01/05/2026 | 07:00
Les dimensions de les desigualtats socials, les coneixem amb escreix: repartiment dissímil d’una riquesa col·lectivament generada, herències que consoliden posicions de privilegi, diferències en l’esperança de vida en funció del codi postal i un llarg etcètera. Però un moment: tot això, per què ho hauríem de combatre? Podem trobar raons que vagin més enllà de les lògiques caritatives o “solidaristes”, que ens empenyen a dir que “ai, pobra gent, mira que pateixen”? Doncs sí que n’hi ha, de raons; almenys, de tres tipus.
En primer lloc, les desigualtats socials impliquen fractura social, cosa que equival a incapacitat de comprendre la naturalesa de la vida dels altres. I com deien els clàssics, i també les ciències socials i cognitives contemporànies, quan les societats estan tan fracturades que es fa difícil entendre en què consisteix la vida dels altres, allò que corre perill és el desplegament de les nostres identitats personals, la qual cosa depèn de la capacitat d’emmotllar-nos mútuament en una conversa bidireccional orientada a conèixer els altres i a arribar a copsar qui som nosaltres i com volem viure. Si som desiguals, doncs, no som ni nosaltres mateixos.
Quan les societats estan tan fracturades, allò que corre perill és el desplegament de les identitats personals
En segon lloc, cal combatre les desigualtats perquè un repartiment massa dissímil dels recursos constitueix una de les principals amenaces de la llibertat. Res no ho resumeix millor que el lema de Rousseau: “Cap ciutadà no pot ser tan ric per poder-ne comprar un altre, i cap no pot ser tan pobre per veure’s forçat a vendre’s a si mateix”.
En tercer lloc, convé impugnar un sistema que naturalitza el naufragi de la gran majoria i que, com a màxim, té previstos certs mecanismes per al repartiment de flotadors entre qui es troba en situacions de pobresa extrema i d’exclusió social. Com assenyala César Rendueles, cal rebutjar aquells discursos i arranjaments institucionals que, si fa no fa, diuen que és normal que hi hagi guanyadors i perdedors i que, com a màxim, es tracta de garantir que hi hagi un cert fair play en el joc que ens converteix en un dels pocs guanyadors o en un membre més de la inacabable munió de perdedors —en això consisteix sovint el discurs de la “igualtat d’oportunitats”. I si fem nostre un “igualitarisme profund” que ens permeti qüestionar que la munió de perdedors sigui quelcom d’inevitable? I si busquem mecanismes per evitar el naufragi?
Hi ha quelcom de més important que el desig per frenar l’extrema dreta i aixecar projectes polítics democratitzadors?
Per això la renda bàsica (RB), que no és altra cosa que una assignació monetària pública incondicionalment satisfeta a tots els membres de la societat. Perquè no és el mateix que naturalitzem l’statu quo actual —els mercats de treball capitalistes, per exemple— i ens acontentem a assistir els perdedors en la dinàmica socioeconòmica capitalista —la “població sobrant“, és a dir, aquella gent que els mercats de treball no són capaços d’acollir, o els working poor, és a dir, aquella gent que els mercats de treball acullen però no treuen de la pobresa i de l’exclusió social—; no és el mateix funcionar així que atorgar recursos incondicionals que ens permetin sortir de casa —o entrar-hi: sabem que a les llars també hi ha conflicte— amb un poder de negociació que ens ha de permetre viure vides molt més escollides, molt més desitjades —hi ha quelcom de més important que el desig per frenar l’extrema dreta i aixecar projectes polítics democratitzadors?—, molt més lliures.
L’RB, doncs, pel seu format universal i incondicional, constitueix una mesura que recull les tres intuïcions igualitaristes que hem explorat i les posa en circulació. En primer lloc, l’RB permet que sortim de la roda del hàmster productivista, ens acostem als altres, ens hi comuniquem de manera efectiva i acabem comprenent millor qui som i qui podríem voler ser.
En segon lloc, la renda bàsica trenca el xantatge de la por, combat la despossessió capitalista que ens obliga, per poder sobreviure, a “acceptar” allò que se’ns “ofereix” en l’esfera socioeconòmica. I, en tercer lloc, la renda bàsica, juntament amb prestacions en espècie, públiques i/o autogestionades però pensades també com a dispositius incondicionals, no ens situa a tots en cabines de luxe, però universalitza el dret a una navegació digna i amb sentit al si de vaixells que no vagin de pet al col·lapse.
