·lació de startups digitals dedicades a solucions de salut i la cura. Una capacitat que s’ha de posar al servei no només del país sinó del món. I que requereix un ecosistema facilitador, que conegui els dos mons, la cooperació, que hi posi el cor, el sentit i la relació.

Alhora Barcelona disposa d’una teranyina de relacions vives de treball i confiança amb diverses ciutats sòcies del Sud, com Dakar, Maputo, l’Havana, Cali o Amman, per citar-ne algunes, ben útils per desplegar-hi suports amb precisió entorn a la contingència COVID-19.

En definitiva, la cooperació és l’única via per oferir serveis essencials i mitigació epidemiològica fora del territori, en ciutats amb sistemes de salut que parteixen de condicions molt dolentes per a fer-hi front, mentre duri la pandèmia. Posem-la en valor.

Reputacionalment, Barcelona, capital d’un sistema de salut i d’atenció a grups vulnerables aproximadament robust, pot exercir un lideratge en l’àmbit de la cooperació internacional des d’una perspectiva urbana, municipalista i de salut pública, una combinació que a altres els costarà de fer. Està a les nostres mans.