Jorge Moruno “L’emancipació és la lluita pel temps lliure”

Que la Revolució Francesa establís el dia de deu hores i un nou calendari és la prova més evident que el temps és fruit d’una relació sociopolítica concreta?

La manera d’ordenar el temps determina el tipus de règim polític assignant i distribuint rols i funcions a cadascuna de les parts de la societat. Per això tota revolució requereix reordenar el repartiment i el sentit del temps. No és casual que a la Revolució Francesa els sans-culottes destrossessin els rellotges d’ajuntaments i d’esglésies. Va passar el mateix a la Comuna de París.  

Es fa difícil pensar que un altre ordre del temps és possible.

Està naturalitzat com una segona pell. Per això és important la mirada històrica, perquè ens permet comprovar que no totes les societats s’han regit sempre per la mateixa dinàmica temporal.  

Per exemple?

Abans, les diferents accions tenien diferents referents: el temps que es triga a fer un arròs, a resar un parenostre… El temps de l’edat mitjana va ser, en gran mesura, el de l’Església. A poc a poc, la protoindústria va començar a regir-se pels ritmes de les campanes, però no existia una abstracció basada en un concepte del temps que aglutinés tots els temps diferents. Amb la societat capitalista s’instaura un sol temps, un poder cec que sobredetermina i subordina els subjectes, les accions i els diferents temps concrets a una mateixa lògica, la del creixement del capital. Però el temps burgès no s’imposa fins que no s’estableix l’hora zero i s’homologuen els diferents temps, fins i tot entre ciutats d’un mateix país, per allisar l’espai del comerç i de la mobilitat. La modernitat es tanca en un contracte social basat en el temps gastat i en el treball remunerat.

“Tota revolució requereix reordenar el repartiment i el sentit del temps”

L’eix regulador d’aquell temps modern, però, ara està en crisi.

Amb l’entrada del neoliberalisme als anys vuitanta, es comença a dinamitar la societat de l’ocupació que va sorgir després de la II Guerra Mundial. Entra en crisi un pacte entre pau social i drets que lligava la condició de ciutadania a la de tenir un treball i oferia una sèrie de garanties i d’expectatives a mitjà i llarg termini per organitzar la vida. Cada vegada resulta més difícil obtenir aquestes garanties a través d’una feina, encara que, paradoxalment, tenir-ne una continua sent l’única possibilitat de ser ciutadà. Hem passat d’un continent a un arxipèlag: temporals, falsos autònoms, parcials, freelance… Es comença a aplicar a l’àmbit laboral la lògica dels bolos: segons van sorgint coses, treballes.

I el temps de vida i el temps de treball es comencen a barrejar.

A desgrat seu, el capitalisme augmenta el temps lliure. El problema és que, en lloc de democratitzar-lo, l’utilitza per subordinar amb més força la població. Quan la feina no garanteix seguretat i ingressos estables i suficients, tot el temps de vida es converteix en temps disponible per a les oportunitats de mercat que poden aparèixer. L’economia col·laborativa n’és un exemple clar. Et diuen: “Tens un cotxe? Utilitza aquesta aplicació i lloga’l. Ven les teves coses aquí, fes-te conductor d’Uber. Utilitza el temps mort d’altres feines per obtenir més ingressos”. El telèfon mòbil es converteix en una cadena de muntatge que fa indistingible la separació entre el temps de treball i el temps de no-treball. 

Per això potser estem sempre promocionant-nos, conscientment o inconscientment, a les xarxes socials?

Tots som creadors de la nostra pròpia marca, sotmesos a una dinàmica accelerada constant per no caure al precipici. Esdevenim accionistes de nosaltres mateixos, necessitem actualitzar-nos constantment per ser atractius, exposar-nos i promocionar-nos pel que pugui sorgir. Com si fóssim actius financers que ofereixen expectatives als inversors, els ingressos que puguem obtenir o no obtenir són concebuts com els resultats de la nostra habilitat per col·locar-nos en el mercat de valors. Això té grans conseqüències en termes d’estrès, de solitud, d’inestabilitat i de salut mental. Som com un telèfon mòbil permanentment endollat, en espera, però mai apagat o desendollat de la producció. Has d’estar sempre actiu. Què estàs pensant?, et pregunta Facebook. Què passa?, et pregunta Twitter. Explica’m, actualitza’t. Els lapses temporals de la necessitat d’actualitzar-se són cada vegada menors.

