24/11/2022 | 07:00
La manca de temps per a l’autocura ha donat lloc a una societat malalta. Els trastorns mentals causats per l’estrès no han parat de créixer i, en paral·lel, s’han disparat les psicoteràpies, les classes de ioga o els cursos de meditació com a vàlvules d’escapament davant dels ritmes frenètics que imposa el capitalisme. Però estan aquests recursos a l’abast de tothom? Quina resposta hi dona el sector públic? CRÍTIC ha parlat amb psicòlogues i expertes sobre el boom de l’autocura, una sèrie de recursos que sovint cal anar a buscar al sector privat i que sovint només pot rebre qui se’ls pot pagar.
“No em dona la vida”. “No tinc temps”. “Em falten hores al dia”. “Vull treballar menys”. “No puc més”. A quantes persones els sorgeixen aquests pensaments de forma recurrent en el seu dia a dia? L’ofec davant la impossibilitat de ser a tot arreu és un sentir col·lectiu que travessa diferents generacions. El temps és un recurs limitat que s’ha anat estrenyent com a conseqüència de la forma com estructurem les nostres vides i de les estratègies del capitalisme, que vol apropiar-se’l per monetitzar-lo encara més. El binomi temps/diners que es va articular amb l’arribada de la industrialització continua vigent encara. “Hem convertit la idea més abstracta i intangible que existeix en l’entitat més objectiva que coneixem: els diners”, deia el psicòleg Robert Levine al seu llibre A geography of time.
Sota el miratge d’un suposat progrés, l’establiment d’un horari estàndard va permetre que les empreses prenguessin el control sobre el temps dels treballadors. Dos segles després, l’organització del treball, juntament amb els ritmes de vida familiars, fan que, actualment, els treballadors segueixin tenint un marge estret per gaudir del seu temps lliure.
Les obligacions laborals són les que més reforcen la sensació de “no arribar a tot”, i l’angoixa que se’n deriva deixa rastre sobre el nostre benestar. L’estrès, l’ansietat i la depressió són trastorns cada cop més comuns entre empleats i empleades. Apareixen a causa de les sobrecàrregues de feina, la multiplicitat de tasques, l’elevada pressió o la hiperconnexió digital; situacions que s’han accentuat arran de la crisi de la Covid. Així ho determina l’informe Condicions de treball i salut després d’un any de pandèmia, elaborat per Comissions Obreres (CCOO).
Ens hem capbussat de ple en la cultura de l’esgotament, i els seus efectes es manifesten cada vegada en més sectors. Segons la psicòloga Patrícia Tàpia, el burnout o la síndrome d’esgotament professional apareix “quan l’estrès es manté en el temps” i pot arribar a alterar la personalitat i l’autoestima dels treballadors. Especialment arran de la pandèmia, els primers a patir burnout van ser els sanitaris. Un estudi del sindicat Metges de Catalunya determina que un de cada tres professionals es troba en aquesta situació. Després van venir els transportistes: durant el confinament, i malgrat que les carreteres eren més buides, el nombre de morts per accident en camions es va multiplicar per 2,4. I, finalment, hem vist com els professors també estan al límit. De fet, l’any 2019, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ja va establir que la síndrome del docent cremat seria considerada una malaltia laboral.
L’estrès, l’ansietat i la depressió són trastorns cada cop més comuns entre empleats i empleades
El biaix de gènere en els usos del temps
Però el volum de feina que assumim dins l’esfera laboral no és l’únic que repercuteix sobre la qualitat de vida, particularment la de les dones. El confinament va difuminar la frontera entre la vida pública i l’espai privat, i també va fer visible el desgast que també comporten les tasques reproductives, les quals són assumides majoritàriament per elles. La icònica imatge d’una mare treballadora, esbufegant per complir en tots els fronts, està molt impregnada en l’imaginari col·lectiu.
L’estudi Gènere i temps: en què inverteixen les hores les catalanes i els catalans (2018), elaborat per l’Observatori iQ a partir de l’última edició de l’Enquesta dels usos del temps de la Generalitat (2011), mostra com les dones dediquen gairebé el doble de temps que els homes al treball no remunerat. És el que es coneix per la doble presència, que implica haver de compaginar la feina fora de la llar amb les tasques de cura i domèstiques, les quals ni estan inscrites en la lògica mercantil ni estan reconegudes. Aquesta doble jornada fa que elles treballin, de mitjana, 50 minuts diaris més que ells. En canvi, les activitats lúdiques i amb més reconeixement associat són un terreny eminentment masculí: els homes gaudeixen de 44 minuts diaris de més per poder desenvolupar les seves aficions i participar en la vida social.
A Catalunya, hi ha 10 psicòlegs públics per cada 100.000 habitants i la llista d’espera es dilata fins a quatre mesos
L’epidèmia de la (mala) salut mental
A més, a les situacions d’estrès que generen les tasques productives i reproductives s’hi sumen també factors ambientals que afecten el nostre benestar, com la situació socioeconòmica pròpia, les desigualtats o el context polític. “Vam empalmar la crisi anterior amb la pandèmia, amb la guerra d’Ucraïna i ara, a més, tenim davant la incertesa d’una nova crisi econòmica i social”, resumeix Alba Alfageme, psicòloga especialista en victimologia. La inestabilitat que se’n deriva “ha esberlat els tres pilars fonamentals del nostre equilibri emocional: la seguretat, el control i la comunitat”, puntualitza.
La combinació de sobrecàrregues laborals i familiars, i la inestabilitat producte del context sociopolític, han desembocat en una nova epidèmia: la de la (mala) salut mental, que ha fet aflorar la necessitat d’aturar-nos i dedicar temps a l’autocura. Tanmateix, aquest requeriment mínim sovint queda soterrat sota les exigències de la productivitat constant. En una societat on es premia qui més fa i qui més acumula, posar la cura al centre continua conceptualitzant-se com una mostra de vulnerabilitat. “Si necessites parar, és que no ets capaç de suportar l’estrès, ets dèbil, ets feble… però és que, potser, l’estrès que estem suportant ni és natural ni és normal, per més que el normalitzem”, conclou Alfageme.
El ‘boom’ del ioga i de la meditació
La cura d’un mateix segueix sense estar incorporada com un element estructural a les nostres vides. És per això que moltes persones, sobretot les dones, “van aguantant fins que un dia fan un catacrac físic o mental i s’adonen de la urgència de destinar-se temps de qualitat”, exposa la psicòloga. Aquesta presa de consciència ha provocat un augment de les consultes al psicòleg, però també hi ha hagut un boom de les denominades teràpies alternatives, “a les quals recorrem buscant ajuda, però no des de la prevenció, sinó des de la reacció, quan estem molt malament”. Segons explica Alfageme, el fet que avui hi hagi tanta necessitat d’espais d’autocura és un símptoma que l’organització del temps i els ritmes vitals no són compatibles amb el nostre benestar. Aquests recursos, diu, acaben esdevenint “un salvavides per poder suportar la nostra vida, agafar aire i tornar a submergir-nos a la piscina, com a metàfora de l’estrès en què vivim”.
S’ha normalitzat que les teràpies s’hagin d’anar a buscar al sector privat, i que les rebi només qui les pot sufragar
Els darrers anys s’han disparat els cursos de ioga, els tallers de meditació, el mindfulness o la fisioteràpia relaxant; opcions que, a més, s’han erigit en una alternativa davant de processos terapèutics excessivament medicalitzats. Malgrat que la popularització dels psicofàrmacs es remunta als anys noranta, el seu consum s’ha disparat en els darrers anys: entre el 2016 i el 2021, es van emetre 42,8 milions de receptes d’antidepressius; l’any passat se’n van subministrar un 20% més que fa sis anys.
També aquí hi ha un biaix de gènere: l’any 2021, el sistema català de salut va receptar 1.448 antidepressius per cada 1.000 dones, mentre que, en el cas dels homes, la ràtio no arribava als 600. A més, elles representen tres de cada quatre pacients amb algun diagnòstic relatiu a la salut mental. Alfageme considera que aquestes diferències no són casuals: “Està més acceptat que les dones facin teràpia perquè això encara s’entén erròniament com l’expressió de les febleses pròpies”. En el cas dels homes, diu, trencar el tabú i l’estigma associats als trastorns mentals és molt més difícil. “Aquest fet té molt a veure amb els estereotips de gènere: un home ha de ser capaç, productiu, no s’ha d’enfonsar, i tots els temes que dins del patriarcat i el capitalisme han estat considerats menors, com és el benestar emocional, ‘són coses de dones’ i queden al marge”.
