20/04/2022 | 06:00
Llegint el teu nou llibre, he descobert què és la línia de Kármán.
Jo també vaig descobrir-ho fa poc! La línia de Kármán és el punt on acaba l’atmosfera de la Terra i comença l’espai exterior. En parlo en un article en què explico que l’amo d’Amazon, Jeff Bezos, després de consumir tots els límits del planeta, va decidir anar-se’n de vacances a l’espai, com també han fet alguns altres milionaris. La línia de Kármán em serveix per parlar dels límits, que em semblen un tema molt important.
Parlem-ne, doncs. És bo que en la vida hi hagi límits?
Que hi hagi límits no és ni bo ni dolent. És que els límits simplement hi són, i ignorar-nos ens porta a la catàstrofe. El nostre cos és frontera i límit. La vida en si és un límit, perquè és temps. I el temps és finit. Viure com si no hi hagués límits és de bojos. Igual de boig que aquell lema del Mobile World Congress de l’any 2020, que no es va celebrar per la pandèmia: “No Limits Mobile”. Doncs resulta que es va suspendre el Mobile i al cap de no res va ser el planeta sencer que es va aturar.
Hi ha cert consens, però, que trencar els límits propis és un procés d’alliberament. Superar-se, créixer, avançar… També des del punt de vista polític: l’esquerra ha fet servir lemes com “Ho volem tot”.
Desitjar voler-ho tot, com a lema, m’interessa, perquè és una idea relacionada amb el desig, i el desig també em sembla molt important. Em sembla sa –i ara tiro de psicoanàlisi, que és una cosa que fa anys que faig– dir-nos els desitjos, posar-hi paraules. El problema no és voler-ho tot: és creure que ho podem tot. Això ens aboca a aquest món d’avui en què tots hem de ser superhomes i superdones, i ens porta a la destrucció i a la deshumanització.
“Desitjar coses impossibles és l’essència de viure”
Parla’m una mica del desig i de per què creus que és tan rellevant.
El desig el tenim emmordassat, però desitjar coses impossibles és l’essència de viure. És sa aprendre a conviure amb aquest desig sovint irrealitzable i mirar de treure’n alguna cosa de profit. Fer-nos la pregunta sobre el desig és posar sobre la taula què volem, què anhelem i si som felices, i aquesta és una pregunta molt bàsica i molt radical, que té un punt desafiant en una societat on sembla que hagi de fer vergonya preguntar-se per coses així. Hem deixat de fer-nos preguntes, i potser per això no ens adonem que cada moment és únic. Aquesta conversa entre tu i jo és tan única com el moment en què el cosmonauta mira la Terra des de l’espai. La mirada del cosmonauta també és transcendent: necessitem una mica més de transcendència en el nostre dia a dia.
Una altra paraula que no m’esperava i que m’interessa: transcendència. Et consideres una persona espiritual o religiosa?
No he parlat de religió! Però tots som espirituals, fins i tot les persones que no admeten tenir un desig de transcendència. Tots ens hem preguntat pel sentit de la vida. No conec ningú que no s’hagi fet aquesta pregunta alguna vegada: què fem aquí, què hi havia abans, què hi haurà després i quin sentit té tot plegat. Aquesta idea es pot explorar des de diferents camins: hi ha qui fa teràpia, qui fa retirs espirituals, o se’n va a caminar sol per la muntanya… És una recerca que té a veure, en gran manera, amb la soledat. Hem d’estar sols per poder pensar en aquestes coses. I, per poder gaudir la soledat d’una forma sana, es necessiten confiança i vincles.
“Hi ha quelcom de subversiu a aturar-se a parlar amb un desconegut”
En un dels teus articles reivindiques que hauria d’existir un Ministeri del Vincle. Explica’t.