“Som com un telèfon mòbil en espera, però mai desendollat ​​de la producció”

Fins i tot irrompen a les nostres hores de son. The New York Times explicava fa poc que amb la pandèmia s’està recuperant el dormir per cicles. Alguns executius es lleven a les 03 h per treballar una estona, aparentment desconnectats; d’altres, per fer ioga i recuperar el temps que no tenen.

El capitalisme és com el monstre de les galetes: com més parcel·les de vida es menja, més gana té. Jonathan Crary parla del capitalisme “a l’assalt del son”: és el 24/7, la cerca del subjecte insomne. Tots hem d’aparentar que estem ocupats o ho hem d’estar (businessman ve de busy, ‘ocupat’), i fent negocis (neg-otium, ‘negar l’oci’). Ens exhorten a aprofitar el temps mort, a estar disponibles i a ser flexibles. Aquesta idea del time management, de gestionar mil·limètricament els temps, et porta a un nivell de tensió que no és sa. 

Cada cop la bateria ens dura menys.

“Doncs n’hi haurà una altra; la canviarem”, et diuen. I tu te’n vas a la merda. Segons el coaching, tu ets responsable del teu èxit i del teu fracàs. Et diuen que no pots canviar les coses, però sí la teva actitud. Si demanes una millora salarial, tens una mala actitud i introdueixes mal rotllo. Mal rotllo vol dir no voler dedicar un dissabte a fer team-building i sí a la teva família. No és estrany que Espanya sigui el líder mundial de consum d’ansiolítics, d’hipnòtics i de sedants. Cada cop suportes més quotes de precarietat i estàs sotmès a més tensió. 

Però, al marge de la cerca de feina, també hi ha una enorme tensió en relació amb el temps lliure. Busquem hores desesperadament.

Sense parar. Cada cop dediquem més temps a intentar guanyar temps. Cada cop més esferes de la nostra vida es mercantilitzen. Com que no tens temps per cuinar, has de demanar el temps d’algú altre perquè et porti el menjar. O perquè passegi el teu gos. O perquè cuidi el teu fill. Proliferen les aplicacions que donen serveis que et permeten guanyar temps per dedicar-lo a altres coses. És una mena de jerarquia on has de treballar més per pagar el temps dels altres, que val menys. Tota l’estructura de la societat es relaciona conforme a la compra i l’ús del temps de l’altre sobre una base estructural que defineix el capitalisme: la necessitat que sempre hi hagi gent prou necessitada per acceptar les condicions miserables que se li ofereixen.

“Tota l’estructura de la societat es relaciona conforme a la compra i l’ús del temps de l’altre”

Quin rostre té aquest altre?

El temps que val menys és sempre el de les dones dedicades a tasques que estan menys reconegudes. Les dones que tenen cura, que netegen o que treballen al camp tenen els pitjors horaris, els pitjors salaris i les pitjors condicions de treball: són sempre les últimes de la fila.  

Per això el feminisme és clau per repensar les nostres societats sobre la base d’un nou ordre del temps?

Sí, perquè planteja una sèrie de variables que ens fan observar amb distància la manera com funcionem. Mostra els límits d’un model laboral basat en els ingressos derivats del treball i de la pensió contributiva en una societat que no valora ni reconeix activitats fonamentals, llevat que es converteixin en treball, és a dir, en mercaderia. El feminisme introdueix una crítica a l’economia política, a allò que entenem per la riquesa i als rols i a les funcions que, com deia, assigna l’ordre del temps. Obre la porta a plantejar una manera de ser en societat en què trobar reconeixement i presència a l’espai públic no es doni només per la via de tenir una feina. 

Garantir un temps mínim per a la població hi contribuiria, dius.

Un temps mínim perquè el puguis dedicar a altres coses, sense estar sotmès a la dinàmica del temps abstracte de l’acceleració constant. L’emancipació és la lluita pel temps lliure. Una societat que garanteix el dret al temps a la població és una societat que funciona millor i que possibilita que es desenvolupi més talent i innovació. El terme grec skholè, d’on deriva la paraula escola, significa ‘oci’ i ‘temps lliure’, i designava la condició dels ciutadans lliures, que eren iguals entre si perquè tenien la possibilitat d’evadir-se i dedicar-se a l’estudi. Lliure era qui podia tenir temps lliure per evadir-se. Què és el que tenen en comú Charles Darwin, Adam Smith, Virginia Woolf o Aristòtil? Temps lliure. Les matemàtiques neixen perquè hi havia una casta sacerdotal a Egipte que tenia temps lliure. Només sobre la base del temps lliure és possible la creació de la ciència. El que proposo és ampliar l’espectre de gent que pot accedir a aquest alliberament del temps com una manera de desvincular l’associació entre la riquesa, el poder i el saber. El temps, escrivia Marx, és l’espai on es desenvolupa l’home, i no tenir un temps propi ens fa menys que bèsties de càrrega. La relació entre el temps i la vida és una relació de poder i de conflicte entre com es distribueix i entre qui es distribueix.  

“Amb drets garantits de partida, potser la temporalitat no ha de ser sinònim de precarietat”

Però, tenint en compte l’aclaparadora hegemonia capitalista, no és gaire agosarat pensar que només amb una mica més de temps lliure es modificaran grans estructures del sistema?

És molt important determinar qui és l’agent de l’alliberament del temps, perquè hi pot haver un temps lliure com a resultat de la desindustrialització: aquest és un temps no emancipat. Jo em refereixo al temps que es conquereix. D’entrada, sabem, per exemple, que el 70% de pares i mares reconeixen que els agradaria tenir més temps per dedicar-lo als seus fills, i que el 82% d’infants de 10 anys no juguen prou a l’aire lliure, i això té un impacte en el seu desenvolupament sensorial i cognitiu. A què es dedica aquest temps és una batalla política i cultural pel seu sentit. Aristòtil identificava els règims polítics en funció de com distribuïen el temps, i la democràcia es corresponia amb la llibertat: aquesta s’associava al temps lliure dels pobres que, en alliberar-se de la dependència d’un tercer, podien tenir temps per acudir a les assemblees. Si els barris populars són els que menys voten, és perquè els seus habitants tenen menys temps disponible, perquè les seves vides estan subordinades a la necessitat de pagar factures o d’obtenir feines amb els pitjors horaris. Per això, el temps és la dimensió que fusiona igual l’economia i la política.

Per garantir aquest temps lliure, tu apostes per la renda bàsica universal.

La renda bàsica no és una finalitat en si mateixa; també és una disputa pel seu sentit. Jo la veig no només com una manera de posar fi a la pobresa, sinó com una manera d’ampliar el marge de llibertat, a l’ofensiva, juntament amb tota una altra sèrie de garanties, com l’accés a l’habitatge. Crec que cal garantir un mínim d’ingressos per poder desenvolupar les múltiples activitats que vulguis fer: guanyar temps lliure per gaudir, crear i innovar. Però aquesta renda bàsica ha d’estar inscrita en la perspectiva d’anar construint una societat que entengui la igualtat com a premissa i punt de partida, no com una promesa. Això també té a veure amb el fet de garantir recursos, biblioteques, ingressos econòmics, ambients culturals, bona alimentació… Està demostrat que algú que viu en la pobresa té un deteriorament cognitiu més acusat que algú que no dorm. Quan ofereixes garanties, s’amplia la capacitat de la gent que no té un temps propi i la dinàmica es transforma. Amb drets garantits de partida, potser la temporalitat o la jornada parcial no han de ser sinònim de precarietat, i pots utilitzar aquests treballs parcials per dedicar un temps segur a tirar projectes endavant o a altres coses. El que és clar és que a les societats on millor es viu es treballa menys, no al revés. Si la ciutadania del segle XX es va vincular amb el dret al treball, la del segle XXI ho ha de fer amb el dret al temps: el dret a viure amb dignitat com a quelcom de garantit al marge de la situació laboral. El dret a l’existència garantida que faci possible totes les promeses incomplertes pel liberalisme.

* Aquesta entrevista apareix publicada originalment al nou Dossier Crític ‘TEMPS’, editat per CRÍTIC i Pol·len, i que ja podeu comprar a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/es de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.