30/12/2025 | 06:00
Una tarda de divendres qualsevol, després de l’escola, el parc és ple de famílies i de criatures. Esperant el seu torn als gronxadors hi ha la Jana, de 8 anys, i a punt de tirar-se pel tobogan, el Nil, que en té 9. No van a la mateixa escola, però fa temps que es van conèixer al parc i, si s’hi troben, juguen plegats.
La Jana fa música i patinatge entre setmana i forma part del 83% d’infants catalans que participen en alguna activitat extraescolar durant el curs. El Nil, en canvi, no fa cap activitat i passa gairebé cada tarda a casa i alguna al parc. Ell és un dels 140.000 infants i adolescents de Catalunya (un 17%) que no participen en cap extraescolar, cosa que equival a la meitat dels infants i dels adolescents que viuen a la ciutat de Barcelona. Això vol dir que, curs rere curs, aquests nens, nenes i adolescents, com el Nil, perden l’equivalent a unes 190 hores d’aprenentatges diversos i d’experiències vitals que els allunyen de la gran majoria.
Entre els infants que viuen en entorns empobrits, només un 66% poden fer alguna extraescolar, mentre que en els entorns benestants són un 92%
El Nil té una mare que no va continuar estudiant després de l’ESO, treballa en una botiga cobrant el salari mínim i els seus ingressos són els únics de la llar. Per la seva banda, la Jana té una mare universitària amb una feina ben pagada i a casa cada mes entren dos salaris. Entre els infants que viuen en entorns empobrits, com els del Nil, només el 66% poden fer alguna extraescolar, mentre que en els entorns benestants, com els de la Jana, són el 92%: això suposa una bretxa de 26 punts en la participació en extraescolars. Una distància percentual que arriba fins a 38 punts si, en comptes de comparar el nivell socioeconòmic, mirem el nivell d’estudis de la mare: tan sols un 43% dels infants i dels adolescents de mares amb estudis primaris o sense fan extraescolars, mentre que en són quasi el doble, un 82%, els nens i les nenes de mares universitàries.
La desigualtat socioeconòmica també s’encreua, entre d’altres, amb la de gènere. El biaix entre els nens i les nenes també segrega en el tipus d’activitats extraescolars. Les nenes diversifiquen més els seus interessos i participen de manera força equilibrada en els diferents tipus d’activitats: esportives (un 43%), idiomes (un 34%), artístiques (un 33%). En canvi, els nens, es concentren en els esports (un 68%) i participen en la meitat dels casos que les nenes en les artístiques (només un 16%) i de la mateixa manera en idiomes (un 33%).
Quan la Jana parla del seu proper concert o explica que s’apropa un torneig de patinatge, el Nil l’escolta sabent que això és inaccessible per a ell. Mentre ella continua aprenent i expandint horitzons més enllà de l’escola i de la família, a ell se li redueix el cercle d’amistats i d’experiències, s’estrenyen les seves possibilitats de créixer amb tot el seu potencial, de descobrir talents i persones diverses amb qui conviure i aprendre i se li fa més difícil prevenir l’abús de pantalles i malestars emocionals com la soledat no desitjada.
Un 59% dels infants de classe baixa no fa cap activitat d’estiu, mentre que entre els de classe alta menys de la meitat, un 28%, no en fa
Durant les vacances d’estiu, les desigualtats continuen eixamplant-se: 4 de cada 10 infants i adolescents no participen en activitats d’estiu. Aquesta mitjana amaga una disparitat: un 59% dels infants de classe baixa, com el Nil, no fa cap activitat d’estiu, mentre que entre els de classe alta menys de la meitat, un 28%, no en fa. Això vol dir que uns 330.000 nens i nenes catalans passen l’estiu sense activitats organitzades, les mateixes persones que la població de Badalona i de Girona juntes. Què fan totes aquestes criatures i joves durant aquests dos mesos i mig? Com viuen les vacances escolars d’estiu sobretot el terç d’infants de famílies catalanes que no es poden permetre una setmana de vacances a l’any? Què es perden aquests nois i noies que no fan ni activitats d’estiu ni extraescolars? Per què és important socialment?
Les activitats de lleure (esportives, culturals, idiomes, reforç, associacionisme educatiu…) tenen múltiples beneficis encreuats de valor educatiu, de salut, de cures, comunitaris i socials. En primer lloc, són oportunitats d’aprendre coses diferents i d’alimentar motivacions, habilitats i hàbits, però també són fonamentals per millorar el benestar emocional i relacional amb amistats i amb persones adultes referents de confiança. També faciliten la conciliació per a les famílies, especialment per a les mares monoparentals, que són les més afectades per la pobresa. En l’àmbit comunitari, generen vincles, pertinença, barreja social i cohesió, i suposen oportunitats per conviure en català.
Les desigualtats en les oportunitats educatives, més enllà de l’escola del Nil i de la Jana, s’expliquen per les diferents dimensions de desigualtat que travessen les seves vides i s’expressen en una crua realitat: la pobresa infantil a Catalunya arriba a un 35%, 10 punts superior a la de la població adulta. De fet, l’infantil és l’únic grup d’edat on creix, en paral·lel a l’increment del cost de la criança, que s’enfila fins als 938 euros per mes i que s’ha disparat un 15% des del 2022, segons dades de Save the Children.
Les activitats extraescolars i d’estiu no són una qüestió privada de les famílies, sinó un afer col·lectiu que exigeix articular polítiques de país
Fa més de 15 anys que diverses lleis catalanes reconeixen el valor del lleure educatiu i el dret dels infants a una formació integral en el temps de lleure. Tanmateix, la manca de desplegament normatiu i de finançament públic (en definitiva, d’unes polítiques públiques robustes per al lleure educatiu) fa que, encara, no es garanteixi com a part essencial del dret ampliat a l’educació: una educació a temps complet.
Avui són ajuntaments i entitats els que, principalment, estan donant respostes a la problemàtica, però cal un canvi d’escala i de paradigma: les activitats extraescolars i d’estiu no són una qüestió privada de les famílies, sinó un afer col·lectiu que exigeix articular polítiques de país, a partir de les locals i de bracet de l’ecosistema educatiu. Només així es podrà evitar que sigui un espai més del mercat, desregulat, atomitzat i sense garanties d’accés perquè tots els nens, nenes i adolescents, tant el Nil com la Jana, puguin exercir el seu dret.
Per reduir desigualtats, cal prioritzar qui ho té més difícil. Catalunya ha d’escollir entre un model en què les oportunitats per créixer, aprendre i conviure depenguin del codi postal i del codi genètic, o un model més just que garanteixi vides dignes per a tothom, reduint les desigualtats que ens fracturen des d’on tot comença, a la infància.
* Maria Truñó és directora de l’Aliança Educació 360 i Marta Domènech és coordinadora de l’Aliança Educació 360.
* Aquest article ha estat publicat originàriament a la revista ‘Desiguals‘, editada per CRÍTIC i Pol·len Edicions i disponible a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.
