29/05/2025 | 06:00
Vivim un moment de redefinició global. Els equilibris de poder es desplacen; el multilateralisme s’erosiona, i Europa es veu obligada a decidir quin paper vol tenir en aquest nou ordre incert. Però, mentre ens concentrem en les urgències del dia a dia, hi ha debats de fons que corren el risc de quedar invisibilitzats. Un d’aquests debats és el de la cultura com a eina de sobirania.
La setmana passada, el president dels Estats Units (EUA), Donald Trump, va anunciar que imposarà aranzels del 100% a les pel·lícules fetes a l’estranger. Va parlar d’una “campanya coordinada” de països que ofereixen incentius per atreure cineastes i estudis cinematogràfics. La va qualificar d’“amenaça a la seguretat nacional” i va afirmar que, per sobre de tot, aquesta suposada campanya pretén difondre “un missatge ideològic i propaganda”.
En aquest punt, a ningú no se li hauria d’escapar que això va molt més enllà de política aranzelària i comercial. Parlem de cultura com a eina de sobirania, de resiliència, de cohesió, és a dir, com a eina de poder. Una infraestructura democràtica clau per defensar certs valors i projectar-los al món. Trump no vol competidors econòmics a la indústria de Hollywood, però sobretot no vol alternatives als valors que projecta la indústria audiovisual americana.
Tot i això, a Europa hi ha qui encara veu la cultura com un luxe, com un àmbit secundari. Una visió que contrasta radicalment amb com la tracten altres actors globals, que la consideren una eina estratègica de primer ordre. Segons xifres de Culture Action Europe, Rússia va invertir més de 1.000 milions d’euros en cultura i mitjans als territoris ocupats d’Ucraïna, mentre que el pressupost sencer d’Europa Creativa, l’únic programa dedicat a la cultura a la Unió Europea (UE), fou de 335 milions l’any 2024.
Europa ha de reaccionar: no n’hi ha prou de “protegir” la cultura; cal empoderar-la i integrar-la en la transició digital
Tornant als Estats Units, fa poc el mateix cap del Pentàgon va ordenar retirar 381 llibres d’una biblioteca de l’Acadèmia Naval dels EUA pel fet de considerar-los “antiamericans”. Entre els títols censurats hi havia el Jo sé per què canta l’ocell engabiat, de Maya Angelou, o Recordant l’Holocaust, sobre dones víctimes dels nazis. Per no parlar del creixent clima de pressió i censura que el Govern de Trump ha exercit sobre el món universitari. Fins i tot a casa nostra, l’Administració nord-americana ha amenaçat l’Ajuntament de Barcelona amb la retirada de finançament d’un projecte educatiu i cultural a la Biblioteca Ignasi Iglésias – Can Fabra, per les seves polítiques de diversitat. En resum, cultura i finançament com a armes d’agenda ideològica, també a Europa.
Aquesta agenda de censura, aquests aranzels al cinema, són una batalla per la narrativa. I, aquí, Europa no pot presentar-se desarmada. Perquè, sí, som en plena batalla cultural i seria un error subestimar-la. Perquè, en aquest nou món, el poder no només es mesura en producte interior brut (PIB) o armament, sinó que també es mesura en capacitat de relat, en força simbòlica, en imaginari democràtic compartit. És aquí on Europa ha de reaccionar. I, per fer-ho, cal voluntat política, cal estratègia i, sobretot, cal inversió.
A la UE ja no n’hi ha prou de “protegir” la cultura: cal empoderar-la i integrar-la en la transició digital. Això implica pensar, per exemple, en el món digital des d’una òptica que garanteixi la diversitat lingüística, defensi els drets dels creadors i asseguri la sostenibilitat dels sectors culturals i creatius. Els reptes són enormes, i el que ens hi juguem és la nostra sobirania cultural i tecnològica.
Reclamar un 2% del pressupost per a la cultura no és una frivolitat: és una aposta estratègica
Per això, en el debat actual sobre el futur pressupost de la UE, Europa afronta una tria decisiva: pot quedar atrapada en una visió estreta de la seguretat, centrada només en la despesa militar, mentre els marcs democràtics s’erosionen i creixen les narratives autoritàries, o pot entendre que la seguretat i la resiliència passen també per la cultura i per la cohesió simbòlica. Si es parla d’un 2% del pressupost per a la defensa, reclamar un 2% per a la cultura no és una frivolitat: és una aposta estratègica.
Europa no pot ser un actor geopolític si no és també una potència cultural. I això només serà possible si entén que la cultura no és perifèrica, sinó central. No és un afegitó, sinó la columna vertebral. Perquè, sense la cultura com a estructura de resiliència democràtica, Europa esdevé només un mercat.
En última instància, la pregunta és senzilla però profunda: Europa ha de decidir si vol ser només una peça més en el mercat econòmic global o si encara vol ser un projecte polític capaç d’aportar valors democràtics i humanistes a un món que els necessita amb urgència.
