Els arbres que no deixaven veure el bosc

Al bell mig del nostre petit país hi ha un territori singular. Enlairat entre les depressions del Bages i la Plana de Vic, curull de boscos, solcat per rieres i torrents, mirador del Pirineu: una terra antiga i serena i un paisatge encara encisador defineixen el Lluçanès. Un territori tan singular que els seus habitants l’han volgut comarca. Se l’estimen. I el defensen.

Heus aquí, que, malgrat la habitual i lamentable «discreció administrativa» (que sol anar acompanyada de ràpides actuacions i d’allò tan bonic anomenat «fets consumats»), setmanes ha es va saber una notícia que ràpidament va córrer i preocupar a un bon nombre de lluçanesos: resulta que els majestuosos plataners que encara emmarquen algunes tranquil·les carreteres lluçaneses han de ser tallats a correcuita, en nom de unes inconcretes «raons de seguretat».

Conten, que després de una valenta reacció veïnal seguida de reunions i trobades per saber i discutir, (democràcia, se’n diu), algun alcalde segueix encaterinat en convertir els venerables arbres en pasta de paper. Un servidor, que malauradament ja he vist massa “ordeno y mando” d’aquests, m’he fet unes petites reflexions sobre el particular.

Com diu molt bé en Gil Grissom, del C.S.I. Las Vegas, per trobar el culpable d’un assassinat, busqueu qui en treu benefici. I donant un cop d’ull desapassionat, de seguit es veu que a la nova comarca hi habiten vuit mil persones des de fa segles, i dos-cents-cinquanta mil porcs d’uns anys ençà. I d’uns anys ençà, curiosament, han aparegut del no-res algunes flamants carreteres, quasi autopistes, que connecten la comarca amb l’Eix transversal; han aparegut canonades d’aigua potable per pal·liar una sobtada escassedat d’aigua a diversos pobles, i fins i tot va aparèixer una planta per tractar uns residus que el Lluçanès no produeix, però que martiritza uns quants dissortats veïns.

Benediccions o inversions, totes elles, no cal dir, dirigides al benestar i la felicitat de tots els lluçanesos. A cap ment benpensant se li acudiria que hi poguessin haver altres objectius no explicats. Ningú de bona fe pensaria que la cabana porcina lluçanesa consumís molta més aigua que la població humana i que les escassedats i les providencials canonades pagades amb diner públic tinguessin la més mínima relació amb aquest fet.

El negoci de les granges de porcs, exportat de la Plana de Vic

I vès per on, al mateix temps, oh casualitats de la vida!, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid i que a la veïna Plana de Vic ja les hi han de ficar amb calçador, han anat apareixent prop de les noves carreteres, un seguit de macrogranges precioses, ben agermanades amb el paisatge i plenes de milers de porcs, que indubtablement, han incrementat i escampat fins a nivells inaudits, la riquesa (i els nitrats) entre tots els afortunats habitants del bonic territori.

Gairebé sembla miraculós, que la construcció de les noves i amples carreteres de mans d’un govern obsessionat en cuidar, -què dic cuidar!-, obsessionat en mimar els fins fa poc oblidats lluçanesos, a més d’haver-los-hi millorat com mai la salut, la seguretat i la qualitat de vida, de retruc hagi possibilitat i facilitat el funcionament òptim i els transports de les noves macrogranges. Meravelles col·laterals dels governs «business-friendly», vès.

Però el Lluçanès és vast i quasi verge. El potencial enriquidor porcater és immens i no es pot aturar. Tal vegada uns quants plataners bords que només causen que accidents representen un fre al progrés i cal posar-hi remei. Un cop eliminada la nosa, les carreteres podran ser eixamplades per millorar la seguretat. Sobretot del trànsit de camions.

I així, extenses zones lluçaneses, que ara llangueixen enmig de l’oblit i la depressió, podran veure arribar, com mannà caigut del cel, tot un devessall de noves oportunitats de negoci i riquesa en forma de més macrogranges. I per arrodonir l’oferta, podran disposar, per fertilitzar camps, horts i torratxes, de tant purí (fertilitzant incomparable) com desitgin a un preu immillorable. Tot plegat una bicoca!!

Podran esdevenir riquíssims en quatre dies, com va passar amb els afortunats i envejats habitants de la plana de Vic, que ja fa unes dècades que neden feliços en colossals quantitats d’euros (i de purins). Més o menys ben repartits… Ep! i la contaminació de les aigües subterrànies pels nitrats del purí, que tant fa baladrejar als quatre catastrofistes de sempre, està solventada. Tots els pobles podran abandonar els seus pous -beure aigua de pou no és gens «fashion»- i gaudir de l’aigua depurada del Ter que puja per les noves canonades, que té tots els gustos i un preu acordat amb l’administració. De ben segur que les noves macrogranges no la gastaran tota.

Ah! i si de cas hi hagués algun ciutadà, -que sovint passa-, que manifestés la seva recança per el fet insignificant de que no acabés de copsar la brutal millora de la seva economia familiar, -la conseqüència indestriable de l’espectacular increment de riquesa generat per la puixant indústria porcina-, caldrà fer-li veure que senzillament, erra en els seus càlculs. Resulta molt senzill desfer l’equívoc. Amb quatre números, de seguit se li demostra que dividint l’anomenat Producte Interior Bèstia, o sia els calés generats a la comarca (majorment a les macrogranges) entre els vuit mil habitants, la renda per càpita puja a unes xifres esborronadores que ràpidament li eliminaran dubtes i recances.

I ben seriosament, ningú millor que els lluçanesos per decidir què en volen fer de la seva comarca, com volen viure-hi i quina és la seva idea de benestar. I no val a badar, perquè quan allò que era de tots ha estat destruït, la queixa no serveix per res. Però segurament tot això són impertinències i manies meves i la realitat és que els qui manen, prenen les seves decisions només per el bé de tots els seus conciutadans i tallar els plataners amb urgència és una necessitat indiscutible per garantir la salut i la seguretat dels lluçanesos. Disculpeu-me, doncs.