Crític Cerca
Opinió

El col·lectiu d’arquitectes n’UNDO, una altra manera d’intervenir en l’entorn urbà

07/11/2015 | 07:00

quienesomos
El Col·lectiu n’UNDO al complet, en una foto promocional del web

Verònica Sánchez i Alejandro del Castillo són cofundadors de n’UNDO, un col·lectiu d’arquitectes que promou “una altra manera de fer arquitectura i ciutat, des de la Resta i la Renúncia”. El col·lectiu n’UNDO té projectes molt diversos, des del desenvolupament de Màster Plans urbans i paisatgístics, fins a projectes de crítica i activisme urbà, passant per projectes de demolició de barreres arquitectòniques. Entre d’altres guardons, n’UNDO ha rebut el que atorga la Biennal de Arquitectura BEAUXII i els dos primers premis d’Europan 2012.

Dieu que feu re-arquitectura “des de la Resta i la Renúncia”. Què vol dir?

Creiem que es pot millorar l’entorn amb intervencions que no necessàriament impliquin construir: No-Construcció, Minimització, Reutilització i Desmantellament son formes d’actuació que permeten reduir, renunciar, seleccionar allò essencial per a posar-ho en valor i millorar d’aquesta manera la vida de les persones. Creiem que abans de fer es fa necessari pensar, posant per davant sempre la qüestió del què (cal fer), abans que el com (cal fer-ho).

Quina ciutat reflecteix millor el vostre model?

N’UNDO no té un model teòric de ciutat, sinó que té un plantejament d’intervenció en les ciutats, que són els sistemes més complexos que hem desenvolupat com a societat. Simplificar amb el concepte “model de ciutat” és un error que ens ha abocat a grans fracassos al llarg de la història de l’urbanisme.

La nostra ciutat ideal implica un urbanisme intensiu, que optimitzi el cost energètic, consumeixi menys territori i procuri una base de sostenibilitat econòmica, social, ambiental i cultural. Una ciutat compacta que faciliti el contacte, l’intercanvi i la comunicació com a fonaments de la ciutat i facilitadors de la relació entre els elements del sistema urbà. Un espai dens, complex i divers que sigui el suport i el marc per l’intercanvi de les relacions socials dels seus habitants.

Què han de millorar Barcelona i Madrid des del punt de vista urbanístic?

És prioritari l’anàlisi de la preexistència. Desenvolupar eines de dissecció i estudi de realitat urbana. Moltes problemàtiques provenen de l’execució sense reflexió prèvia. Decidir què cal fer i com cal intervenir en una ciutat es un procés tan complex com les ciutats mateixes.

Madrid i Barcelona són avui una suma de circumstàncies i problemàtiques amb moltes capes relacionades entre elles. Saber llegir i interpretar aquestes capes, gestionar la informació i detectar els punts essencials és la base per a una intervenció real al servei de la ciutadania.

Així mateix, caldria frenar la privatització de l’espai públic que, si més no a Madrid, permet qualsevol ús mentre es paguin quotes de lloguer. L’espai públic és l’espai de relació de la ciutadania des d’on s’hauria de planificar la ciutat, i no des dels rèdits i aprofitaments que el negoci urbanístic permet.

verònica sánchez n'UNDO
Verònica Sánchez, una de les impulsores de n’UNDO / Youtube

Construïm massa?

Sí, construir és una activitat atractiva a la qual l’ésser humà li costa resistir-se. En els darrers anys a Espanya aquesta activitat ha generat un excedent vergonyant: vivendes buides, programes d’actuació urbanística sense acabar, carreteres que no van enlloc, museus a l’absurditat, modificació (o millor dit) manipulació de les lleis per tal de permetre deliris mastodòntics a parcs naturals… tot això recolzat per la perillosa confusió entre desenvolupament, creixement i benefici màxim en el menor temps possible.

Per què tendim a omplir tant els espais urbans?

És una bona pregunta, perquè efectivament tenim aquesta tendència a l’acumulació. La tenim a nivell individual (hi ha textos interessantíssims que n’analitzen les raons) i s’extrapola a escala urbana. Hi ha una part que té a veure indubtablement amb la societat de consum, amb la necessitat d’addició, de moblar, d’ocupar, de posseir; i una altra part, amb la necessitat de donar suport a la propaganda que alimenta aquestes ànsies de seguir acumulant.

A més, avui la ciutat està relegant perillosament la seva funció original de condensador i activador social per convertir-se en escenari, aparador, contenidor: artefactes sense ús, pantalles publicitàries, homes anunci, terrasses de bars (però no bancs), cotxes i més cotxes i quincalles de souvenirs.

Aleshores hem de començar a desmantellar molt del que s’ha construït?

