23/10/2017 | 18:28
Sap greu haver-ho de dir tant clarament, però els que donen per fet que l’1 d’octubre es va celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya s’equivoquen. I això és així no perquè no s’hagi intentat, sinó per les condicions en què es va fer: internacionalment ha tingut molt de ressò la violència policial contra l’1-O, però el cert és que molt poca gent a l’estranger ha donat validesa política al referèndum.
El 9N això ja va passar perquè, per poder-lo fer, els mateixos organitzadors van convertir-lo en un “procés participatiu”. I les eleccions del 27Sva fer-se amb una certa voluntat “plebiscitària”, però les característiques de la llista pretesament unitària, Junts pel Sí, van fer que d’una banda s’aigualís el plantejament plebiscitari i de l’altra -i estretament relacionat- els ciutadans no la compressin prou majoritàriament.
Tenim, doncs, un tercer intent de referèndum que tampoc no ha funcionat, i que no serveix de carta de presentació “oficial” a nivell internacional que validi que l’independentisme compta amb una majoria real de catalans a favor de la independència, tot i que a Catalunya -i a Espanya també, de fet- ningú no ho pot dubtar.
I per això l’independentisme té la voluntat d’exercir la sobirania que li atorga aquesta clara majoria social. Hi està legitimat, i pot ser que li surti bé, però en tot cas la situació no és la més òptima per aconseguir-ho.
Hi ha guerra oberta contra l’independentisme
I sobretot perquè l’administració central de l’Estat, amb tots els seus poders a ple rendiment, ja ha engegat tota la maquinària amb l’objectiu d’aixafar i esborrar el sobiranisme català del mapa sense contemplacions ni miraments, però amb molt càlcul tàctic i estratègic. Davant d’això només una insurrecció generalitzada i molt organitzada a Catalunya podrà aconseguir vèncer aquesta ofensiva i fer efectiva la sobirania. Aquesta és, de fet, l’esperança dels actuals dirigents de l’independentisme.
I per donar ànims a la gent aquests dies s’està explotant una mena de comparació aparentment afortunada: “volíem ser Quebec, i ens han obligat a ser Eslovènia; i Quebec no és independent però Eslovènia sí”. I dic aparentment afortunada perquè Eslovènia va aconseguir la independència a través d’una guerra, que va ser curta només perquè Sèrbia estava prou ocupada amb Croàcia com per poder dedicar-li esforços.
No és el cas d’Espanya ara, que s’hi pot concentrar en exclusiva. Em direu: però estem en situació de guerra, com llavors a Iugoslàvia? Evidentment no, que Espanya sigui dins la UE dificulta enormement una reacció similar a la de Sèrbia el 1991, però tot i això el marge de bel·ligerància és gran, i l’administració Rajoy l’està explotant a fons.
Hi ha en marxa una cismogènesi
Perquè estan emprant tàctiques de provocació sistemàtica: tot el que fan i tot el que diuen té l’objectiu de provocar reaccions que es puguin relacionar amb la violència i la intolerància, amb l’únic objectiu de poder identificar l’independentisme amb el màxim de barbaritats i delictes possible i estigmatitzar-lo per justificar l’aplicació d’eines jurídiques i repressives cada vegada més excepcionals.
I per fer-ho estan aprofitant la dinàmica perversa del conflicte històric entre els nacionalismes espanyol i català, que els últims 15 anys s’ha revifat amb força. Això es pot veure quan s’analitza la situació amb l’ajuda d’un concepte força desconegut: el de “cismogènesi”. Encunyat per Gregory Bateson, aquest concepte descriu l’evolució al llarg del temps dels conflictes entre dues parts, evolució que, quan hi ha un augment de beligerància, sol tenir una gradualitat prou “lenta” com perquè els afectats no siguin del tot conscients dels canvis profunds i greus que comporta a mig i llarg termini.
Segons aquesta anàlisi, la fase actual del conflicte es va posar en marxa durant la segona legislatura de José María Aznar, i tant l’intent frustrat de l’època Maragall de redefinir la relació Catalunya/Espanya amb un nou estatut d’autonomia, com el creixement lent però segur de l’independentisme durant aquest període, són fruit de la seva dinàmica cismogenètica. Ho analitzo en detall en aquest text, ‘La independència de Catalunya… un projecte d’Espanya?‘
El bloqueig polític que va obligar a repetir les eleccions el 2016 també seria un efecte secundari d’aquesta cismogènesi, perquè va “inhabilitar” l’abans anomenada “minoria catalana” per exercir de crossa del guanyador de les generals quan no tenia majoria absoluta. Això ho analitzo en aquest altre text: ‘La llista sense president com a contrafoc‘.
