D’Irene Solà a César Rendueles: els 30 llibres recomanats per CRÍTIC

Memòria de les Malvines

Els cronistes arriben tard. Per definició. La crònica és l’oposat a la notícia. Un cronista es pren el seu temps per mirar i explicar. Hi insisteix sempre la periodista argentina Leila Guerriero. Ella que, per mirar i explicar, va arribar a Las Heras tres anys després de la misteriosa onada de suïcidis que van assolar aquesta petita població de la Patagònia petroliera. Ella, que el 2008 va guanyar el premi de la Fundación Nuevo Periodismo (FNPI) acompanyant l’equip d’antropologia forense argentí, buscant vida extraviada des del 1976. Anagrama acaba de publicar la seva darrera gran crònica a la col·lecció “Nuevos Cuadernos”. A La otra guerra, Guerriero narra els conflictes de la memòria, les ferides que va obrir i tancar la identificació dels soldats argentins morts a la guerra de les Malvines i abandonats, des del 1982, al cementiri de Darwin. Guerriero dona veu a forenses i, sobretot, als familiars de les víctimes, buscant una pluralitat de tons que enriqueix la nostra mirada sobre la identitat i la memòria.

I també…

Sense moure’m de la violència dels vuitanta a l’Amèrica Llatina: un altre llibre que m’ha agradat molt aquest any és La sangre de la aurora (Malas Tierras, 2020), de Claudia Salazar Jiménez, una novel·la corprenedora sobre la violència patida per tres dones atrapades o implicades en la guerra contra Sendero Luminoso al Perú. I també Roque Dalton: correspondencia clandestina (Literatura Random House, 2021), en què l’escriptor salvadorenc Horacio Castellanos Moya trena en diversos assajos la relació entre la política, la violència i la ficció.

Per acabar, dos còmics en català que ens animen a reflexionar sobre la nostra relació amb l’entorn natural: El llop, de Rochette, i Dins els boscos de Sibèria, de Virgil Dureuil. Tots dos, a Símbol Editors.

Per cert, no us perdeu el lúcid assaig de Roberto Calasso Com ordenar una biblioteca, editat també per Anagrama. Ideal per afrontar un nou Sant Jordi.

Reivindicació del món rural

Ara que el món rural sembla que està més en voga que mai, ho aprofito per recomanar alguns dels llibres que he llegit en aquests últims temps i que trenquen les etiquetes simplistes que a vegades pengem a la ruralitat. Val la pena llegir Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà (Anagrama, 2019), per entendre tot l’univers màgic que s’amaga als camps, entre les nissagues dels pobles, a la memòria oral dels seus habitants. A mi m’ha recordat totes les llegendes que l’escriptor Pep Coll va recollir en nombrosos llibres (a destacar, el de Muntanyes maleïdes (Edicions 62, 1993) i que van omplir la meva adolescència.

I també…

Però el camp no solament són “coses d’antes“. Per això també us recomano dos volums que parlen de gent d’ara. D’una banda, una reivindicació de les dones rurals a Tierra de mujeres  (Seix Barral, 2019). Com indica el subtítol, l’obra de la veterinària i escriptora andalusa María Sánchez és una “mirada intima i familiar al món rural” des del punt de vista de les dones, de les tasques de cura que han fet durant tants segles i de la naturalesa que emmarca la seva vida. De l’altra, també us animo a llegir Teresa Ibars i el seu Atles de l’oblit (Pagès Editors, 2019). Arran de la pèrdua de memòria que pateix el seu pare, l’autora ho aprofita per resseguir els seus records, el paisatge i la gent de la zona del Baix Segre, d’on és originària.

Dos llibres sobre la nostra història

Soc un malalt de la història. Conèixer la nostra història ens ajudaria a entendre el present i, potser, fins i tot així cometríem menys errades. Començo per Catalunya i l’eix nacional, amb Un haz de naciones (Península, 2020), de l’historiador i exdiputat dels Comuns Xavier Domènech, i que porta per subtítol un eloqüent El Estado y la plurinacionalidad en España (1830-2017), i segueixo, ja en l’eix social, per un llibre que no sembla d’història però que explica una part de la nostra història: La clase obrera no va al paraíso. Crónica de una desaparición forzada (Akal, 2016), del raper Ricardo Romero Nega i de la politòloga Arantxa Tirado, amb un pròleg potent d’Owen Jones.

I també…

Ampliem la lupa del mapa cap a Europa i us recomano un llibre específic sobre un dels moments estel·lars de la història europea, que diria Zweig: Historia de la Comuna de París de 1871 (Capitán Swing, 2021), escrita pocs anys després pel periodista i revolucionari Prosper-Olivier Lissagaray, que, a banda, curiosament, es va acabar casant amb la filla de Karl Marx. D’Europa saltem a l’Amèrica Llatina i aquí, per actualitzar el clàssic de Las venas abiertas…, de Galeano, ens arriba una perla per gaudir: Oro, petróleo y aguacates. Las nuevas venas abiertas de América Latina (Arpa, 2020), una compilació de reportatges i de viatges del periodista Andy Robinson per Potosí, Minas Gerais, Zacatecas i altres llocs que ja va recórrer Galeano als anys seixanta. I, a l’últim, ampliem el focus geogràfic i temporal per entendre d’on venim i qui som: Dioses y mendigos (Crítica, 2021), de l’antropòleg i excavador a les Coves d’Altamira, José María Bermúdez de Castro, ens proposa un viatge, a l’estil de Sàpiens, de Harari, per revisitar els nostres orígens com a espècie, penetrar en els enigmes del cervell i entendre els canvis tecnològics del futur.

Una obra cabdal sobre el conflicte irlandès

Potser en la tria soc poc original, sobretot pel que fa al primer llibre que selecciono. S’ha parlat molt de No diguis res. Una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord (Edicions del Periscopi, 2020), de Patrick Radden Keefe, però no volia deixar de recomanar-lo. Val la pena capbussar-se en l’obra, un assaig molt ben documentat i amb molts elements propis de la novel·la que no li fan perdre el rigor. Partint d’un fet concret, el segrest d’una dona, mare de 10 fills, l’autor ens endinsa en el Belfast dels anys setanta, una societat fracturada per la violència, pels recels, per les traïcions i per les pors. El relat camina per tres dècades de conflicte irlandès i culmina en el procés de pau. Dels anys dels Troubles salto a un altre assaig gestat a foc lent, pensat entre el 15-M i la Covid: Contra la igualdad de oportunidades. Un panfleto igualitarista (Seix Barral, 2020), de César Rendueles. Va ser un autoregal post-Reis després d’escoltar una entrevista de Lídia Heredia a l’autor de l’obra. “Els projectes igualitaristes profunds no ofereixen un ascensor social, que és aquesta expressió fastigosa que s’ha generalitzat als mitjans de comunicació contemporanis. El que promet és que no faran falta ascensors perquè en una democràcia no haurien d’haver-hi diferents pisos”, deia Rendueles. El llibre planteja propostes per lluitar contra la desigualtat sense caure en la (mal) anomenada igualtat d’oportunitats, que esdevé una forma d’elitisme que premia els qui ja gaudeixen de més privilegis.

I també…

I, per tancar, us proposo Per raó d’Estat (Ara Llibres, 2020), de Sara González, un recull de casos que demostren els engranatges –polítics, policials, mediàtics i judicials– que posa en marxa l’Estat per reprimir la dissidència: de l’independentisme als moviments socials, passant per l’anarquisme o, fins i tot, per alguns mitjans de comunicació. El poder situa en el seu punt de mira tot aquell que qüestioni l’statu quo. Acusacions de terrorisme sense fonament, presó i aïllament, irregularitats en el procediment, periple judicial i finalment, a vegades, l’absolució, ha estat l’esquema que ha aplicat l’Estat i que l’obra repassa a partir de la història de diversos afectats.

Darrere les càmeres del 'Polònia'

Per als fans incondicionals del programa televisiu de sàtira política, entre els quals m’hi compto, recomano El llibre blanc del ‘Polònia’ (Ara Llibres, 2021). Hi trobareu fotografies, anècdotes i una gran pluralitat de veus (actors, guionistes, fins i tot els mateixos polítics…) per explicar aquests 15 anys d’emissió. No us decebrà. Per als qui devoren tots els llibres sobre el procés i volen saber les interioritats de la disputa entre ERC i Junts per liderar el bloc independentista, suggereixo Picar pedra (Saldonar, 2021). Són les reflexions de Joan Puigcercós, de Josep Huguet i de Francesc Codina, tres històrics del partit republicà, ara ja en excedència, sobre la situació creada d’ençà de l’octubre del 2017. L’edició i el pròleg són d’Àlvar Llobet.

I també…

Per als qui han vist al teatre obres de William Shakespeare, amb el seu rerefons filosòfic, cal que llegeixin l’assaig El tirano. Shakespeare y la política (Alfabeto, 2019), de Stephen Greenblatt, un dels màxims especialistes en el genial dramaturg britànic. Sembla dens, però no ho és, perquè està farcit d’exemples i de curiositats shakespearianes. I dos llibres més, per acabar. Una novel·la traduïda del polonès: Sónka (Raig Verd, 2020), d’Ignacy Karpowicz (traducciò de Xavier Farré), que és una petita joia narrativa sobre els límits de la producció artística. I un breu relat vivencial amb to sarcàstic: Aprendre bahasa és fàcil (Triangular, 2019), de Marta Salinas, sòcia de L’Apòstrof, fruit de la seva experiència vivint en una illa del Sud-est asiàtic. Us el llegireu en una tarda i us deixarà molt bon sabor de boca.

El llegat de l'Arcadi

Segurament sonarà tòpic, però m’agradaria recomanar un parell de llibres de tota l’extensa bibliografia de l’Arcadi Oliveres. Uns llibres que l’Arcadi, molt prolífic, va elaborar gairebé sempre en estreta col·laboració amb la periodista i editora Mar Valldeoriola. Us proposo que llegiu el darrer volum, gairebé pòstum, Paraules d’Arcadi (Angle Editorial, 2021). Però recuperem també El meu camí cap a la utopia (Angle Editorial, 2008), una mena d’autobiografia on l’Arcadi, a més d’explicar alguns episodis de la seva trajectòria vital i política, desenvolupa també algunes de les claus del seu pensament econòmic i social.

I també…

En l’àmbit polític, un llibre que he llegit darrerament i que m’ha semblat interessant és En defensa pròpia (Pòrtic, 2021), de Joan Tardà. Crec que fa falta més reflexió entorn de l’estratègia política de l’independentisme, i el polític republicà hi aboca la seva visió particular. I, en l’àmbit periodístic i centrat en la ciutat de Barcelona, m’han interessat les cròniques d’Una altra Barcelona (Grup Enciclopèdia, 2020), obra d’Eva Arderius, nova directora d’informatius de Betevé i presentadora i directora del programa Bàsics. Un recull de 10 històries de la Barcelona invisible.