27/06/2022 | 06:00
La recerca de la felicitat per a tothom, l’objectiu històric de fons de les esquerres i del progressisme des de fa més de 200 anys, necessita sobretot una cosa: temps. La gran batalla de les properes generacions és i serà la revolució i democratització del temps. Que tothom pugui viure cada dia com si fos cap de setmana, i si no es pot, doncs, almenys poder viure el màxim de temps possible com si fos cap de setmana. Tanmateix, un dels grans malestars de la nostra època és la sensació brutal i absoluta de falta de temps. Els lladres de temps del nou capitalisme neoliberal ens han robat, fins i tot, el temps lliure. És una guerra, i encara no ho sabem.
Jean-Luc Mélenchon, líder de la unió de les esquerres franceses i diputat de La França Insubmisa, deia en un míting: “Hem de nacionalitzar el temps, que és la matèria primera invisible!”. El programa electoral de l’esquerra francesa proposava fer una “planificació ecològica” de la vida i de l’economia que serveixi per recuperar el temps que ens roben el capitalisme i el patriarcat. “El temps llarg ens ha estat confiscat. Està dominat pels ritmes del temps curt, és a dir, pel temps del mercat i del benefici. Així, doncs, ens l’hem de reapropiar”, assegura Mélenchon.
El paradigma 8-8-8, vuit hores per dormir, vuit hores per treballar i vuit hores per a l’oci, va ser teoritzat per Robert Owen a principis del segle XIX. Avui, 200 anys després, encara no s’ha assolit per a tothom i, entre els que ho han assolit, no hi ha hagut pràcticament cap millora. Les vuit hores de feina al dia continuen intactes. Però, a més a més, el famós 8-8-8 oblidava el temps per a les cures i per a la reproducció, majoritàriament a càrrec de les dones. Probablement, mentre teòrics socialistes com Owen escrivien aquestes propostes d’esquerres, una dona cuidava dels seus fills, li rentava la roba, netejava casa seva i cuinava el seu menjar.
Vivim una època de vides frenètiques que no descansen mai. Una mena de turbocapitalisme ocupa totes les parcel·les de la vida quotidiana: treballs precaris que ens exploten o en els quals ens autoexplotem, menjar ràpid comprat en centres comercials gegants, la pressió d’estar sempre bé, on fire i a tota marxa de les xarxes socials, la hipermaternitat o la hiperpaternitat, l’autoexigència en tots els àmbits de la nostra vida des dels bebès que aprenen anglès fins als avis i les àvies multitasking, pantalles que et roben l’atenció fins a la matinada. I, òbviament, no dormir, patir insomni. Temps lliure, una quimera? Temps per no fer res? Un malbaratament, diuen. Així, doncs hem d’aprofitar més el temps o l’hem de perdre més?
El capitalisme ha convertit el temps en un bé molt preuat, i els qui se n’aprofiten volen el nostre temps. El sistema de benestar social pactat després de la Segona Guerra Mundial ha pensat poc com regular i posar barreres al campi qui pugui dels usos del temps: en lloc d’atorgar més drets i més regulacions per fer que la majoria de la gent tingui més temps per gaudir, ha optat pel laissez faire. Tot depèn d’un mateix. Això fa que, en la jungla del capital, la majoria de la gent no tingui temps, dormi poc i malament, treballi hiperconnectada 24/7 i no recordi l’últim cop que va gaudir un dilluns de vuit hores senceres per descansar, riure i celebrar.
Com a conseqüència, vivim sempre pensant en els minuts, de vegades fins i tot, en els segons que suposadament perdem. Tenim pressa. Correm d’un lloc a un altre. Sempre estem disponibles: telèfon mòbil per la feina, pels fills, pels amics. Som en una època d’hiperlinks continus que no et deixen concentrar-te.
Els lladres del temps han penetrat en totes les facetes de la nostra vida quotidiana. Ens roben temps, no només a la feina, sinó quan estem mirant Instagram, quan rebem notificacions de feina al telèfon mòbil, quan Ikea t’obliga a recórrer tots els passadissos per arribar fins a les caixes de pagament.
“Treballem fins i tot quan ens pensem que no”, alertava el documental Lladres de temps (penjat encara al Sense Ficció, de TV3), que investiga com s’ha convertit el temps en diners i com podem reclamar el control sobre aquest nou recurs, preciós i finit. “Quan anem de vacances, ens busquem els vols i els hotels. Fem l’autocheck-in. Ja no hi ha taquilles per pagar el bitllet. Ens enfrontem amb màquines fins i tot quan truquem per queixar-nos del servei. Abans hi havia treballadors que feien tot això. Fins que les empreses van adonar-se’n que podien contractar-nos. Per acumular capital, el millor és fer que la gent treballi unes hores del seu temps sense pagar-los. El consumidor és mà d’obra motivada i gratuïta”.
Això és així en tots els àmbits ja de la nostra vida quotidiana. Sense adonar-nos-en. Al supermercat, recollim nosaltres la comanda i, a més, ja podem passar els productes per l’escàner; imprimim les entrades per al concert amb la nostra impressora i gràcies al fet que les paguem per Internet; muntem la majoria de mobles, no només els d’Ikea, nosaltres mateixos, i una bona part de les gestions bancàries o amb Hisenda, les hem de fer nosaltres on line i no un treballador, com es feia abans.
Desigualtats del temps: no és el mateix ser ric que pobre
Les desigualtats, també en l’ús del temps, creixen. La “pobresa de temps” va en augment. El temps de la majoria de treballadors està en mans d’algú altre: l’empresa, el cap del teu departament, el govern, el sistema capitalista. El cas més extrem? Treballadors que no poden anar al lavabo perquè la cadena de producció industrial es trencaria! Oxfam va publicar un informe l’any 2016 per denunciar que treballadors de factories avícoles dels Estats Units fins i tot havien de dur bolquers per la manca de temps per poder pixar.
Els temps, segons explica el periodista Antonio Maestre en un article d’Apuntes de clase, s’ha convertit en un mètode per subjugar la classe treballadora. No esperen igual els rics que els pobres. Hi ha qui tota la vida espera: llista d’espera perquè t’atengui el metge especialista, cues per demanar l’atur, retards al tren de Rodalies que et porta a la feina, esperar a la parada de l’autobús al món rural… “El temps és utilitzat com un mètode de dominació i de subjugació perquè inculca al pacient el seu lloc a la societat. Cansa, desanima i modela l’esperant”. Però no és un temps perdut per al dominador, ja que adoctrina i descoratja. Maestre cita el filòsof Pierre Bourdieu per reblar l’argument: “Fer que la gent esperi… retardar sense destruir l’esperança… ajornar sense decebre totalment… és part integral del funcionament de la subordinació”.
Totes aquestes esperes, tot aquest temps perdut, tot aquest temps robat, és un dels causants dels maldecaps, de les angoixes i de l’estrès de molta gent, sobretot entre la població amb menys recursos. És el dia a dia d’un patiment de si arribaràs a temps o no a l’examen a la universitat o a la feina; la mala salut que comporta a la llarga reduir hores de son per aixecar-se una mica més d’hora per arribar-hi; l’angoixa de no tenir temps lliure per als teus fills o per al teu oci perquè has de treballar totes les hores del món. No es pot entendre si no ho has viscut. Si els pobres perden temps, no importa gairebé a ningú.
I, després, de tant temps d’espera… fixeu-vos en qui corre més pel carrer i qui no corre gairebé mai. Pugen pel costat esquerre de les escales mecàniques per anar més ràpidament, perquè no arriben; són els riders que van amb bici a tota llet per entregar la comanda, i no els ho descomptin del salari; són les furgones de repartiment dels curreles que han d’entregar mil paquets en un matí i van estressadíssims. La gent treballadora, sigui al món rural o a la gran ciutat, no acostuma a arribar tard als llocs: sap què s’hi juga.
Tota aquesta relació malaltissa amb el temps podria ser un dels factors del creixent esgotament social, del burnout laboral, de generacions de joves cremats que ja estan cremats, d’hipermares amb obligacions i ideals de maternitat impossibles. El “no em dona la vida”, el “no puc més”, el “no tinc temps per a res”. No hi ha temps per a la contemplació, per pensar, per badar.
Treballar menys, viure més
En una època d’emergència climàtica, de crisi ecològica i de col·lapse energètic, els nous debats sobre els usos del temps s’han de dimensionar amb un accent verd. En una època en què les costures del patriarcat i del masclisme es comencen a esgarrar, els debats dels usos del temps han de tenir accent feminista i, a més, tenir en compte la veu de les dones migrades, sobretot les que treballen en l’àmbit de les cures als infants i a la gent gran.
El sociòleg Jorge Moruno, autor del llibre No tengo tiempo (Akal), explica en una entrevista a CRÍTIC que “l’emancipació és la lluita pel temps lliure”. Segons ell, una societat que garanteix el dret al temps a la població és una societat que funciona millor. “Què és el que tenen en comú Charles Darwin, Adam Smith, Virginia Woolf o Aristòtil? Temps lliure. Les matemàtiques neixen perquè hi havia una casta sacerdotal a Egipte que tenia temps lliure”, exemplifica. Per això proposa “ampliar l’espectre de gent que pot accedir a aquest alliberament del temps com una manera de desvincular l’associació entre la riquesa, el poder i el saber”.
I com fer-ho? Amb quin instrument? Doncs, amb la renda bàsica. Moruno argumenta que una renda bàsica universal ajudaria a posar fi a la pobresa i, a més, “ampliaria el marge de llibertat”. Garantir un mínim d’ingressos permetria, segons l’ara diputat de Més Madrid, “poder desenvolupar les múltiples activitats que vulguis fer: guanyar temps lliure per gaudir, crear i innovar”.
Per guanyar temps, a més, una de les claus passa per reduir les vuit hores (o més) dedicades al treball. No podem reduir més les hores de son (els espanyols són dels que menys dormen a la Unió Europea), i tampoc no hauríem de reduir encara més les vuit hores d’oci, de gaudi, de descans i de cures. La setmana laboral de 32 hores (i no de quatre dies, com ens alerten les feministes) podria servir per guanyar temps, reduir l’atur, augmentar el consum intern i local, ampliar l’espai per a l’oci i per al descans i contaminar menys en els desplaçaments laborals. En moments de crisis excepcionals, calen solucions excepcionals.
(Re)plantejar la qüestió del temps és, en realitat, (re)plantejar els models de treball, de salut, d’educació, d’alimentació, de mobilitat, de consum, de reforma horària… De retruc, parlar més sobre qüestions com els usos del temps, malgrat que a priori no ho sembli, ajudarà a afrontar els grans reptes pendents de la humanitat en tres escenaris: la crisi ecològica, la proposta feminista i com superar el sistema econòmic capitalista.
Cal començar a pensar com canviem les coses. I, fer-ho, d’arrel i a fons: la principal revolució dels nostres temps serà la revolució del temps.
