Sara Moreno “Hem de moure alguna cosa més que l’horari si volem canviar les coses”

Des de la industrialització, el treball remunerat s’ha construït d’esquena al gènere?

La industrialització va implicar que el centre de l’organització social, de les ciutats, de la vida quotidiana i de les llars fos la jornada laboral del cap de família. El fet que tot girés al seu voltant va fer que les persones que en depenien no disposessin del seu temps perquè passaven a ser plenament accessibles i disponibles a les necessitats de la família. 

A les dones se’ns van assignar les tasques de la llar i les de cura, unes responsabilitats que s’han menystingut a tots els nivells. Precisament, creus que podríem posar un preu a tot el temps que han dedicat en aquest àmbit?

Hi ha models econòmics que fan un exercici de posar preu a tot el temps de treball no remunerat que és absolutament imprescindible perquè tot funcioni. El preu que s’hi posa canvia en cada model: a vegades és segons el salari mínim interprofessional o segons el preu que té allò concret en el mercat. El que sí que diuen tots aquests models és que el producte interior brut d’un país pot arribar a augmentar entre un 30% i un 60% quan es fa el càlcul de tot el que suposa monetàriament tot el treball no remunerat. Això serveix per evidenciar tot el temps que es dedica a un treball que, pel fet que no té reconeixement social i econòmic, és com si no existís però que és imprescindible. Però després hi ha el debat de si això s’hauria de remunerar o no.

L’escriptora Silvia Federici deia que s’hauria de remunerar el temps dedicat a aquestes tasques per donar-hi valor. Què en penses?

El treball de cures i el domèstic són dues coses diferents. En el primer cas, moltes de les tasques podrien professionalitzar-se i reconèixer així el valor professional de les persones que s’hi dediquen. Després, però, hi ha el conjunt de feines que formen part de la nostra quotidianitat en l’àmbit de la llar i domèstic. Aquestes tasques s’han de valorar en termes de benestar quotidià. Dedicar temps a cuinar no és una pèrdua de temps: és una inversió en qualitat de vida. Rentar la roba o endreçar la llar és important per a aquest benestar. Aquestes accions ―que al llarg de la història han assumit les dones―, més que remunerar-les, s’haurien de redistribuir entre totes les persones adultes que hi ha a la llar. Per mi, això és molta més garantia d’igualtat d’oportunitats.

“La prioritat sempre ha estat portar dones cap al mercat de treball i no els homes cap a l’esfera domèstica”

El moviment obrer tenia com a lema al voltant de la gestió del temps el “8-8-8“: vuit hores per treballar, vuit per dormir i vuit per al lleure. Una proclama que tampoc tenia en compte el treball de cures.

La lluita per les vuit hores era una lluita entre el poder i el treball. Els primers rellotges eren un element de luxe perquè controlar el temps era tenir poder. Els de butxaca els tenien els rics o eren a les façanes de les esglésies. El control del temps ha estat un element de poder brutal. Aconseguir la reivindicació proposada marca una fita perquè permet regular jornades laborals absolutament interminables des d’una lògica industrial. Però és una reivindicació absolutament cega al gènere i només té en compte la mà d’obra activa al mercat de treball i cap de les esferes que tenen a veure amb les cures i que també necessiten temps. Ara, amb el capitalisme de plataforma, tot ha anat a pitjor: és la vulneració absoluta del dret al temps. Desapareixen totalment els horaris quan treballes per estar totalment disponible per portar menjar o el que sigui a casa de la gent. La fragmentació i la parcel·lació del temps encara et fa més vulnerable.

Es diu que les dones van incorporar-se massivament al mercat de treball a partir dels anys setanta a l’Estat espanyol i a Catalunya. És cert? 

No. Les dones de classe treballadora sempre han fet feines remunerades perquè hi havia la necessitat de tenir diferents ingressos dins la llar. No eren complements salarials, sinó un estipendi necessari. Eren a les fàbriques i treballaven a les cases d’altri! Cap a finals dels anys setanta, però, començaven a aparèixer a les estadístiques perquè n’hi havia més i perquè treballaven fins que es casaven. Cap als anys vuitanta, ja no abandonen el mercat laboral fins que tenen fills. També és una època en què hi ha més incorporació de les dones de classe mitjana que no havien treballat de forma remunerada abans perquè no n’hi havia la necessitat. Ara bé, si entenem per treball tot allò que aporta perquè sigui possible la producció ―sigui de forma remunerada o no―, és clar que les dones sempre hi han estat. 

Mentre les dones combinen l’àmbit productiu i el reproductiu… els homes no assumeixen tasques domèstiques i de cura. 

Ells es mantenen amb una disponibilitat absoluta per al treball remunerat. Elles acumulen responsabilitats laborals, domèstiques i de cures, i no és que sumin hores en una lògica lineal, sinó que combinen dos mons que tenen dimensions temporals diferents. L’àmbit productiu té una lògica diacrònica, amb un horari que comença i s’acaba. L’àmbit domèstic és sincrònic: s’hi simultaniegen activitats i, mentre fas una cosa, penses en una altra. Les dones no fan una jornada remunerada de 8 a 15 hores i, quan arriben a casa, comencen una segona jornada, sinó que constantment ho tenen tot al cap. Aquesta doble presència atrapa les dones. 