Sí, perquè desmantellar ha de ser entès com regenerar. És el recurs front les barbaritats que atempten contra territoris en particular i la humanitat de forma global; projectes delirants en busca d’allò superlatiu, d’enormes consums energètics materials i morals, de fantasies deshonestes. El desmantellament és un procés polèmic degut al seu caràcter emocionalment negatiu i el seu cost elevat. No obstant i això, en les situacions abans esmentades està justificat, és assumible i fins i tot rendible i sostenible si es fa d’una manera selectiva, generant llocs de treball i formació. La finalitat és la recuperació màxima de l’entorn, retornant-lo al seu estat previ. Que alguna cosa estigui construïda no pot en cap cas justificar-ne la permanència. Desmantellar proporciona aire i espai per a altres usos socialment i ciutadanament desitjables.

Descarteu totalment la nova construcció?

Partir d’excloure la nova construcció és completament necessari perquè hi hagi un canvi estructural. Per a nosaltres arrencar des del plantejament de no construir activa i fomenta una altra manera de fer arquitectura molt més interessant i obliga a prioritzar i a posar en valor la preexistència i el que és veritablement necessari.

Per descomptat que hi ha molt a construir. Segueix havent-hi dos mil milions de persones sense accés al sanejament o sense les condicions bàsiques d’habitabilitat. Continua havent-hi carències a la ciutat.

n'UNDO
Exposició del primer premi European 12 a la Casa de la Cultura de Don Benito (Extremadura), el març de 2014 / Europea-esp.es

Es fa reciclatge de materials a l’hora d’urbanitzar?

No, quasi mai. De fet, no fa gaire, una empresa familiar de llarga tradició en el desmantellament selectiu i la reutilització selectiva de residus ha hagut de tancar. El compliment de les normes UNE, ISO i demés obstacles imposats per les empreses fabricants i la manca d’ajudes (que sí existeixen en altres països) transformen el procés de reutilització de materials en quelcom feixuc i molt poc rentable.

Com es podria reutilitzar les urbanitzacions sense vincle amb els nuclis urbans de les ciutats?

Hi ha molts matisos en l’expressió “urbanitzacions sense vincle”. Les que són esquelets haurien de desmantellar-se, prioritzant la recuperació i la cura del territori. Aquelles que estan habitades, haurien d’estudiar-se en detall, i resoldre què fer-ne. Algunes solucions tenen a veure amb la comunicació, d’altres amb la densificació i la creació de nous centres. Les ciutats són la formalització de la complexitat de la societat: tenir parts sense vincle o aïllades és poc sostenible i genera problemes a llarg termini.

El gran problema d’aquests llocs és el cost de desmantellament que tenen; un cost del que ha de fer-se càrrec l’estat, l’autonomia, la província o el municipi; es a dir el comú. Hauria d’exigir -se un pla de desmantellament a qualsevol intervenció amb un elevat cost i consum territorial. Especialment, en el cas de les actuacions il·legals o fora de norma, en les quals el desmantellament hauria d’anar a compte d’inversors i promotors.

Sobre la reutilització de les urbanitzacions, hi cap una primera possibilitat d’ús de materials, d’ús d’habitatges buits o de la seva utilització com a centres de formació sobre el resultat d’unes lleis urbanístiques que permeten al ple d’un ajuntament de cent habitants, promoure sòl per quaranta mil persones.

Es pot des-densificar els espais urbans?

Sí, amb mètodes de desmantellament selectiu, amb minimització d’elements d’impacte elevat, amb la participació de veïns i usuaris en la detecció i anàlisi de problemàtiques quotidianes i en la identificació de les seves necessitats. No per mitjà d’actuacions imposades, i per tant allunyades, de l’usuari. La des-densificació permet la millora i l’optimització que es produeix mitjançant la resta, la neteja, l’essencialitat, el silenci.

En què consisteix el vostre projecte “Ciudad Escuela”?

Ciudad Escuela assaja una possible resposta a preguntes-repte com què significa “fer ciutat” avui en dia, com i qui fa ciutat i –sobretot- quina classe d’aprenentatges estan en joc. Planteja una pedagogia des de la qual fer visibles els recursos, aprenentatges i coneixements que moltíssimes persones i comunitats despleguen ja per disposar d’una ciutat millor. Es tracta d’un projecte educatiu obert i en col·laboració, un aprenentatge sobre diferents formes d’operar en la ciutat a través de itineraris on cadascú assaja un recorregut pràctic i teòric sobre una altra ciutat possible: imaginaris, eines, jocs i llenguatges urbans que pretenen ajudar a empoderar unes altres polítiques.

Això es realitza mitjançant unitats d’aprenentatge sobre habilitats, coneixements i eines que és important posar en joc per a construir una ciutat millor. A n’UNDO hem desenvolupat el lema Resta i Renúncia. Front al dogma de l’edificació, aquest badge proposa un aprenentatge sobre diferents formes d’operar en arquitectura on, com en molts d’altres processos, ja siguin creatius, tecnològics o naturals, la millora i l’optimització es produeixen mitjançant la resta. Aquesta reflexió s’estén a l’espai comunitari i a l’entorn mediambiental, al respecte per qualsevol territori, inclosos els ordinaris i els habituals.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Manual de desobediència civil'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació