09/01/2023 | 06:00
L’intercanvi de temps per diners atrapa la classe treballadora en una xarxa sense escletxes per cuidar d’una mateixa i de les altres. Una xarxa rígida, però cada vegada més extensa i telemàtica que ordena els racons més íntims de les nostres vides: estar enganxades al telèfon mòbil pendents de la trucada per saber quin torn et toca, contestar correus a les onze de la nit mentre fas el sopar a la teva mare o treballar els caps de setmana, no fos cas que algun dia no es pogués deixar de consumir.
Des de l’activisme i l’acadèmia feministes fa dècades que s’identifiquen les 8 hores de treball, 8 hores de descans i 8 hores d’oci —que guiaven les reivindicacions de la jornada laboral— com un triangle fictici i androcèntric, ja que no tenen en compte el temps necessari per al treball domèstic i de cura. A més, una organització social del temps estructurada al voltant de la jornada laboral no encaixa amb les necessitats reals del benestar de les persones, plenes d’imprevistos i de subjectivitats que no es poden comptar amb la rigidesa de les hores.
El temps de cura recau sobre les dones de classe treballadora i, en gran part, migrades
Les realitats del temps de cura invisibles i cada vegada més insistents en una societat cada dia més envellida, més privatitzada i menys comunitària recauen en les dones de classe treballadora i, en gran part, migrades. Són elles les que dediquen la seva precarietat a aquests treballs “alliberant” de temps altres dones amb més recursos econòmics que, això no obstant, no deixen de fer-se càrrec de la cura quotidiana dels seus. Una cadena de despropòsits conseqüència d’haver deslligat les polítiques públiques d’aquests treballs i d’ocultar-los, juntament amb els seus tempos, sota la catifa de l’amor familiar heterosexual, les desigualtats socials i el malestar quotidià i històric de les dones.
La manca de sobirania per decidir què fem amb el nostre temps també és al darrere dels trastorns d’ansietat i de depressió —i el seu caràcter evidenciat de gènere, de classe i d’origen. Tanmateix, la demanda d’un temps propi per cuidar-se una mateixa i cuidar les altres ha d’esdevenir una demanda de temps i de drets i deures al voltant de la cura. Lluny de dedicar el poc temps d’oci a consumir productes de selfcare individual, necessitem temps per trobar-nos i teixir xarxes de suport comunitari i organització política.
Les respostes ecologistes i decreixentistes que haurien de marcar l’agenda política amb urgència poden esdevenir una oportunitat per tornar a posar sobre la taula el debat de l’organització social del temps com a part del benestar i la justícia social. Desaccelerar la productivitat per consumir només allò que sigui realment essencial, reduir les jornades laborals sense pèrdua de poder adquisitiu, insistir en la corresponsabilitat de la cura per part dels homes i de la societat i, en aquest sentit, bastir un Sistema Nacional de Cura públic que dignifiqui totes les realitats i hi doni resposta són algunes propostes per poder deixar de comptar les hores i començar a viure-les. Potser encara hi som a temps.
* Aquest article d’opinió apareix publicat originàriament al Dossier Crític ‘Temps’, editat per CRÍTIC i Pol·len, i que ja podeu comprar a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.
