Crític Cerca
Opinió

El CTTI, un experiment neoliberal

El Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació ha tingut un rol central en els processos d'externalització i de col·laboració publicoprivada a Catalunya

10/06/2021 | 06:00

Seu del CTTI a l'Hospitalet de Llobregat. Foto: ACN

Si algun millennial volgués traçar una genealogia sobre el repte del futur de la seva generació, un bon punt de partida podria ser entendre com els acords publicoprivats fa dècades que actuen com a mecanismes per a l’espoli silenciós i discret dels recursos públics. Molt abans que els fons Next Generation dissenyats per la Unió Europea es presentessin des dels governs comunitaris com una mena de nou keynesianisme verd i digital per pal·liar les conseqüències de la crisi post-Covid, les tecnologies digitals, aquest ens màgic i aparentment exempt de conflicte, van sortir al rescat dels imaginaris de les elits catalanes després de les crisis del 2008. 

El Govern català es va encarregar d’assentar l’arquitectura burocràtica de tot plegat amb la creació del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació de la Generalitat de Catalunya (CTTI). Això va ocórrer allà el 1993, quan el procés sobiranista no era a l’agenda del nacionalisme de la CiU de Jordi Pujol. Paradoxalment, en cas d’haver estat ben entès, aquest ens públic podria haver suposat un experiment històric en matèria de sobirania digital de les administracions públiques.

En la crisi del 2008, els estats europeus van fer una de les majors transferències públiques a les mans privades

L’esclat de la crisi del capitalisme global el 2008 va escombrar les ruïnoses restes de l’Estat del benestar keynesià, devastat després de dècades de reformes i de reconversions. Inspirada pels teòrics de la tercera via, començava la llarga nit de la governança neoliberal. Tal com va anunciar Louis Althusser, el mercat va escombrar la distinció entre allò públic i allò privat. En aquells temps, els estats europeus van perpetrar una de les majors transferències de riquesa pública a les mans privades. Els antics monopolis tecnològics estatals van rebre sucosos contractes enriquint inversors privats per prestar serveis en les infraestructures construïdes amb diners públics. I el que és encara més rellevant: la lògica d’empresa va piratejar la forma d’entendre el Govern, el públic i el social, reduint la política a un mer acte de gestió

La ideologia de l’austeritat

En aquest marc hi ha tingut un paper central el CTTI, un enorme aparell compost per 398 persones encarregades de gestionar 3.000 milions de diners públics en a penes una dècada. En el reportatge publicat aquesta setmana, hem analitzat qui s’ha endut els contractes principals d’aquest organisme. En el cas que ens ocupa, la bacanal privatitzadora va començar el 2011, quan es va adjudicar allò que en el sector es va denominar el contracte del segle per externalitzar les telecomunicacions de la Generalitat per un valor que vorejava els 2.000 milions d’euros a través del model CPP contractual (de l’anglès public private partnership).

La ideologia de l’austeritat no solament havia segellat el sostre de despesa, últim ressort de l’Estat del benestar, sinó que pretenia cancel·lar tota possibilitat alternativa d’un futur postcapitalista. Enfront de la utopia de l’ús de tecnologies digitals com a palanques capaces d’inaugurar poderoses infraestructures comunitàries sobre les quals erigir les agendes progressistes del nou mil·lenni, es va imposar la fe del solucionisme tecnològic dirigit per grans corporacions. 

Enfront de l’ús de tecnologies per inaugurar infraestructures comunitàries, es va imposar el solucionisme tecnològic

A Catalunya, això va passar a través de 43 contractes que van ser lliurats a les filials catalanes de l’Ibex 35 (Indra, Telefónica o Elecnor), a més de grans multinacionals estrangeres (IBM o T-Systems, subsidiària de Deutsche Telekom), així com a firmes ben connectades amb alguns lideratges històrics de la CiU del procés (el cas de Seidor resulta aclaparador). Així, per als capitalistes orientats al lucre, la pregunta era: com mantenir les restriccions de les institucions polítiques sobre l’endeutament públic, canalitzar totes les seves inversions cap a la creació de nous mercats i, a més, seguir tenint certa legitimitat política? Abraçant els nous discursos neoliberals sobre la gestió pública.

“La manca de recursos públics s’ha de respondre amb models d’acords publicoprivats i amb fórmules de palanquejament en tots els àmbits territorials”, va respondre Miquel Barceló Roca, un enginyer industrial que es va afiliar al PSUC el 1975 i que va passar la seva carrera posterior com a buròcrata, entre d’altres, com a director general de l’Institut Català de Tecnologia (1987-1999). Aquest partenariat, continuava Jordi Joly i Lena, gerent d’Economia, Empresa i Ocupació de l’Ajuntament de Barcelona amb Xavier Trias i reconvertit després en director corporatiu del Barça, “no pot funcionar amb una Administració clàssica i burocràtica que no sàpiga construir escenaris de futur amb el sector privat”. 

Toni Aira, spin doctor català per antonomàsia i director de Comunicació Institucional a la UPF Barcelona School of Management, posava el cop de gràcia cultural a aquesta ideologia: “[el Sónar] ha internacionalitzat el nom de la ciutat. I els vincles publicoprivats hi han contribuït”. Un altre publicista reciclat a l’acadèmia, Víctor Curto, col·locava el fermall: “És una tendència de futur que alleugera la inversió de recursos públics i pot enriquir la visió estratègica de la marca ciutat”. Aquests eren els desitjos d’algunes de les 149 personalitats (en la seva immensa majoria, homes blancs), que es van presentar al llibre Barcelona, ​​capital d’un nou Estat, publicat el 2014.

Privatitzacions en nom del progrés

I, de nou, sorgia una altra pregunta: com fer extensible aquesta lògica, on el sector públic assumeix els riscos d’inversió del que és privat, a tots els racons de l’Administració sense que les masses proletàries cremin la Via Laietana? La resposta va ser brandant tota mena de discursos al voltant de la digitalització que, paral·lelament a les retòriques positives –i deterministes– sobre els acords publicoprivats, fessin semblar l’Administració pública catalana com un dels òrgans més moderns de l’Estat. Tot allò que pogués estar en mans públiques es va licitar en nom del progrés, des de les plataformes tecnològiques (licitades a 427 milions), el proveïment de les connectivitats i les telecomunicacions (643 milions), els centres de processament de dades (397 milions) i la facilitació tecnològica dels llocs de treball (564 milions). Però també la digitalització de la sanitat i dels centres educatius, els quals han acabat col·locant els serveis públics en una posició d’una enorme dependència sobre els serveis privats d’empreses com Microsoft.

Tot allò que pogués estar en mans públiques es va licitar en nom del progrés

Hem de desmitificar la digitalització. En paraules d’Evgeny Morozov, “presentar-la com una continuació de les mateixes agendes neoliberals de privatització i subcontractació esteses per mitjans tecnològics seria un pas en la direcció correcta”. I, per descomptat, per a això ni tan sols cal fixar-nos en els avenços de les eines digitals. El 2014, Catalunya va ser la comunitat autònoma que més contractació publicoprivada tenia a la sanitat. Es tracta d’un procés llarg que, inaugurat el 1995 amb la gestió publicoprivada, va culminar amb la llei òmnibus del 2008. Això ha conduït a situacions desastroses situacions, com, per exemple, que el Servei Català de la Salut (CatSalut) transferís a les mans privades un 24% del seu pressupost (2.450 milions) aquell any. Aquesta és la lògica que impera a l’ens dependent de la Generalitat, el CTTI, que ha subcontractat funcions per una quantia de 1.157 milions en 1.338 contractes, una quantitat que suposa un augment de la inversió pública d’un 65% en menys d’una dècada i que lliura una mitjana d’1 milió d’euros per contracte adjudicat.

Sobirania tecnològica

El credo dels màxims exponents de l’independentisme liberal català era –i és– l’economia de mercat; l’objectiu, una via pròpia per imposar un model de governança neoliberal, una democràcia privatitzada, més que una sortida sobiranista de les contradiccions del capitalisme. Si bé aquest tipus de mecanismes privatitzadors s’han denunciat des de la dreta a través d’arguments lleugerament conspiranoics, algú diria que els dirigents catalans volen inocular el virus de l’independentisme a través dels acords publicoprivats signats en matèria de sanitat? La incapacitat, especialment des de l’esquerra, d’entendre el CTTI com un òrgan de Govern neoliberal, on les corrupteles deriven de les necessitats d’acumulació dels capitalistes privats, els que s’han lucrat amb el contracte del segle i les pròrrogues posteriors gràcies a les seves connexions amb les elits polítiques locals, revela una de les grans confusions del moment actual: els fons Next Generation.

El CTTI evidencia que els acords publicoprivats són part d’una mena d’austeritat intel·ligent

El cas del CTTI evidencia que els acords publicoprivats no solament són antics, sinó que són part d’una mena d’austeritat intel·ligent, una forma de continuar de manera encoberta amb la més vella de les retòriques sobre el sostre de despesa que arriba des de Brussel·les. Una agenda progressista hauria d’assentar-se sobre la promoció d’organitzacions col·laboratives diferents de les d’un ens centralitzat i absolutament dependent de les solucions de mercat. També implicaria posar fi a la privatització i a la transferència d’actius públics a les mans privades, i promoure la recuperació d’infraestructures i serveis crítics per als ciutadans. 

Una alternativa d’aquestes característiques permetria a cada municipi català tenir capacitat suficient per desenvolupar els seus propis experiments tecnològics, dissenyar solucions dels problemes existents i compartir de manera col·lectiva l’accés a les infraestructures creades amb les dades de totes. Aquesta és una agenda molt més interessant, barata i eficient de seguir entregant contractes multimilionaris a empreses estrangeres.

Aitor Jiménez és politòleg, sociòleg i jurista. Actualment és investigador postdoctoral a la Facultat de Dret de la Universitat de Melbourne, on desenvolupa una investigació comparada sobre governança de dades.

Ekaitz Cancela és periodista, investigador i assagista. Ha escrit dos llibres: ‘El TTIP y sus efectos colaterales’ (2016) i ‘El despertar del sueño tecnológico’ (2019).

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre il·lustrat '8 hores', d'A. López i P. Gálvez, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies