14/10/2025 | 06:00
L’agenda política d’aquesta tardor ha posat d’actualitat el teu llibre: el Congrés espanyol va tombar la reducció de la jornada laboral que proposava el govern del PSOE i de Sumar, per passar de les 40 a les 37,5 hores setmanals. Anem en la mala direcció, Laura Camps?
Jo crec que al Congrés aquell dia es votava de tot menys la reducció de la jornada. Era més aviat un combat de forces polítiques que volien demostrar-se les unes a les altres moltes coses, i la reducció de la jornada va ser-ne la víctima. El que és clar és que una àmplia majoria de la població està a favor d’aquesta mesura. A Catalunya, el 83% de la població, segons dades del CEO. La reducció a 37,5 hores ens hauria situat una mica més en l’avantguarda europea, però hem vist que el poder polític no està a l’altura. Per tant, haurem de reduir la jornada a través de les negociacions col·lectives als convenis laborals.
Partits contraris a la reforma, com ara Junts, van argumentar que aquesta llei va “en contra de la cultura de l’esforç” i de l’”ascensor social” i que abaixaria la productivitat. Encara funciona el discurs de la defensa de la meritocràcia i de treballar molt?
No m’agrada defensar la reducció de la jornada des d’un punt de vista de productivitat; crec que no és l’objectiu. L’objectiu és que visquem millor, que tinguem més temps per a nosaltres, que siguem més feliços i que ens puguem organitzar. Però és que, a sobre, l’evidència científica demostra que treballar menys hores augmenta la productivitat. De fet, pensem en moltes mares, que tenen reducció de jornada i fan la mateixa feina en menys hores i per menys diners. Per tant, és un invent, igual que la cultura de l’esforç, que és un argumentari neoliberal que la gran patronal ens ha inculcat per individualitzar-nos i aïllar-nos. Si aquesta gent hagués treballat, sabrien que tot això és mentida.
“L’objectiu és que visquem millor, que siguem més feliços i que ens puguem organitzar”
Com que ja no arribem a final de mes i no podem pagar el lloguer, la reivindicació de la classe treballadora ha de ser el temps i la qualitat de vida. Explica’ns una mica aquest canvi de paradigma: de “les nostres mans, el nostre capital” a “el nostre temps, el nostre capital”.
Hi ha hagut un canvi cultural en relació amb el temps. Hem de tenir clar que la unitat de mesura de la vida és el temps. Tothom neix amb temps, però els rics compren el temps dels altres amb els diners que tenen per herència, perquè ja sabem que la riquesa i la pobresa s’hereten. Nosaltres, la gent treballadora, que som la gran majoria, venem el nostre temps a canvi de diners per sobreviure. Al llibre parlo del meu avi i la meva àvia, que no consideraven que el temps fos seu realment. El venien a canvi de diners oferint la seva força de treball; però, a canvi, podien arribar a sortir-se’n. La generació dels nostres pares es va anar apropiant del temps per a l’oci, per viatjar, per descansar… I aleshores, hem arribat la generació mil·lennista, educada en el fet que el temps és molt important, però ens adonem que no en tenim. I ha estat una desfeta. Ens estan ofegant tantíssim que ja no arribem a final de mes amb aquests diners. Per tant, en aquest moment la batalla està en guanyar temps. En això, la generació Z crec que ho té molt més clar.
De vegades, tal com expliques al llibre, la classe treballadora té “disfòria de classe” i, en comptes de voler menjar-se els rics, vol ser com ells, apuntar els seus fills i filles a moltes extraescolars, i acaba comprant i transmetent el mantra de “si t’esforces, aconseguiràs allò que vulguis”. Continua existint l’orgull de classe enmig de tot aquest individualisme?
Jo al principi deia “la classe mitjana no existeix”, però un dia vaig adonar-me que sí que existeix, perquè, si hi ha molta gent que creu que és de classe mitjana i, si és al seu cap, existeix. Per tant, és important tenir en compte que una cosa és la realitat concreta, l’evidència científica, i l’altra és el que pensa la gent, i no podem ignorar-ho. A mi m’agrada el terme “classe treballadora”, perquè és molt fàcil convèncer algú que es percep com a classe mitjana que també és de classe treballadora. Tanmateix, crec que no ens hem de centrar gaire en el concepte de les classes, perquè li falta emoció, és molt abstracte. És més interessant que ens adonem que tenim els mateixos problemes: l’accés a l’habitatge, la conciliació, no arribar a final de mes… Li podem posar el nom que vulguem; si tothom està més còmode amb classe mitjana, no hi ha problema. L’important és que ens adonem que som de la mateixa classe i que hem de lluitar per les mateixes coses.
“La cultura de l’esforç és una recepta perfecta per alienar-te i bloquejar-te, però es trenca amb organització col·lectiva”
Com es trenca amb la cultura de l’esforç i l’individualisme, que ha penetrat tant?
Efectivament, és el conte que ens han explicat des de petits: “Si t’esforces, pots aconseguir el que vulguis”; “estudia molt i tindràs una bona feina”… Tu, i el teu esforç, competint amb la resta tota l’estona. A més, si fracasses, és culpa teva, mai del sistema. És una recepta perfecta per alienar-te i bloquejar-te. Això es trenca amb organització col·lectiva, però no en abstracte: el primer pas és organitzar-se en col·lectius de proximitat: l’hort urbà del barri, l’AFA de l’escola, l’assemblea d’habitatge, una associació de veïnes o una comissió de festes… Qualsevol espai de participació trenca directament amb l’individualisme, perquè, de sobte, ets en un lloc on generes vincles amb persones diferents, on tens responsabilitats, però també reps cures, i on es generen lluites comunes, per petites que siguin. La primera pot ser batallar per tenir un hort comunitari al teu barri i la següent convocar tot Barcelona per aturar el desnonament de la Casa Orsola. Amb aquesta experiència, després pot ser més fàcil organitzar-te al teu lloc de feina.
Ha penetrat molt, sobretot en àmbits creatius i més competitius, la “cultura de l’atrafegament”, és a dir, el fet de sobrecarregar-nos amb múltiples feines, d’estar hiperconnectades digitalment amb la feina i, com a conseqüència, de viure en una cursa laboral constant. Com analitzes aquesta relació amb la feina?
Aquest concepte el vaig llegir al llibre de Helen Hester i Nick Srnicek Després de la feina, que és increïble. La “cultura de l’atrafegament” ens agrada molt perquè ens fa sentir Jeff Bezos. És a dir, ens veiem com els multimilionaris, que s’aixequen a les cinc del matí, fan una rutina d’esport i de meditació, prenen vitamines, després fan una hora d’aprendre alguna cosa nova, compren accions, empreses, drons… Ens pensem que som també persones d’èxit perquè tenim diverses feines i dediquem moltes hores a treballar, inclús en caps de setmana. Però després resulta que no arribem a final de mes, que anem amb l’aigua al coll perquè ens han apujat 300 euros el lloguer i que tenim problemes de salut. No estem vivint l’èxit: se’n diu precarietat. La manera de trencar amb aquesta cultura és clara: tenir salaris dignes per poder viure i controlar el preu de l’habitatge. A més, amb l’especulació immobiliària cada cop hem d’anar a viure més lluny del nostre lloc de treball i dediquem molta estona al desplaçament per anar a treballar. És a dir, ens anem quedant sense temps pertot arreu. Si es garanteix l’habitatge, salaris dignes, serveis públics de qualitat i de proximitat, tindrem temps per organitzar-nos i construir un barri més viu i cohesionat.
“Si redueixes la jornada laboral, tens més temps per anar a cremar coses”
Quan es treballa durant tantes hores i en condicions precàries, l’efecte és clar: el deteriorament de la salut mental. Un parell de dades: segons l’Organització Mundial de la Salut, l’any 2030 la salut mental serà la principal causa de discapacitat, i l’Estat espanyol és el tercer país en consum d’antidepressius de la Unió Europea. Com s’aborda aquesta pandèmia?
Hi ha moltes coses que ens afecten en la salut laboral, i no hi ha inversió suficient en prevenció de riscos laborals. I, a més, arrosseguem el malestar de fora de la feina. Hi ha una altra dada que lliga amb tot això: l’Estat espanyol és el primer consumidor mundial en benzodiazepines, un medicament que té efectes relaxants i es recepta per dormir millor. Això vol dir que hi ha baixes que no s’estan donant per salut mental i que s’estan solucionant amb pastilles, perquè segueixis produint. Hi ha feines, a més, que tenen una càrrega emocional molt alta, especialment les que impliquen estar amb persones, encara més si són vulnerables: cures, sanitat, atenció a la gent gran, serveis socials… El primer pas seria un gran pla de prevenció de riscos de salut mental per a tothom. Després, que es donin realment les baixes per salut mental que són necessàries i, finalment, que es substitueixin, perquè, si no, acaba desembocant en sobrecàrrega de treball i també de risc per a la salut de la resta de l’equip. El problema és que a les empreses els fa moltíssima por parlar de salut mental, perquè creuen que, si es descobreix que una part de la seva plantilla no està bé, això és mala fama per a l’empresa; però en realitat és al revés: si una empresa es preocupa per saber si els seus treballadors estan bé o no, podrà prendre mesures.
Un altre gran tema sobre la relació treball-temps té a veure amb la conciliació. Tu mateixa vas introduint notes amb la teva editora al llibre on subratlles les dificultats que tens per escriure’l, ja que l’has de conciliar amb una criatura. Aquí hi ha un condicionant de gènere innegable…
Del tema de la conciliació i les cures, fins que no t’hi trobes, no n’ets conscient. Jo, abans de ser mare, tenia molt de temps i podia dedicar moltes hores a treballar. Ara m’adono no només de la càrrega de treball que implica, sinó de la incompatibilitat amb els horaris laborals. Però no vull centrar la part de la conciliació només en la cura de les criatures. De fet, les persones grans són una font de cures cada vegada més important, però també pot ser que una amiga estigui deprimida i hagis d’estar amb ella durant un temps. La problemàtica principal que hi ha en relació amb les cures és que és una feina que, en general, no està remunerada. Helen Hester fa una divisió entre treball productiu, treball domèstic i treball de cures. El productiu normalment està remunerat; el domèstic, si tens diners, el pots externalitzar i el remuneres, i el de les cures és el treball que és més difícil externalitzar, perquè té uns horaris concrets i perquè val més diners i implica unes persones molt valuoses per a tu, en el cas dels infants o de les persones grans. No és com netejar un moble. Aleshores, històricament el treball domèstic i de cures recau en les dones. I això fa que la nostra pobresa del temps sigui molt més gran que la dels homes. Per tant, la meva solució sempre és la mateixa: és la reducció de la jornada. Perquè penso que, si reduïm la jornada, tindrem més temps, ens organitzarem i aconseguirem moltes més coses. En el fons, el resum és que, si redueixes la jornada laboral, tens més temps per anar a cremar coses.
“Entra al sindicat que més t’agradi, mentre sigui un sindicat de classe, però afilia-t’hi”
Hi ha una proposta que des de les esquerres s’ha posat sobre la taula els darrers anys per equilibrar la balança, que és la renda bàsica universal. Al llibre no en parles. És intencionat?
Sí. Estic absolutament a favor de la renda bàsica universal. El que passa és que és un concepte complex que costa d’entendre, i la meva intenció era que el llibre fos comprensible, i vaig pensar que incloure una mesura tan complexa complicaria el que estava explicant. Però, evidentment, estic molt a favor de la renda bàsica universal. De fet, en parlo indirectament quan converso amb ChatGPT i li pregunto si pensa que, si la gent tingués un salari garantit, treballaria. ChatGPT em contesta que probablement hi hauria molta gent que no treballaria i que es dedicaria a les seves passions. Ho diu ChatGPT, no Karl Marx. Bé, Karl Marx també ho diu, però d’una altra manera. En tot cas, penso que, en aquest cas, explicar coses massa complexes pot embolicar més que ajudar.
Al darrer capítol del llibre fas un manifest per la jornada de 32 hores setmanals. És aquest l’horitzó?
Jo proposo les 32 hores, però si algú proposa les 25, també hi estic a favor. Les 32 és un bon horitzó, perquè s’ha demostrat que és viable. Es va fer una prova pilot a Portugal, amb una jornada de quatre dies, i una altra a València, de 32 hores repartides en quatre o cinc dies, amb resultats positius. A Dinamarca, tot i que la jornada màxima legal és de 37 hores, la mitjana és de 33. Per tant, hi ha un país sencer que ja funciona així. A més, no tot passa per allargar el cap de setmana. No es tracta de patir molt i després acumular dies per explotar. A mi m’agradaria que els dilluns també molin, que puguis treballar 6 hores i tenir temps per anar al cine, o fer el que vulguis.
I amb els sindicats, què hi hem de fer?
Sindicar-nos massivament. Això ens permetrà organitzar-nos al lloc de treball, tot i que potser això ens fa més por al principi i primer ens hem d’organitzar en altres espais on ens sentim més còmodes. Però és veritat que, en aquest país, els sindicats són els qui negocien els convenis col·lectius que ens milloraran la vida, hi estiguem afiliats o no. Aleshores, hem d’entendre que, perquè el sindicat sigui fort i pugui negociar un bon conveni, ha d’haver-hi molta gent afiliada. Per això, hi hem d’estar afiliades massivament. Al sindicat que més t’agradi, mentre sigui un sindicat de classe, però afilia-t’hi.
