Servando Rocha “Mai havíem estat tan controlats com ara”

[Servando Rocha, escriptor, editor i advocat, especialitzat en propietat intel·lectual, va ser un dels fundadors del fanzine La Felguera el 1996, que més tard es convertiria en la societat secreta en forma d’editorial del mateix nom. “Em vaig adonar que no podia estar enamorat de dues persones. O apostava tot per guanyar-me la vida com a escriptor i editor o per l’advocacia. I vaig apostar per l’escriptura”. Amb edicions acurades i una temàtica entre el misteri, els mites i la història subterrània dels qui viuen als marges, La Felguera és una de les editorials amb uns seguidors més fidels. Rocha explica que tots els dies li arriben propostes per portar al cinema alguns dels seus llibres. L’última, portar a una sèrie els quatre volums de Fuera de la ley. Acaba de publicar el seu darrer llibre, Todo el odio que tenía dentro (La Felguera, 2021), una història de l’Espanya brutalista i de Madrid a través de la figura de Dum Dum Pacheco, delinqüent, legionari i boxejador. Ens trobem per fer l’entrevista una nit freda de Madrid al bar Cuarto y Mitad del mercat de Tirso de Molina. És el barri on La Felguera té el seu quarter general.]

A les teves xarxes socials de tant en tant publiques imatges de com treballes els teus llibres i els esquemes que et fas, per fer precisament això que expliques sovint de connectar temes i personatges que aparentment no tenen connexió.

Si em roben l’agenda, m’agafa un cobriment… Una part d’això es podrà veure al CCCB. Hi ha un mural de tres metres basat en Los Invisibles, de Grant Morrison, amb tota mena de connexions, on surt tot el seu univers. És una passada, l’exposició.

Quina és la història darrere d’una editorial tan especial com La Felguera?

Tenim un llibre pendent per explicar tota aquesta història, amb les fotos, els comunicats… La Felguera era un col·lectiu de treballadors culturals. Fins a l’any 2010 estàvem molt vinculats a les avantguardes artístiques com el dadaisme o el situacionisme. Teníem aquells aires de grandesa de tenir comitès en molts llocs, comitè de Madrid, de Barcelona, de Tenerife… Era una persona a cada lloc, però era un comitè. Era un col·lectiu de guerrilla on vam fer coses molt ben parides que la gent encara recorda avui dia. Això deriva també en la psicogeografia, que és com el territori ens afecta d’una manera o d’una altra. Ens fa ser com som, però des d’un punt de vista emocional. Es veu perfectament quan tu vas, per exemple, a Marqués de Vadillo, i hi ha carrers, zones, en les quals et sents a gust. I n’hi ha d’altres que, pel que sigui, no t’agraden o et produeixen desassossec. Per què? Cada un té la seva pròpia resposta, però el territori ens defineix. Per això, en les revolucions, el primer que fa la gent és destruir els monuments, les escultures, destruir el vell món.

Vam boicotejar la celebració del Maig del 68 del Reina Sofia, portant-hi fems. També vam fer unes derives al barri de Lavapiés que va acabar amb els antiavalots de la policia prenent tot el barri… Vam aparèixer a les escales del Congrés dels Diputats disfressats d’home llop dient: “Jo també soc un antisistema”, pels Motherfuckers i la reivindicació de l’home llop. Es van fer una infinitat d’accions d’aquest tipus. Ens vam dissoldre, amb molta fanfàrria, però en realitat era un joc. Un any abans del 15-M, vam crear una societat secreta. Sentíem d’alguna manera que ens estàvem estafant a nosaltres mateixos i la gent. Érem un col·lectiu molt vinculat amb l’art, però criticant l’art. Teníem un peu a un costat i un peu a l’altre. Vam decidir que havíem de tornar a reunir-nos amb els nostres veïns… Vam fer una acció de fundació, que va ser enterrar una càpsula del temps en un parc, que encara hi és. La gent hi podia deixar el que li donava la gana: hi deixaven el carnet de la CNT, un ganivet…