Durant el confinament vam parlar molt de la soledat. Al Regne Unit fins i tot es va anunciar la creació d’un Ministeri de la Soledat. Però per mi és el problema no és estar sols: el problema és la manca de vincle. Faig una defensa de la bona soledat. La soledat només és un problema quan no hi ha vincles forts. Vivim en una societat on només es tenen en compte la família i la parella com a unitat de producció i reproducció social, però no tenim tant en compte l’amistat i la fraternitat, que són el tipus de relació més revolucionària i emancipadora. L’amistat és entre iguals i no està condicionada per tots els elements de dependència que genera una relació familiar. El vincle amb la meva veïna, entre amics, fins i tot amb desconeguts… Hi ha alguna cosa subversiva en el fet d’aturar-se a parlar amb un desconegut.
Fas una crítica al que anomenes “familiocentrisme”. Reivindiques el pensament més llibertari, que qüestionava d’arrel la família com a institució?
M’agrada que surtin referències a l’anarquisme perquè és present en molts dels textos. Fa falta una mica més d’anarquisme! Estic una mica mosca des de fa temps amb la importància i l’exclusivitat que donem a la família. Quan es diu que a un lloc hi van famílies –sigui una manifestació o una activitat cultural–, en realitat és una manera molt conservadora de dir: “Ei, això està bé perquè aquí hi ha bona gent”. Durant la pandèmia es va arribar a prohibir que poguéssim veure’ns amb amics i coneguts: només amb familiars (i després, llegint la lletra petita, amb “persones molt properes”). I la gent que vivim soles? Viure sol no és estar desposseït de vincle. Visc sola i em sento plena i realitzada, i el meu dia a dia té a veure amb molts vincles afectius, de suport mutu o d’amistat. No ens adonem que hi ha vincles necessaris que no tenen a veure amb el que està institucionalitzat en un llibre de família, sinó amb allò que ens fa feliços i de vegades no es pot encabir en cap cens.
“Qüestionar cada petita cosa pot ser estressant, però és la llavor de la transformació”
La periodista Montse Santolino ha dit que practiques el gènere de l’“estranyament”, una tècnica literària que consisteix a donar una mirada nova a coses aparentment quotidianes i integrades en la normalitat.
La normalitat és un concepte perillós: hem naturalitzat coses que no són lògiques ni naturals. La sociologia és l’intent de no donar el món per descomptat. Una mirada crítica i emancipadora, en clau política i personal, no dona el món per descomptat. Qüestionar cada petita cosa que fem pot ser molt estressant i segurament no cal estar fent-ho de forma constant… Però és la llavor de la transformació i una certesa que estem vius, que som éssers canviants.
La periodista Gemma Garcia explica al pròleg del llibre que, quan et van proposar d’escriure, des de la Directa volien potenciar l’“anticolumnisme” d’opinió. Et sents identificada amb el concepte?
No t’ho sabria dir. Quan vaig enviar la primera columna, vaig pensar que era una anada d’olla i que no em trucarien més. No em veia fent periodisme. El gènere de l’opinió incorpora un mètode, i els meus textos no en tenen. Sí que hi ha una tesi: escriure és una eina per transformar el món, i per això sempre hi ha una tesi de millora. Però els meus articles no sempre contemplen el mètode periodístic. Hi ha molta imaginació, tot i que jo crec que la imaginació conté molta realitat, al contrari de la fantasia. El filòsof Santiago Alba Rico diu que la fantasia és un unicorn i la imaginació apel·la a allò que és possible. Hi estic d’acord.
Escrius: “La matèria primera de la vida és el temps i la confiança”. Per què aquestes dues coses són tan importants?
El problema de la vida és el problema del temps. La gent del meu voltant té el pa i el sostre més o menys garantit, i el principal plany col·lectiu és el “No tinc temps”. És el principal malestar de la nostra generació. I em preocupa molt. També té a veure amb els límits: volem arribar a molts més llocs dels que podem abastar, i creiem que ho necessitem perquè hem de realitzar-nos. Això és molt generacional, també. Ens sentim incomplets; sempre ens hem d’acabar de construir.
Per què creus que és generacional? Els nostres pares i avis no estaven tan preocupats pel temps?
Té a veure amb com s’ha anat desenvolupant el capitalisme. Els nostres pares i avis venien temps a canvi d’una feina. Nosaltres també venem o malvenem la vida; però, a més a més, ara som un producte que necessita generar atenció. El problema de la falta de temps també va de bracet del col·lapse del planeta. Necessitem sempre fer i produir més.
“Em preocupa la idea que el treball dignifica i realitza: ja som dignes pel fet de ser!”
En Sergi Picazo em va descobrir el llibre Cómo no hacer nada, de Jenny Odell, que s’ha convertit gairebé en un manual anticapitalista i anticonsumista. No fer res és revolucionari?
És molt difícil no fer res. I no fer res és una manera de fer. Sortir de la idea que hem d’estar produint o produint-nos tota l’estona. Que hem d’incrementar el nostre valor, tant en les relacions mercantilitzades com en les que no ho són. Vivim en una societat de likes.
Alguns dels teus textos parlen del conflicte entre la vida i la feina. Però no creus que la feina també pot ser un element per realitzar-se? És dolent estimar la feina que fas?
No! No és dolent estimar res. Hem d’estimar! El que em preocupa una mica és aquesta idea que el treball dignifica i realitza. Això pressuposa que necessito ser dignificada i realitzada. I crec que no hem de rendir comptes ni demanar perdó per haver vingut al món. Ja som dignes pel fet de ser! Hi ha gent que es realitza a través del treball, i això pot estar molt bé, però també sabem que per a una gran majoria no és així. El problema és que el sistema et diu que, per tenir sostre i pa, has de treballar, i això és un xantatge estrany, perquè el sistema tal com està muntat no et garanteix feina i, quan ho fa, quan sí que et procura l’accés a una feina, no et garanteix del tot aquell pa i aquell sostre (el 13% dels treballadors estan sota el llindar de la pobresa, segons dades dels sindicats majoritaris). D’altra banda, quan sí que tens feina i sí que tens pa i sostre, el que et manca és temps. Si a això hi sumem que la immensa majoria de coses que produïm no ens calen, són innecessàries, i que per això estem destruint el planeta, l’absurditat és obscena.
Potser el problema no és el treball en si, sinó l’organització del treball. Les cooperatives són una alternativa?
Les cooperatives són un model ara com ara minoritari, tot i que tenen un impacte i una influència i són una referència per repensar això de què estem parlant. Estem fent aquesta entrevista a la Sala Beckett, un espai que va ser una de les primeres cooperatives de consum de Catalunya, Pau i Justícia. Em sembla important remarcar que el primer cooperativisme va ser un cooperativisme de consum, és a dir, associacions entre iguals per solucionar necessitats. Anem a ajuntar-nos per veure com garantir-nos el que ens cal, aquest sostre, el pa i el que ens calgui, realment. No anem a ajuntar-nos pel gust de treballar. Però, si hem de fer feina, el cooperativisme de treball em sembla una de les formes més justes.
“Hauria de ser il·legal que un tomàquet vingués d’Holanda. Prohibiu Amazon!”
Treballar en una cooperativa, però, també pot ser garantia d’anar estressat i tenir poc temps.
El debat del temps, de les hores necessàries, no ens l’estem plantejant en global, i els números segueixen sense sortir, ni en cooperatives ni en empreses capitalistes… Fa cent anys de la vaga de La Canadenca, la vaga de les vuit hores, i no ens hem replantejat encara si vuit hores de la nostra vida dedicades al treball potser són massa. Els vells anarquistes deien allò de les 8 hores per al treball, 8 hores per al descans i 8 hores per a l’estudi i per al gaudi, però es van oblidar que feia falta temps per reproduir la vida: una crítica feminista al 8-8-8 és més que pertinent. La renda bàsica universal i incondicional potser planteja dificultats, però podria ser una de les solucions.
Dius que una de les coses pitjors de la pandèmia ha estat el silenci amb què hem assumit determinades imposicions. Tu has fet articles crítics amb el toc de queda, per exemple. Però qui ha reivindicat més l’eix de la llibertat durant aquest temps ha estat la dreta liberal.
La llibertat no té res a veure amb prendre canyes com deia Ayuso: ens deixem guanyar les batalles ideològiques molt fàcilment. La llibertat té a veure amb la responsabilitat de la vida en societat, l’emancipació, la confiança… La pandèmia va evidenciar certa pobresa intel·lectual també a l’esquerra, perquè, quan algú volia parlar d’aquestes qüestions, et deien que eres ayusista. Hi ha hagut un acriticisme brutal. Qüestionar vol dir fer-se preguntes, no tenir totes les respostes. I així seguim: ens fa por preguntar-nos coses perquè tenim por de no tenir totes les respostes.
També fas una esmena a aquella frase del Capità Enciam que deia: “Els petits canvis són poderosos”. Tu dius: “Hem après que els canvis no són tan poderosos si són petits”. Però els grans canvis per dalt sovint han portat a grans desastres, no creus?
Un gran canvi no té per què fer-se des de dalt. Tu pots fer una gran revolució per baix. Però el fons d’aquesta columna és una altra idea: ja n’hi ha prou de posar la responsabilitat de la crisi climàtica només en el consumidor. Prohibiu els maleïts plàstics! Hauria de ser il·legal que un tomàquet vingués d’Holanda, que una taronja vingués de Sud-àfrica, o comprar uns auriculars fabricats a la Xina. Tot això és ecocidi i assassinat. Prohibiu Amazon! Però vaja: respecte absolut al Capità Enciam. Soc filla de tot això i porto tota la vida fent petits canvis. No sabria fer-ho d’una altra manera.
“Donar per descomptat que les mares es desviuran pels seus fills i filles és justificar l’explotació”
Un dels teus articles més comentats és “Amor i tàpers”. Hi expliques que la teva mare sempre tenia caldo a la nevera, però no pas per a tu: se’l quedava tot per a ella. I et sembla una cosa lloable.
Sí. De fet, em sembla revolucionari. Ella havia treballat tota la vida dins i fora de casa, estava jubilada, i el que cuinava s’ho quedava per a ella. Els dilluns, a l’oficina, tothom portava els tàpers de sa mare menys jo. I ella m’ho justificava molt bé: a mi aquests tàpers em solucionen tres sopars, em deia. Tu estàs sana, surts de festa el cap de setmana, viatges, tens temps per a tu… Doncs cuina’t! Crec que en tot això hi ha un ensenyament. A tots ens aniria bé una dosi d’egoisme sa.
A partir de la teva experiència vital, doncs… El vers de Rigoberta Bandini que lloa les mares que tenen caldo a la nevera és revolucionari o conservador?
Vejam: la cançó està xula, però pot donar peu a alguna reflexió. Hem donat per descomptat que el model de mare estimable a la qual s’han de dedicar cançons és la mare abnegada i que es desviu pels seus fills. Donar per descomptat que hi haurà éssers, normalment dones i àvies, que per amor donaran als fills tot el que produeixin, es desviuran per ells… Això és explotació. La meva mare em cuidava i m’estimava, i estic molt orgullosa que es guardés els tàpers per a ella i se n’anés amb les amigues, a una mani o a descansar. Després hi ha una altra cosa en aquesta cançó que em grinyola…
Quina cosa? És un tema que també m’interessa molt.
La cançó també és una reivindicació de les mares que alleten els fills: “No sé por qué dan tanto miedo nuestras tetas”. Però quan diu allò de: “Mamá, tomemos la ciudad / sacando un pecho fuera al puro estilo Delacroix”… A veure. Aquí hi ha una mica d’embolic. Com és obvi, estic a favor que la gent alleti on li doni la gana. Però, si parlem del quadre de La llibertat guiant el poble, aquella figura amb el pit a l’aire no estava alletant cap nen. Estava aguantant una bandera contra l’absolutisme monàrquic, la bandera que –fa mal dir-ho ara, després de les últimes eleccions franceses– era la de la llibertat, la fraternitat i la igualtat. I li surt el pit perquè està vivint un moment revolucionari. Aquests són els pits que hauríem de poder ensenyar, com a sobiranes dels nostres cossos, i no només com a mares que alleten.
