29/12/2022 | 06:00
“Jo el que vull és temps de qualitat per passar amb el meu fill”. Caço la frase al vol, al bus, i em quedo penjada del concepte temps de qualitat. Com tu, l’he escoltat mil vegades, però de cop se’m fa ben estrany. Quin sentit té? La possibilitat d’un temps de (bona) qualitat ens diu que hi ha un altre temps que és de mala qualitat, un temps defectuós, el qual, a més, és majoritari: el temps de qualitat se’ns apareix com quelcom a conquerir, a esgarrapar de la lògica dels nostres dies.
En quin moment vam donar per bona la idea que el temps podia ser de millor o pitjor qualitat? El temps no és millor ni pitjor, no està fet de cap matèria primera que pugui venir en mal estat o ser de gamma premium. Sí que és, ell mateix, matèria primera de la vida. En quin moment se’ns va acudir que el temps podia ser de mala qualitat? Potser va ser en l’instant en què ens vam adonar que el que pot tenir millor o pitjor qualitat són les nostres vides, la manera com les vivim.
En quin moment vam donar per bona la idea que el temps podia ser de millor o pitjor qualitat?
Imputar al temps atributs com la qualitat és en certa mesura més còmode que fer-ho amb la nostra organització social. Ens és més fàcil defugir responsabilitats si ens referim al temps que si parlem de la vida, perquè fantasiegem amb el temps com quelcom de tangencial a nosaltres i que no podem controlar, quan en realitat el que no podem controlar és el pas del temps. La manera com vivim i repartim el temps sí que la podem controlar i així ho fem i, en fer-ho, donem més o menys qualitat a les nostres vides.
La dona segueix el seu relat. Paro l’orella i constato que gairebé sempre parlem del mateix, quan diem temps de qualitat: d’una manera d’estar amb els cinc sentits posats, sense tenir el cap en una altra banda (o en un altre temps). El temps de qualitat té a veure amb habitar el present.
Miro l’hora. Per fer-ho, haig de treure el telèfon mòbil, aquest artefacte que ha vingut a substituir estranyament els rellotges i que, en el moment que et mostra l’hora, et llança cap al passat i al futur, a mil llocs diferents, des d’on arriben notificacions amb propostes, ofertes, les vacances d’algú, la foto que just vas fer fa cinc anys. Són les 18.16 h. Unes noies van a dansa i pintura, i és per això que ara no fan bàsquet, expliquen. Penso que és una bona hora per dansar, pintar, jugar, que totes les hores són bones per fer-ho; però, escoltant la seva agenda atapeïda d’extraescolars, em ve al cap allò del temps lliure.
I, seguint amb el joc dels antònims, em dic que, si d’algunes engrunes en diem temps lliure, és perquè existeix un temps captiu. La dona s’acomiada de la seva companya de feina: avui li toca metge i súper. Reproduir la vida per poder seguir produint demà.
Les portes es tanquen; el bus avança un metre fins al semàfor; una altra dona hi arriba corrent i pica a les portes; el conductor no obre. No li és permès, diu amb una tristor estranya. La dona rebufa i mira el panell electrònic de la marquesina, també amb una tristesa estranya, em fa l’efecte. Els dígits vermells li indiquen quant falta per al proper bus, com qui anuncia un temps mort.
* Aquest article d’opinió apareix publicat originàriament al Dossier Crític ‘Temps’, editat per CRÍTIC i Pol·len, i que ja podeu comprar a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.