La societat secreta de La Felguera, encara que sigui un nom molt grandiloqüent, volia reivindicar tot aquell bagatge, això que s’ha oblidat al món de la literatura, que és el joc, la capacitat d’aventura, la capacitat de sorprendre… Les presentacions que fem no només són en llibreries; fem rutes nocturnes, ens trobem en cementiris, en soterranis de bars… En el fons, el que fem avui és editar llibres i tenim un mitjà a part, que és Agente Provocador, que comparteix diàriament aquest univers que tant ens agrada. Hi tenim només una publicació el dia i no hi tenim publicitat. És un model de negoci diferent, perquè el retorn arriba per una altra banda. El retorn arriba quan la gent sent que allò és quelcom que també els pertany. Compartim coses amb la gent per celebrar que tenim bona estrella. I això potser a curt termini no es nota, però a llarg termini sí. La fidelitat de la gent s’ha notat, per exemple, durant la pandèmia. La botiga online estava on fire.

“Si ocultes el teu rostre, crees distància amb el que estàs fent; a cara descoberta, no faries determinades coses”

El teu llibre Algunas cosas oscuras y peligrosas: El libro de la máscara y los enmascarados es va publicar al novembre del 2019. Quatre mesos després tothom portava màscares. Què vas pensar quan vas veure que el teu llibre es tornava una realitat mundial?

La gent em deia: deus estar content! Ara som en un món d’emmascarats! En el fons, l’exposició tracta d’això. A l’exposició hi ha una gran quantitat de màscares, una col·lecció increïble. Màscares sud-africanes, d’Alaska… Hi ha coses realment brillants. El que m’interessa sobretot és l’ús de les màscares i la política del rostre. Quan ens van confinar, jo crec que a tots ens va passar que, de cop i volta, havíem de relacionar-nos amb gent semiemmascarada. Ens sentíem incòmodes, perquè no sabíem on mirar. La gent tenia el rostre mutilat. S’ha demostrat que sublimem la part que no veiem. Sublimem allò que no veiem. Allò que no veiem ens resulta fascinant, i aquesta fascinació és com un delit.

L’origen del llibre, en el qual està basada l’exposició, és la pregunta: per què en la nostra tradició cultural i històrica estem envoltats d’emmascarats? Es pot explicar una part de la nostra història, des del passamuntanyes del Subcomandant Marcos fins als de les Pussy Riot. Són el principi i el final d’alguna cosa. Es pot explicar per aquesta fascinació amb l’ocultament, amb el fet clandestí, amb la tensió que hi ha actualment, que ens obliguen a emmascarar-nos quan l’emmascarament sempre ha estat un acte de dissidència.

L’exposició tindrà set sales. Què hi pot trobar la gent quan hi vagi?

L’exposició, de fet, és molt fidel al llibre. Les sales segueixen l’itinerari del llibre. És el llibre convertit en exposició. Té un recorregut cronològic. Només entrar-hi, et trobes amb una cosa força impressionant. La gent pot pensar que els grans emmascarats del segle XX són els vilans del còmic o de la ficció, però s’hi trobaran amb el Ku Klux Klan (KKK), que no és el que esperes. Espero que cada sala sigui una sorpresa. Trobar-te el KKK a la primera sala és força impactant. Però et trobes el KKK emmarcat dins de les tradicions paganes dels exèrcits furiosos, de cavalcades sobrenaturals, on ells utilitzaven el terror. Això és el primer KKK, que òbviament eren racistes i terroristes, però no tenien res a veure amb l’exèrcit uniformat que arriba a partir del 1915 amb la pel·lícula El naixement d’una nació. És llavors quan els membres del KKK decideixen convertir-lo en un gran negoci. Al primer KKK es vestien de dona, de bruixot, deien que venien de l’infern, feien servir les supersticions. Deien que eren els fantasmes dels soldats morts durant la Guerra Civil dels EUA, que tot just havia acabat.

Era la manera, a través de l’ocultament del rostre, com feien coses terribles. Si ocultes el teu rostre, crees distància amb el que estàs fent. A cara descoberta, no faries determinades coses; però, amb un passamuntanyes que et tapa el cap, crees una distància tan gran que pots arribar a fer coses que en el dia a dia no faries. Molts dels que es disfressaven de dimonis deien: “Hem de convertir-nos en monstres per cometre monstruositats”. L’ús de la màscara no només és l’obvi. De fet, la frase “la màscara mai menteix”, que és una frase del llibre, és totalment certa. La màscara no menteix mai.