L’externalització de l’autocura: per a qui té temps i diners
Les sessions amb el psicòleg, així com les classes de ioga, de pilates o de meditació, són recursos que, de manera molt majoritària, les usuàries han de pagar de la seva butxaca. Les dones, especialment, són les que destinen una major part dels seus ingressos a aquestes activitats, que s’han anat obrint pas, entre altres qüestions, per la manca d’una oferta pública que canalitzi els malestars produïts per la pressió que assumim cada dia. La demanda de consultes de salut mental a la xarxa pública no ha parat de créixer; però, en molts casos, el sistema no hi ha pogut donar resposta. A Catalunya, només hi ha 10 psicòlegs per cada 100.000 habitants, i la llista d’espera per concertar una visita es dilata fins a tres o quatre mesos. Això ha fet que hàgim normalitzat que les teràpies, des de les més ortodoxes fins a les més alternatives, s’hagin d’anar a buscar al sector privat, i que les rebi només qui les pot sufragar.
La despesa mensual per assistir a tallers i classes d’aquest tipus pot ascendir a diversos centenars d’euros: fent una cerca ràpida, en ciutats com Barcelona, una visita al psicòleg costa, pel cap baix, uns 60 euros l’hora, mentre que una sessió de fisioteràpia relaxant de 90 minuts ascendeix als 75 euros; 50 euros mensuals és el que val una classe de ioga grupal a la setmana; es paguen 22 euros per un taller de mindfulness i fins a 215 euros per un cap de setmana de retir espiritual. “Es tracta d’una despesa extra que suposa que aquests espais només estan a la disposició d’unes quantes ‘privilegiades’, perquè no totes les dones s’ho poden permetre”, rebla Alfageme. Més encara: hi ha persones que en queden excloses no per raons econòmiques, sinó perquè ni tan sols disposen del temps suficient per participar-hi.
Tanmateix, destinar hores a l’autocura no vol dir necessàriament participar en aquestes teràpies: pot implicar no voler fer res, descansar i no sentir pressió per haver d’esprémer al màxim cada segon. “Tenim la idea que hem de fer alguna cosa útil o productiva amb el temps, que no el podem perdre”, deia la cineasta Cosima Dannoritzer, autora del documental Lladres de temps, en una entrevista a El Salto.
Però dedicar-se temps de qualitat va més enllà: també pot voler dir intercanviar les habilitats pròpies a canvi de disposar d’hores lliures per explorar els nostres interessos i aficions. Això, de fet, és el que proposen els bancs de temps.
Des de fa més de 20 anys, els bancs de temps s’ofereixen com una alternativa desmercantilitzada per a les cures
Una alternativa en una societat on tot es compra i es ven
El temps s’ha convertit en moneda de canvi, en una mercaderia lucrativa respecte a la qual hem perdut el control. El rellotge marca els nostres ritmes vitals, personals i familiars… però ens hi hem de resignar? Què passa quan, en comptes de comprar amb diners el servei que algú ens ofereix, li paguem el temps invertit amb més temps? Fa més de 20 anys que els bancs de temps existeixen a Catalunya i promouen l’intercanvi d’habilitats entre els seus usuaris sense que hi hagi diners pel mig; únicament s’hi comptabilitzen les hores del servei prestat i rebut.
“La idea és tornar a funcionar com a societat d’una manera més humanitzada i natural i comptar amb els veïns en cas de necessitat”, explica Maria Nikolopoulou, presidenta de l’Associació per al Desenvolupament dels Bancs de Temps. “Aquest recurs apareix com una proposta per teixir xarxa veïnal deixant fora l’interès econòmic, perquè el que intercanviem són serveis per hores”. D’aquesta manera, el càlcul del valor del servei que s’ofereix es fa a partir del temps que cada persona hi dedica, i, així, una hora de classe d’anglès val el mateix que una hora de massatge o una hora de costura. “La idea és construir societats més resilients i confrontar la conceptualització capitalista del temps”, concreta Nikolopoulou. “Treballem amb la idea de desmercantilitzar-lo.”
La bona pràctica
Des de fa alguns anys, el Departament de Salut promou la prescripció social. Els professionals de l’atenció primària tenen l’opció de receptar una activitat lúdica que pugui ajudar el pacient, aprofitant l’oferta de cursos i tallers dels actius en salut del seu barri: des d’entitats i centres cívics fins a plans de desenvolupament i xarxes de suport mutu. Pineda de Mar i Tarragona són algunes de les ciutats pioneres en la seva implementació.
* Aquest reportatge apareix publicat originàriament al Dossier Crític ‘Temps’, editat per CRÍTIC i Pol·len, i que podeu comprar a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.