En últim terme es pot fer una lectura més acurada de la situació aprofitant el desenvolupament que Bateson va fer del concepte: hi ha cismogènesis complementàries, en les que les parts tenen una relació jeràrquica, i cismogènesis simètriques, amb igualtat entre les parts. En el cas que ens ocupa, l’objectiu de l’independentisme és passar d’un conflicte jeràrquic a un de simètric, que equival gairebé a un salt quàntic. Això ho analitzo en aquest altre text, publicat a CRÍTIC i de caire més acadèmic: ‘L’independentisme català: simple desig o autèntica determinació?‘
Rajoy, un adversari temible
Pot ser que el conflicte amb Catalunya sigui la tomba política de Mariano Rajoy i del projecte recentralitzador del PP engegat per Aznar, però de moment això està per veure. A més, Rajoy és sovint menyspreat per l’independentisme -i per molta altra gent- pel seu perfil gris i la seva poca traça comunicativa, però tot això amaga un estratega nat que ha estat capaç de sobreviure i vèncer als adversaris més agressius i poderosos del seu propi partit.
I ho ha aconseguit fent que les elits que controlen les institucions de l’estat, tant les dels tres poders tradicionals -executiu, legislatiu i judicial- com dels altres -mediàtic, bancari, empreses de l’IBEX, etc- comprin o es vegin obligades a comprar el seu lideratge i agrupar-s’hi al voltant. Aquestes elits són un col·lectiu relativament reduït que viu i actua a Madrid i que funciona com un grup social amb moltes tensions internes però alhora fortament cohesionat, tal com analitzo en aquest altre text: ‘El centre de la casta és una tribu?‘
Es podria dir, doncs, que segurament Rajoy no ha sentit mai la paraula cismogènesi, però és un expert gestionant i controlant conflictes, és a dir, cismogènesis. Ara mateix li està servint per amagar tota la brutícia del seu partit i la seva administració i per concentrar l’atenció -i la responsabilitat de tot- en l’independentisme. I de moment se n’està sortint. A més, ell i tots els que han apostat per l’actual idea hegemònica d’Espanya s’hi juguen molt, i aniran a totes sense dubtar.
Hi ha alternativa a la guerra oberta?
Ara ja hi ha poc marge per alternatives: des del punt de vista dels que controlen l’Estat espanyol està prou clar que la intenció a mig termini és il·legalitzar qualsevol projecte polític que inclogui la possibilitat que Catalunya exerceixi la seva sobirania, de manera que l’únic marge real per l’independentisme és entrar en conflicte obert, amb tots els perills i riscos que això comporta, entre els quals hi ha el de fracàs estrepitós.
Hi ha una alternativa real, que es va plantejar fa més de dos anys, i que va quedar desplaçada per Junts pel Sí: la Llista Sense President. Potser ja n’heu sentit a parlar, d’aquesta llista: s’hauria presentat el 27S aplegant tot l’independentisme, no l’haurien format professionals de la política sinó representants de la societat civil, i en cas de victòria no hauria escollit president, de manera que haurien convertit les autonòmiques en un autèntic referèndum.
Per què hagués estat més eficaç que JxS o que l’1-O? Per diversos motius, el primer perquè aprofita el marc legal autonòmic de manera prou creativa i imaginativa per aconseguir l’efecte equivalent a un referèndum, amb resultats homologables i internacionalment vàlids sense la majoria de conseqüències perverses i desagradables que hem viscut les últimes setmanes. És a dir, aquesta llista no utilitza les institucions autonòmiques per exercir la sobirania, sinó que l’aborda des de fora, i per tant, ofereix molt menys marge a l’administració central per atacar l’independentisme. Les eleccions són normals, autonòmiques, però per obra de la llista sense president, la seva interpretació només pot ser la d’un referèndum.
I en cas de victòria de la llista, previsible, no té cap validesa jurídica, però té tota la validesa política, sobretot internacionalment. I obre un període que pot ser considerat plenament constituent, i en el qual encara hi ha vigent la legalitat espanyola, amb la protecció jurídica per a tothom que això comporta. A més amb la rapidesa del procés que comporten unes eleccions autonòmiques, només uns quants mesos, aquesta llista hagués aportat un efecte sorpresa que hagués deixat encara menys marge per actuar-hi en contra. Si s’activés ara, amb totes les mesures que ja han pres les institucions centrals contra l’independentisme i amb el clima político-social ja molt enrarit, perquè la cismogènesi ha avançat molt, l’efecte sorpresa quedaria reduït, però encara seria considerable.
Per tant, les possibilitats que queden són: o declarar la independència a pèl, sense el paraigües d’un referèndum acceptat internacionalment com a tal; o enrocar-se amb un instrument com la Llista sense president, que pot proporcionar un efecte equivalent a aquest referèndum i que, si fos il·legalitzada, acabaria de trencar definitivament l’aparença de legalitat democràtica a Espanya.