“He volgut construir una gran història del segle XX i del que portem de segle XXI, a partir d’un objecte petit com la màscara”

El hater anònim de les xarxes socials, és també una màscara?

Qui parla en aquell moment? Parla ell. Els haters són haters, perquè l’anonimat els permet ser haters. La mateixa xarxa social seria una màscara. Una màscara que et proporciona una distància amb allò que estàs fent. Això passava, per exemple, amb el primer KKK. Quan arribaven als pobles, no pensaven que eren elements agressors. La sensació que tenien inicialment era que hi arribava el circ. Hi havia música, pancartes… Utilitzaven les regles del carnaval que encara existeixen avui dia. Quan tu estàs emmascarat, es poden fer certes enganyifes. Ells intentaven restituir, mitjançant la violència, els privilegis perduts. Per què algú es posa una màscara? Normalment, no és pel motiu que habitualment pensem.

A l’exposició hi ha una sala dedicada a l’activisme, on apareixen els Motherfuckers, Anonymous… El cas dels Motherfuckers és important també, perquè, al febrer del 1967, són els primers a posar-se els passamuntanyes negres, tot passejant per Wall Street amb la pancarta “Wall Street is War Street”. Quan li vaig preguntar a Ben Morea per què anaven encaputxats, esperava la típica resposta d’ara. Però el fundador de la tradició contemporània del passamuntanyes negre em va dir que era perquè havien llegit el llibre de Frantz Fanon Black Skin, White Masks. Com que les víctimes de l’opressió eren afroamericans negres, ells, per exemplificar el que els feien als més desafavorits, havien de posar-se passamuntanyes negres per assumir aquella identitat.

Com Watchmen [còmic de superherois estatunidenc escrit per Alan Moore, dibuixat per Dave Gibbons i acolorit per John Higgins]…

Watchmen apareix també a l’exposició.

Però la gent no es posa màscares, simplement, perquè no la reconeguin?

Sí, però no solament. Per què no vols que et reconeguin? En el món del sado, s’utilitza la màscara per altres motius. A mi m’interessava la màscara, i d’això va l’exposició, per construir una gran història del segle XX i del que portem de segle XXI, a partir d’un objecte petit com la màscara. La màscara té molts significats. Uns l’usen d’una manera; altres, d’una altra. De vegades, et sorprenen els seus usos. Per exemple, hi ha una sala dedicada a explicar com, a finals del segle XIX, Léo Taxil, una mena de Stephen King de l’època, crea un relat on estem envoltats d’una societat secreta que sempre trama coses dolentes en soterranis llardosos, gent patibulària, amagada sota mantes. I realment era tot un mite que creà ell.

El que és bonic d’aquesta història és que ell fa una conferència de premsa, on anuncia que la societat secreta que ell havia denunciat, Palladium, era mentida. Així i tot, la mentida s’emancipa d’ella mateixa. Arriba un moment en què no es podia qüestionar el que havia creat Taxil, que era fals. Fins i tot, avui dia, si li preguntes a algú: “Com dibuixaries un maçó?, o un anarquista?”, segurament el dibuixarien amb una bomba, amb la cara que no es veu gaire bé, amb barba o emmascarats, quan realment els anarquistes o els maçons no anaven emmascarats. La qüestió aquí és com representem el rostre. Per això cada sala de l’exposició té un discurs diferent.

“L’emmascarat cada cop s’ha emmascarat més, i la policia ha hagut d’especialitzar-se cada cop més per identificar-los”

D’on surt la idea del llibre?

Surt de mirar la meva habitació, mirar casa meva i preguntar-me: per què hi ha tantes màscares? Per què ens fascina l’art d’ocultar-se el rostre? Per què ens fascina més allò no vist que allò vist? Perquè pertany a la naturalesa humana. A la cosa oculta. El plaer que suposa adoptar diferents identitats i personalitats.

O també el cas del Subcomandant Marcos, que reinventa això totalment. Marcos diu si fa no fa que ja no existeix un jo, sinó un nosaltres. Per això ell no era important. Qualsevol zapatista podia portar el passamuntanyes. Per això el Govern mexicà deia: “No vull negociar amb algú que no sé qui és”. Això va ser importantíssim. De fet, V de Vendetta —el còmic és una obra mestra—, quan arriba la pel·lícula —que està bé— entremig, què ha passat? L’aixecament zapatista. La pel·lícula va canviar el còmic, cosa que no va agradar a Alan Moore, i al final apareix aquell moment: les idees no poden morir; són una cosa molt poderosa.

Tu afirmes que el moment actual no es pot entendre sense màscares ni emmascarats.

Vulguem o no vulguem, les màscares són presents en tot allò que ens interessa. El terror, per exemple. Algú com Bin Laden és impensable avui dia. El malvat que està amagat en una muntanya, el lloctinent de Bin Laden, que van matar els EUA, que tenia com un garfi… són personatges quasi de ficció. Ara el terror terroritza més perquè no té rostre; és un llop solitari. És el veí que tens al costat i que, quan el detenen, tothom diu que era molt simpàtic. És clar, perquè era un dels nostres. És el no-rostre del terror. El terror no té rostre. El nostre món és ple d’emmascarats, de presències fantasmals. Ja sigui com a icones culturals, en la moda, en la música…

Què t’agradaria que sentís la gent quan vagi a l’exposició?

M’agradaria, per descomptat, que els sorprengués. Cada sala és sorprenent. M’agradaria que hi entressin amb una idea i en sortissin amb una altra. I, a més, serà un moment molt curiós, perquè, en entrar-hi amb mascareta, hi entraran emmascarats. Els qui estaran veient són ells mateixos. Sobre això, hi ha una tensió molt interessant. Ens exigeixen anar semiemmascarats, però alhora localitzats. Mai havíem estat tan controlats com ara. Ens obliguen a tapar-nos el rostre, però estem permanentment identificats.

La màscara té a veure amb la identificació. A l’exposició, això es podrà veure. Hi ha un moment en què l’emmascarat, el criminal, el delinqüent, parlo del segle XX, ha d’emmascarar-se més. Ell és conscient que pot ser identificat. El 1890, la gent es pintava la cara o es posava un antifaç. Si jo em poso avui dia un antifaç, la gent em reconeixeria. Però Durruti atraca un banc a Santiago de Xile el 1925 armat amb una Colt i un antifaç de cuir. Imagina’t que avui entrés algú a un BBVA amb un antifaç a atracar-lo. Hi ha un moment, en què el cine, els tebeos, les historietes, comencen a representar l’emmascarat. És el moment del retrat policial. A finals del XIX, hi havia molt poques fotografies, però la gent comença a acostumar-se a identificar el rostre. La nostra mirada sobre el rostre ha canviat amb el temps. L’emmascarat cada cop s’ha anat emmascarant més, i la policia ha hagut d’especialitzar-se cada cop més per identificar-los.

Avui dia, de fet, una persona sense xarxes socials es considera una mica sospitosa.

Quan vols entrar als EUA, et demanen les teves xarxes socials. Els noms d’usuari que utilitzes. I si de cop hi volta poses que no tens xarxes socials? Estic segur que arribes a l’aeroport i t’interroguen, donant per fet que has mentit. A més, desaparèixer és impossible. Vivim en aquesta tensió permanent. Els rics molt rics poden arribar a desaparèixer. Madonna viu a Lisboa. Bé, de fet, té un milió de cases. Però, quan hi va arribar, es va comprar cinc palauets i moltes places de garatge. Ningú veu Madonna pel carrer. Els rics poden desaparèixer. Té a veure també amb el fet que defrauden diners. El ric pot portar fins a últim terme allò que el pobre només pot somniar, que és desaparèixer.

“El ric pot portar fins a últim terme allò que el pobre només pot somniar, que és desaparèixer”

Venint del situacionisme i del dadaisme, com et sents fent una exposició?

