Crític Cerca
Opinió

El 28J i el Pride: on queden les lesbianes?

La lluita LGTB ha estat protagonitzada per les reivindicacions dels homes gais. Per construir una lluita política cal fer-ho des de les especificitats de cadascuna de les lletres que conformen les sigles

27/06/2019 | 18:30

Fa unes setmanes la premsa i les xarxes ens informaven sobre l’agressió que van patir una parella de lesbianes en un autobús de Londres. Tal i com explica una d’elles al seu perfil de Facebook, un grup de cinc homes que també viatjava en el mateix autobús va adonar-se que eren parella i les va començar a increpar, insultar, llençar monedes i demanar que es fessin petons per a ells. Les noies, que van negar-s’hi, van acabar amb una fractura nasal i altres lesions facials

Aquesta agressió que va passar a Londres, malauradament, serveix per entendre com es materialitza la violència masclista i, concretament, la lesbofòbia que patim les dones lesbianes: per una banda, els homes tenen el privilegi social i la impunitat absoluta d’increpar o intervenir en la vida de les dones a l’espai públic. Alhora, amb l’afegit de ser lesbianes, i que per tant construeixen la seva vida sexual i efectiva al marge dels homes, les obliguen a besar-se per a ells, reproduint l’imaginari patriarcal que, en el fons, les lesbianes som objectes sexuals per al seu consum

En poques ocasions les lesbianes es tracten específicament: les nostres demandes polítiques queden diluïdes dins l’anomenat col·lectiu LGTB

En poques ocasions les lesbianes es tracten específicament, i sovint, les nostres experiències materials de vida, necessitats i demandes polítiques, han quedat diluïdes dins l’anomenat col·lectiu LGTB. Dins de l’anomenada LGTBIfòbia, la lesbofòbia en concret, es tracta d’un conjunt d’opressions que exerceixen els homes per mantenir-se en el poder i mantenir alhora la capacitat estructural de dominació que tenen pel fet de ser homes: missogínia, masclisme i homofòbia, tot en un. És important visibilitzar-la com a tal per poder reconèixer-la i fer-li front. 

El nostre valor com a humanes sembla anar directament lligat a la relació que establim amb els homes. Si com a dones tenim una bona relació amb els homes – i en aquest sentit em refereixo a tenir relacions sexuals i afectives amb ells – complim amb el mandat heterosexual i patriarcal i se’ns recompensa amb un alt valor com a persones. Així estem, dins el pacte social que es va firmar per nosaltres, entre la família i el servei al capitalisme. 

Lesbianes, més enllà de ser ‘dones que se’n van al llit amb altres dones’ 

Una companya i amiga del col·lectiu on milito, La Sal – Suport i Autonomia Lesbofeminsta –, fa poc em va parlar sobre el concepte d’heterosexualitat obligatòria acunyat per la teòrica i activista lesbiana Adrienne Rich. L’autora va fer aportacions molt importants a la teoria i pràctica política feminista, com per exemple el fet de problematitzar l’heterosexualitat, deixar d’entendre-la com a quelcom natural, i veure quin impacte té per a les dones i per a les lesbianes. Rich utilitza el concepte d’heterosexualitat obligatòria per fer referència a l’heterosexualitat com a règim polític, econòmic i social que té la finalitat de garantir i reproduir el dret masculí a l’accés físic, econòmic i emocional de les dones

A les dones ens han convençut que el matrimoni i l’orientació sexual cap als homes són inevitables en les nostres vides

Se’ns ha plantejat l’heterosexualitat com a única opció de vida i aquest fet ha contribuït alhora a l’existència d’un imaginari col·lectiu que totes les dones som heterosexuals per naturalesa. Des de petites se’ns interioritza que el nostre objectiu a la vida és el de cuidar, sostenir i reproduir als altres, especialment als homes i els seus fills. Aprenem a ser dependents d’ells, a necessitar el seu vist i plau per viure i a competir entre dones. Se’ns obliga a creure que no hi ha altres alternatives de vida. Rich afirma que ens han convençut, a les dones, que el matrimoni i l’orientació sexual cap als homes són components inevitables de les nostres vides, encara que sigui insatisfactori o opressiu per a nosaltres. 

Rich afirma que la institució heteronormativa, imprescindible per a la reproducció i sosteniment del capitalisme i el patriarcat, està dotada de grups de forces omnipresents que van des de la brutalitat física al control de la consciència. En la meva experiència de vida i en la de moltes companyes, per exemple, he pogut identificar una espècie de xantatge social que em va generar moltes reticències a l’hora de sortir de l’armari. Aquest xantatge ha consistit en saber que, com a dona, en cas de no complir amb les normes socials que s’esperen de nosaltres, seria expulsada de l’entorn.

En un context en què la visió particular masculina ha estat (i és) la visió universal per entendre el món, nosaltres hem estat educades per ser la seva alteritat, hem estat educades per ser el seu complement. I aquest contracte social passa per tots els aspectes de la vida d’una nena, noia, dona: la família, les institucions educatives, els grups d’amics, els espais d’oci, el poble, el mercat laboral, etc. El xantatge consisteix en la por a ser expulsada de tots o alguns d’aquests espais. Lesbofòbia interioritzada, por a l’exclusió, auto-negació, falta de referents lèsbics propers i alternatius.

Els espais de militància política d’esquerres tampoc queden exempts d’aquest fet: un cop fora de l’armari se’t pren en broma, com si nombrar-te lesbiana fos un fet passatger, amb comentaris de l’estil “és una etapa” fins i tot de part d’homes gais suposadament sensibilitzats. Alhora, el fet d’haver estat executora de l’heterosexualitat obligatòria és, per alguna gent, un determinant que et fa ser qüestionada com a lesbiana fins l’infinit: seràs la dona hetero que prova coses noves, mai la lesbiana que ha estat reprimint-se i intentant salvar-se des de la por. 

Haver estat executora de l’heterosexualitat obligatòria és un determinant que et fa ser qüestionada com a lesbiana fins l’infinit

Hi ha una fortíssima pressió de l’entorn que condiciona el fet de prendre decisions que no qüestionin el que s’espera de tu, i quan surts de l’armari aquesta pressió no és menor. Són moltes les lesbianes que han estat expulsades de les seves comunitats, famílies i del mercat laboral. Tot i que hi ha discursos que pretenen negar-ho, ser lesbiana condiciona materialment tots els aspectes de la vida de les dones.

L’alliberament sexual i de gènere és molt més complex que el que plantegen els discursos que han quallat en les esquerres: no és exclusivament una qüestió individual, poder decidir lliurement amb qui tens relacions sexuals i afectives, sinó que és una qüestió col·lectiva, de dignificar la vida de moltes persones que no reprodueixen els mandats de l’heteronormativitat, i que la seva existència de vida suposa un trencament profund amb l’status quo i amb les normes socials, econòmiques, polítiques i culturals.

Per donar-li la volta a aquesta situació d’opressió estructural que patim com a dones i com a lesbianes, el lesbofeminisme ha estat la proposta política que ha pretès subvertir la situació i polititzar l’existència lesbiana entenent-la com a un acte de resistència. Ens ha ensenyat a anar més enllà de les propostes liberals com la possibilitat d’escollir o de propostes essencialistes com estimar a qui vulguis. Així, hem pogut fer de l’opressió de l’existència lèsbica una acció d’alliberament: reivindicar viure al marge de l’estructura de violència que és el règim heterosexual. 

Lesbianes, LGTB i el Pride

L’hegemonia entorn a la lluita per l’alliberament sexual i de gènere s’ha denominat, almenys en els últims anys i en el nostre entorn, sota el conglomerat de sigles LGTB. Aquest conglomerat ens pot servir per determinats moments però cal, també, fixar-nos en les especificitats de cada una de les lluites que el conformen, que són moltes i molt diverses, i sovint queden tan difuminades que desapareixen. 