“L’Estat del benestar només visualitza el temps que té recompensa econòmica i reconeixement social”

La càrrega mental de les tasques també és temps. 

Molts estudis alerten que, en parelles joves, mentre no hi ha criatures, hi ha una distribució més equitativa d’aquestes tasques. Entre altres coses, perquè s’han reduït a la mínima expressió: menjar precuinat, no es planxa i l’estàndard de neteja ha baixat. Però les dades també diuen que, en la criança, no hi ha una distribució equitativa. Que els pares facin més de pares no fa que les mares deixin de fer més de mares, sinó que, moltes vegades, lideren la càrrega mental de la gestió. En el cas de la cura de les persones dependents, que és un temps rígid i que et resta disponibilitat diària, les que acaben deixant la feina són elles perquè no és compatible ni hi ha pràcticament ajudes en aquest sentit.

Aquí apareix el concepte de conciliació. 

En un context europeu, en què interessa que hi hagi mà d’obra qualificada al mercat de treball i les dones tenen aquest perfil, es busca la manera que no en marxin. Per això, l’origen de les polítiques de conciliació no és el de la igualtat d’oportunitats. Es pensa com es pot fer perquè la maternitat no sigui un problema per abandonar el mercat de treball i no com corresponsabilitzar els homes a atendre les cures i el treball domèstic. La prioritat sempre ha estat portar dones cap al mercat de treball i no els homes cap a l’esfera domèstica. Tot, pensat sempre en lògica productivista. Les polítiques mai són neutres al gènere. El mateix ha passat amb l’Estat del benestar.

Què vols dir?

L’Estat del benestar es construeix amb l’objectiu de garantir el que necessita la mà d’obra activa al mercat de treball: salut, educació i pensions. No s’edifica per garantir el que es necessita per a la cura i per a les tasques domèstiques perquè se suposa que això va a compte de la família. Així, només s’hi visualitza el temps que té recompensa econòmica i reconeixement social. Tota la resta de treball també hi és primordial; però, com que no té remuneració, s’hi invisibilitza i, per tant, també hi queden invisibilitzades les persones que sempre han assumit aquestes tasques, les dones. La Llei de dependència semblava que era el quart pilar de l’Estat del benestar i reconeixia el dret subjectiu a rebre cura i ajuda per tenir una vida autònoma, però el seu desplegament no ha complert aquestes expectatives.

“Reduir la setmana laboral només beneficiarà els qui no tenen responsabilitats de cures”

A la pregunta sobre què fer per combatre la desigualtat laboral i de temps, t’he llegit citant les mesures que van redactar les dones del Partit Comunista Italià (PCI) a la proposta de Llei de 1989 Les dones canvien els temps. Què hi deien?

Elles posen sobre la taula que la manera com ens organitzem temporalment és una construcció social: no està definida per naturalesa. Els horaris podrien ser uns altres; es podria viure diferentment. Deien que, per entendre com organitzem temporalment i socialment el temps, cal veure com distribuïm els treballs. A partir d’aquí, plantegen tres línies estratègiques. La primera: una reducció de jornada sincrònica i quotidiana. És a dir: treballar cada dia una mica menys remuneradament per donar visibilitat als altres temps imprescindibles i necessaris per a la vida humana.

Les reivindicacions que es fan des de diversos àmbits per tenir quatre dies laborables i tres de descans anirien en la lògica contrària del que elles reivindicaven, oi?

Sí. Elles deien que no podíem acumular en quatre dies moltes hores laborals perquè el treball domèstic i, especialment, el treball de cura no els podem acumular. Si tens una criatura petita, no pots decidir cuidar-la només del divendres al diumenge. I menys una persona adulta dependent. No acumulem el treball domèstic perquè el benestar quotidià empitjora. I no donem només prioritat al treball remunerat perquè tenim molts espais en la nostra vida que també és important que tinguem en compte. La segona línia estratègica que proposen és que la trajectòria laboral ha de ser més permeable amb el cicle de vida. La idea que estudiem, treballem i ens jubilem és una trajectòria laboral androcèntrica que anul·la i invisibilitza l’experiència femenina de la vida quotidiana. No té sentit que el moment en què hi ha més responsabilitat de cures i domèstica sigui també el moment més dolç laboralment. I la tercera línia estratègica és la del temps i les ciutats: pensem les ciutats en una dimensió temporal i planifiquem-les; revisem els horaris dels transports públics, dels centres educatius i d’atenció a la ciutadania; planifiquem l’espai públic, quin ús té en funció de l’hora del dia, etc. 

En lloc de buscar polítiques de gestió del temps més equitatives en totes les esferes de la nostra vida, però, el capitalisme ofereix “flexibilitat laboral” o “teletreball”.

El teletreball és una trampa absoluta. Estalvies temps i diners en el desplaçament, sí. Però hi ha una segona lectura: pots acabar produint fora d’hores perquè la distribució de fronteres entre allò remunerat i allò que no ho és s’hi desdibuixa. L’experiència del confinament n’és un clar exemple. Si la teva disponibilitat laboral era absoluta, fantàstic: eres productiu i estalviaves temps. En el moment en què tenies responsabilitats en l’àmbit domèstic i de cures, el teletreball t’atrapava i les fronteres s’hi desdibuixaven. Hi va haver molta autoexplotació, especialment per a les dones

A l’estudi Que teletreballin ells (MRA Ediciones), del qual ets coautora, s’hi reflecteix una diferent experiència i expectativa entre homes i dones pel que fa al confinament i al teletreball. 

Els homes majoritàriament en feien un balanç positiu i tenien una expectativa positiva del teletreball perquè els facilitava millorar la qualitat de vida. Les dones, en canvi, tenien una experiència negativa del confinament, però una bona expectativa d’un futur model del teletreball perquè els facilita la conciliació. Penso que cal regular el teletreball, que no sigui un reducte de les persones que tenen problemes de mobilitat i de les mares. El teletreball ha de ser també per als homes. Els que s’han quedat a casa han fet el clic i han vist la casa d’una altra manera.

“Perquè avancis l’horari, no estàs tocant la divisió social i sexual del treball, que és l’origen de les desigualtats”

Què més es pot regular des de les administracions per redistribuir millor el temps?

Hi ha dues línies: polítiques d’ocupació i polítiques d’igualtat. Des d’un punt de vista laboral, hi ha un debat que emergirà en els pròxims temps. Cal reduir la setmana laboral o la jornada laboral? El primer és una trampa perquè només beneficiarà aquells que no tenen responsabilitats en les tasques de cura i aquells que tenen llocs de treball que permeten aquesta reducció. A més, hi haurà àmbits que treballaran perquè nosaltres puguem tenir oci. Per tant, aquesta opció té un biaix de classe molt important. S’hauria d’apostar per la reducció sincrònica i quotidiana com demanaven les dones del PCI.

I en polítiques d’igualtat?

Cal fomentar polítiques per corresponsabilitat. S’ha evidenciat que els permisos parentals individuals i intransferibles per naixement i adopció funcionen. La idea que tant el pare com la mare tinguin el mateix temps de permís fa que la maternitat deixi de ser un obstacle temporal i que la paternitat es normalitzi en l’àmbit laboral. A més, fa que els pares siguin corresponsables en la cura de les criatures. Una altra cosa és si s’hauria d’haver ampliat el permís de maternitat abans del de paternitat. Però és que aquesta política no perseguia això, sinó la corresponsabilitat.

La part comunitària quin paper hi té en les cures?

En la cura de llarga durada, per exemple, la població majoritàriament prefereix envellir a casa. El sistema públic s’hauria de revisar per poder acollir en condicions i en una atenció centrada en la persona… però és més viable crear una estructura a l’entorn domiciliari que vagi més enllà de la família. Hem d’ampliar possibilitats i anar més enllà de la família i de la institució. Aquí entra la comunitat. Si alguna cosa es pot fer a casa o a fora, és millor que es faci a fora.

Moltes administracions també han incorporat les anomenades “polítiques del temps”. Què en penses?

És un tema molt llaminer, al qual s’hi ha apuntat molta gent i es plantegen mesures des de moltes lògiques. Es pot organitzar el temps d’una altra manera amb perspectiva de gènere o sense. Per mi, parlar de polítiques del temps no només és fer un horari europeu o canviar els horaris i sopar abans. Això persegueix una lògica quantitativa, diacrònica i productiva. Una nova política del temps vol dir redistribuir els treballs i els temps. Perquè avancis l’horari, no estàs tocant la divisió social i sexual del treball, que és l’origen de les desigualtats. Hem de moure alguna cosa més que l’horari si es vol fer una vertadera política que canviï les coses. 

Tens esperança?

Soc una mica pessimista perquè després de dos anys de pandèmia sembla que les cures havien de ser el centre de tot, i hem continuat amb una gestió amb lògica productiva. Tot i així, ara se’n parla més que mai i se’n parlarà encara més perquè les tendències demogràfiques són claríssimes. L’envelliment de la població i l’augment de l’esperança de vida fan que hi hagi més intensitat i volum de les necessitats de cures de llarga durada. Ni que sigui per pur egoisme, que qui sigui al capdavant de dissenyar polítiques vegi que, si no ho solucionem, tots tindrem un mal final de vida. I que es pugui posar en valor la cura de llarga durada i es comenci a establir una xarxa pública de serveis potents, complementària i flexible que permeti viure, que tingui qualitat en el servei i també per a les persones que hi treballen. Aquest és un dels pocs sectors que poden obrir nous mercats de cara al futur i no és un sector que es pugui substituir totalment amb màquines. De mà d’obra, se’n necessitarà sempre.

* Aquesta entrevista apareix publicada originalment al nou Dossier CRÍTIC ‘Temps’, editat per CRÍTIC i Pol·len, i que ja podeu comprar a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.