Tot el que faig té a veure amb l’art. Per descomptat, hi ha la crítica a l’art. A l’exposició hi ha una bomba Orsini, armes apatxes… Probablement, aquesta exposició, fa 10 i 15 anys, no s’hauria pogut fer. Tots aquests temes són ja de grans minories. Ja no són minoritaris. No es pot explicar la cultura, avui dia, sense aquestes narracions al marge.

És cert que em genera hilaritat. Però el fet que es faci en un centre de cultura contemporània, no en un museu… Un museu, el Reina Sofia o el MACBA, amb tot el respecte, però són quadres penjats. Un centre d’art de cultura contemporània busca un discurs crític. Busca un relat, que és més complicat. Tu entres en una sala, i la sala t’està explicant alguna cosa d’alguna manera. Això em semblava interessant.

Aquest tipus d’experiències són possibilitats d’alguna cosa. No ajuden a transformar el món, però són possibilitats de desaprendre, de mirar el món des d’una altra mirada. Una mirada sobre el rostre en una època de semiemmascarats. El moment per fer-la era perfecte. Ha estat dur, però, duríssim. Jo mai havia fet cap exposició, ni havia estat comissari de res de tan gran. Però n’estic molt orgullós.

Tu afirmes que escrius des de la subjectivitat radical.

Que els morts del passat es passegin pel present dels vius. El passat s’expressa en les cançons, en l’arquitectura…; el passat mai no és passat. Els historicistes et dirien que, com que és passat, és mort. Però és mentida. El passat sempre és en el present; només ens fa falta mirar-lo. Aquesta és la idea d’escriure un relat des de la subjectivat radical. Radical en el sentit que aquest relat és meu. Té coherència per a mi. Per què no? Això, als historicistes els causarà un atac.

Igual que avui dia hi ha gent en grups de debat, debatent sobre per què es va produir la Revolució Russa, per què Marx va dir que passaria en un altre lloc. Però de cop i volta, en un lloc que vivien com a l’època medieval, passa. Per què? Perquè la història no és pacífica. Va passar i punt. No hi ha coherència en la història. Hi ha unes forces ocultes en la història, que no pots explicar-les. Això no vol dir que no puguem parlar sobre la història. No hi ha res que tingui un principi o un final; tot es transforma, va evolucionant.

Arriben els anys vuitanta i el que crea la sala Rockola de Madrid; havia estat un mercenari. Era un tipus que matava gent. Mentre Alaska estava tocant, ell estava reunit amb els GAL i li deien: sis milions per terrorista mort. Això va passar. Com és possible que a Espanya, als anys vuitanta, enmig de la movida, del primer socialisme, de l’eufòria, hi hagués un espai comú on mercenaris i adalils de la modernitat convisquessin sense cap problema?

Com t’impacten a tu els zapatistes? A més, anaven emmascarats, amb passamuntanyes…

Els zapatistes s’emmascaren, s’encaputxen, perquè és la comunitat. El nosaltres, el “tots som Marcos”. Però també hi ha un element que té a veure amb la tradició cultural, amb el folklore, els mateixos mites, que tenen a veure amb els lluitadors mexicans. També apareixen en l’exposició. Hi ha una sala dedicada a la lluita mexicana. A més, el col·leccionista més gran de màscares de Mèxic ens ha cedit la seva col·lecció: 80 màscares originals dels anys trenta, quaranta, cinquanta… Però també té a veure amb la nit. Per què els zapatistes escullen el negre? En canvi, les Pussy Riot no es posen passamuntanyes negres. Venen de la tradició dels vuitanta, de les raves, dels sound systems, de Reclaim the Streets, que també apareixen a l’exposició.

T’interessen més les llegendes que la realitat?

Si t’interessa el pop, som gent mitòmana. Ens encanta la llegenda. Però s’han de diferenciar les coses. Quan s’escriu sobre el passat, per explicar la història, tens la responsabilitat d’explicar la veritat. Sabem que la veritat és quelcom de molt vaporós; però, tot i això, s’ha d’explicar la veritat. Al meu llibre, sempre hi ha un epíleg on venen totes les fonts. El meu relat, el defenso jo, però té una coherència. Una coherència que em funciona a mi.