La lluita LGTB sempre ha estat protagonitzada per les vivències i reivindicacions dels homes gais

La lluita LGTB sempre ha estat protagonitzada per les vivències i les reivindicacions dels homes gais. Hem d’entendre que les dones patim constantment un biaix de gènere en tot allò que fem. Aquest biaix també es dona pel fet de ser lesbianes, i malauradament, es reprodueix dins de les lluites LGTB. Si es pretén construir una lluita política a partir de l’aliança LGTB cal fer-ho des de la diferència de les especificitats de cadascuna de les lletres que conformen la sigla; sinó, es tendeix a reproduir la dinàmica estructural, i llavors no anem enlloc.

Enguany fa 50 anys dels disturbis d’Stonewall a la ciutat de Nova York, fruit de la constant persecució policial a les dones trans, cis i lesbianes de la ciutat, i escorcolls en seus espais d’oci. Disturbis protagonitzats per personatges que han passat a la història de la lluita política com Marsha P.Johnson i Sylvia Rivera, i que marquen un punt d’inflexió històric en la lluita per l’assoliment de drets, visibilitat i reconeixement de les lesbianes, gais i trans. Però també fa anys del Lavender Menace (amenaça violeta), un acte de protesta molt menys conegut protagonitzat per lesbianes en unes jornades feministes l’any 1970 als EEUU, per la defensa del lesbofeminisme. 

A casa nostra, l’any 1976 es van produir les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, al paranimf de la Universitat de Barcelona, on una de les reclamacions va ser la supressió de la Llei de perillositat social que perseguia l’homosexualitat i la prostitució. Un any després, al 1977, es va fer la primera manifestació per l’orgull i l’alliberament sexual i de gènere organitzada pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya. Aquests múltiples actes de protesta en els quals també hi han participat lesbianes són exemple de la frontera habitada per les lesbianes a nivell polític: entre el feminisme i la lluita LGBT. Malauradament, encara no hem aconseguit integrar ambdues lluites per assolir l’alliberament que plegades desitgem i necessitem.

I això no només s’ha de tenir en compte per conèixer els punts d’inflexió que va suposar l’inici de lluites que perduren fins a dia d’avui. Ha de servir per entendre que l’orígen de l’orgull, de la reivindicació política del nostre dret a existir i a tenir vides dignes en tots els sentits, va sorgir gràcies a esclats de conflictes arreu, conflictes polítics protagonitzats per militants i activistes contra el sistema capitalista, patriarcal i heteronormatiu.

Avui, el que hauria de ser una jornada de lluita reivindicativa és organitzada per empreses que es lucren a partir de l’existència de persones no heterosexuals

Molt lluny d’aquest punt de partida, el Pride a Barcelona és organitzat per ACEGAL, Associació Catalana d’Empreses per a Gais i Lesbianes. És a dir, el que hauria de ser la jornada de lluita reivindicativa de l’orgull de celebrar-nos i de recordar aquests orígens és avui organitzada arreu per empreses que es lucren a partir de l’existència de persones no heterosexuals. Utilitzen l’opressió contra la nostra existència per fer diners a costa de vendre’ns espais “segurs” on poder ser lliures, pagant el seu preu d’entrada. Parlo en plural, però aquests espais situats, per exemple, en una zona de la ciutat de Barcelona, coneguda com a “Gaixample”, són exclusivament – tal i com el nom indica – pensades per a homes gais. I amb això no vull reclamar espais d’oci capitalistes per a dones lesbianes, només intento constatar que l’hegemonia continua sent masculina tot i parlar del col·lectiu LGTB i les empreses.

Contra la mercantilització de les nostres vides farà falta més compromís feminista, posicionaments ferms contra la violència masclista, més reconeixement de les particularitats de les lluites que conformen el conglomerat “LGTB”, més antiracisme i, en especial, no caure en discursos pactistes per quedar immersos en la institució. Que ni l’Ajuntament del canvi ni cap acció de blanquejament del Pride de les empreses no sigui el nostre nou “pacte social” que ens faci acabar, del tot, despolititzades i desorganitzades. 

** Natàlia Càmara és antropòloga i membre del moviment feminista autònom de Barcelona

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'El director' de David Jiménez (en català)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació