07/09/2017 | 18:42
Davant del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, la resposta del Govern espanyol i dels partits unionistes és una combinació d’amenaces, de clavegueres i d’utilització de la Fiscalia i del Tribunal Constitucional per impedir-ne o obstaculitzar-ne la celebració. En paral·lel, però, i estimulat pel líder del PSOE, fent el paper de “poli bueno”, comença a treure el cap també la política de la pastanaga. Ho fa, però, d’una manera gairebé ofensiva. Davant del repte de primera magnitud plantejat pel Parlament de Catalunya, es proposa una comissió d’estudi per a “l’avaluació i modernització de l’Estat autonòmic”. La negació de la realitat en la qual estan és tan gran, que ni gosen anomenar el conflicte català pel seu nom.
El reconeixement del dret d’autodeterminació per part de les esquerres espanyoles ni hi és ni se l’espera. Quins elements de canvi de fons es poden plantejar en aquesta comissió? La ponència política del darrer congrés del PSOE n’apuntava un: la recuperació de l’Estatut del 2006. El discurs del sobiranisme dels darrers anys, centrat en la queixa sobre el que va representar la sentència del Tribunal Constitucional respecte a aquell Estatut, podria haver-los inspirat, i fer que una part de la població pugui pensar que seria una bona solució. Res més lluny de la realitat, no ja per als qui volem la independència, sinó per a aquells que estarien disposats a renunciar-hi a canvi d’un millor autogovern.
El PSOE proposa recuperar l’Estatut del 2006, però no és una bona solució ni per als qui volien un millor autogovern
Certament, la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 va representar un atac sense precedents al model d’autogovern català, però més pel fet que es laminava un Estatut referendat pel poble en referèndum, i s’incomplia un pacte polític entre dos parlaments, que per la diferència entre l’Estatut del 2006 i el que en quedà després de la sentència. La sentència era sobretot interpretativa, i en aquest sentit el que marca és el topall d’autogovern que Catalunya podrà tenir amb la Constitució espanyola del 1978. Des del punt de vista substantiu, la sentència va anul·lar dues parts importants de l’Estatut: la preferència de la llengua catalana a l’Administració i l’exclusivitat del català a l’escola com a llengua vehicular. Però, en canvi, no va afectar pràcticament el finançament autonòmic, més enllà de convertir en paper mullat la disposició transitòria sobre la inversió en infraestructures, que de totes maneres tenia només una validesa de set anys, dels quals ja només en quedaven tres.
En els darrers anys, tant aquells qui van pactar l’Estatut del 2006 com aquells que s’hi oposaren des del sobiranisme han acabat fent més bo del que era l’Estatut que el Tribunal Constitucional va acabar de retallar. Fins i tot s’ha generat una confusió tan gran que en alguna tertúlia he hagut de sentir que va ser la sentència la que va eliminar la paraula ‘nació’ de l’articulat per passar-la al preàmbul. Els qui organitzàrem i participàrem en la primera gran manifestació sobiranista, la del 18 de febrer de 2006, recordem molt bé com molts cartells casolans deien: “Som una nació, no un preàmbul” mostrant la indignació perquè el pacte al qual havien arribat el PSC, el PSOE, CiU i IC havia suprimit l’article 1 de l’Estatut, el que deia que Catalunya és una nació.
Els qui van pactar l’Estatut del 2006 i els qui s’hi van oposar han acabat fent-lo més bo del que realment era
Una altra confusió és la de creure que el finançament actual és culpa de la sentència. El finançament que seguim patint, i que de fet és el de sempre, afegint-hi variables, fons i complexitat, segueix el model general que es va pactar a les Corts espanyoles el 2006 en la redacció de l’Estatut i es va materialitzar amb la Llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA) del 2009, un any abans de la sentència del Tribunal Constitucional, en aquest cas amb el suport del PSC, d’IC i d’ERC. La sentència no va ser necessària per mantenir-nos amb un finançament del règim comú, sense poder de recaptació, ni cap garantia de respecte de principis de federalisme fiscal com l’ordinalitat o l’anivellament parcial. L’Estatut que es va votar ja deixava claríssim que els mecanismes d’anivellament els fixava l’Estat, i que la bilateralitat era pura façana. Per això, i per la supressió de l’article 1, molts ens hi oposàrem i férem campanya pel ‘no’.
No es tracta de menystenir la importància de la sentència, que una majoria del país va viure encertadament com un atac a la seva dignitat, i al seu vot en un referèndum (un 74% de ‘sí’ amb una participació d’un 49%), però l’acumulació de forces que ha portat a la majoria parlamentària independentista s’ha anat forjant més lentament del que a vegades es fa creure. El fracàs de l’Estatut és un procés en dos temps: el primer és l’incompliment de la paraula de Zapatero (“Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento catalán”) l’any 2006 i el segon és el recurs a l’Estatut per part del PP i del Defensor del Pueblo nomenat pel PSOE, i la subsegüent sentència del Tribunal Constitucional del 2010.
Aquell Estatut no aportava cap competència rellevant a Catalunya ni blindava les que ja tenia
De la mateixa manera, els moviments socials independentistes transversals que comencen a créixer, a atreure cada cop capes més diverses de la societat catalana, no apareixen de cop amb la sentència i la manifestació d’Òmnium Cultural del 2010, sinó que s’havien anat forjant primer amb les manifestacions de plataformes com la PDD, Sobirania i Progrés, Deumil a Brussel·les, i altres entitats, i sobretot amb el moviment popular de la consulta sobre la independència que començà a Arenys de Munt al setembre del 2009 i que amb l’excepció de Barcelona, i d’algun altre municipi, va concentrar els centenars de consultes municipals en quatre onades, la del 13 de desembre de 2009, la del 28 de febrer de 2010, la del 25 d’abril de 2010 i la del 20 de juny de 2010, abans, doncs, de la sentència sobre l’Estatut. De fet, l’estructura territorial inicial de l’ANC beu en bona part de les coordinadores locals de les consultes que no es van dissoldre.
En tot cas, i tornant a la pastanaga de l’Estatut del 2006, els seus 4 anys de plena vigència, amb un Govern espanyol suposadament amic del tripartit català que governava aleshores a la Generalitat, ja van ser suficients per mostrar-nos les seves limitacions. D’aquell Estatut en va néixer el finançament autonòmic actual que ens ha mantingut per sota de la mitjana espanyola, i els desens en el rànquing de finançament autonòmic ‘per capita’ (quan som els tercers en aportacions). Aquell Estatut no ens aportava cap competència nova rellevant, com per exemple hauria estat la gestió de l’aeroport de Barcelona, ni blindava les que ja teníem. Aquell Estatut no ens donava tampoc reconeixement de nació amb validesa jurídica i política. Més que pastanaga, en podríem dir pastanagueta.
