03/07/2019 | 19:10
Els Tractats de Comerç i Inversió (TCI) no tenen com a principal objectiu el de facilitar el comerç entre els països signants d’aquests com pot semblar que indica el nom. Volen introduir en les legislacions estatals normes que permetin la implantació del model d’estat i de societat que es predica des de posicions neoliberals. Aquest neoliberalisme que avança en les legislacions nacionals i internacionals – i també en els cervells de la ciutadania – requereix l’existència de dos tipus d’estats: uns de fortament intervencionistes per afavorir els drets de les transnacionals i uns altres estats inexistents en la defensa dels drets socials, dels drets de les persones. És una manera d’entendre la societat que comporta que la llibertat de les persones i l’exercici de la democràcia són una trava a la llibertat econòmica entesa com un concepte superior a qualsevol altre principi.
Mitjançant la signatura dels TCI s’introdueix en el sistema legal i polític dels estats una normativa no votada per la ciutadania en la pràctica totalitat dels casos. Aquesta normativa implica la reducció o la desaparició dels drets laborals, mediambientals, el dret a l’habitatge, impedeix la contractació pública amb criteris socials, sostrau de l’esfera pública els serveis de salut i educatius per obrir-los a la inversió i els negocis privats, impedint la seva provisió pública i així amb tots els sectors econòmics.
Els TCI volen, per exemple, eliminar la normativa alimentària que impedeix tractar animals amb cembuterol
Volen reduir al no-res les lleis de les quals la ciutadania s’ha dotat durant dècades de lluites socials per ordenar la seva vida. Aquestes normatives formen el que els TCI denominen barreres comercials no aranzelàries i són l’enemic a batre de les transnacionals. Eliminar una normativa alimentaria que impedeix tractar als animals amb clembuterol, o permetre la importació de carn de bestiar que hagi ingerit aquests productes, permet desactivar moltíssim treball portat a terme per moviments i entitats ciutadanes i tornar, de fet, a la casella de sortida del capitalisme salvatge.
Per tot això, neix la importància d’aturar els mecanismes que estan emprant els lobbies i les transnacionals per limitar l’exercici democràtic en la realització de polítiques públiques en l’activitat econòmica, i imposar les noves relacions econòmiques sense regles ni drets del capitalisme de plataformes tipus Airbnb, Deliveroo, Glovo, Uber…
Un dels mecanismes més importants per a la implantació d’aquest pla neoliberal són els tribunals d’arbitratge privats que apareixen en els TCI, els anomenats ISDS (Investor-state dispute settlement). A Europa, els moviments contra el TTIP i CETA ja van posar el mecanisme ISDS en el focus d’atenció i van exposar la seva il·legitimitat. L’objectiu dels ISDS és salvaguardar les inversions de les transnacionals, en el cas que una política pública sigui considerada com a perjudicial per als seus beneficis certs o futurs. L’empresa pot portar el seu cas a l’ISDS, per tal d’aconseguir una indemnització, saltant-se el sistema judicial nacional.
A grans trets, direm que els ISDS són tribunals privats, constituïts per tres àrbitres, un és escollit per les dues parts, un pel país receptor i l’altre per l’empresa transnacional. Els àrbitres no necessàriament han de tenir experiència en assumptes judicials i no es garanteix la seva independència respecte al cas tractat. Aquests “tribunals” no compten amb jurisprudència, no es pot apel·lar, de fet són tribunals “ad hoc”, es constitueixen per un cas concret i en acabar desapareixen. Són extremadament cars, la mitjana és de 4,5 milions d’euros per a cada una de les parts, cosa que implica que no totes les empreses poden accedir a aquests. Tenen la característica de ser unidireccionals, tan sols les Transnacionals poden denunciar als països, aquests no poden portar a les Transnacionals als ISDS per l’incompliment de les condicions dels tractats o la vulneració de les lleis nacionals o dels drets de les persones. Això és així perquè l’objectiu dels ISDS és únicament protegir les inversions, no la defensa de les polítiques públiques.
L’Estat espanyol ha de fer front a una demanda d’una empresa minera canadenca que vol explotar una mina a Galícia que la Xunta havia deixat sense ús per possibles danys ambientals i socials
Aquests mecanismes havien aconseguit romandre allunyats del coneixement públic i, per tant, de la seva crítica, fins que la campanya contra el TTIP hi va aconseguir posar el focus que els va exposar a la ciutadania. Davant de la crítica generalitzada que es va produir, s’encarrega per part de la Comissió Europea una enquesta el 2016, adreçada a ONG, parlamentaris europeus, entitats de jutges i advocats, per conèixer la seva opinió respecte dels ISDS. La resposta a l’enquesta va ser demolidora, de forma majoritària es va considerar que els ISDS són un sistema marcadament injust. La toxicitat política de l’ISDS ha anat en progressió accelerada en els últims anys, passant dels 19 casos que es tenien enregistrats el 1997 als 855 en el 2018.
Tan sols a tall d’exemple i per valorar l’impacte social de l’activitat dels ISDS, l’empresa Vatenfall demanda a Alemanya per voler sortir de l’energia nuclear, l’empresa minera canadenca que demanda a l’Estat espanyol per una decisió de la Xunta de Galícia per atendre la posició de la població de no deixar explotar la mina de Corcoesto pels danys ambientals i socials que comportaria.
Precisament l’Estat Espanyol és, aquests últims temps, una de les víctimes principals dels ISDS amb demandes milionàries relacionades principalment amb les polítiques de l’energia renovable, parlarem més endavant del seu cost. Aquests plets neixen de l’aplicació de l’anomenada Carta de l’Energia, conveni que inclou els ISDS per tractar els problemes d’inversió entre l’estat i les empreses transnacionals. I es continuaran multiplicant els casos mentre continuï existint aquest perillós sistema.
Quan una transnacional creu que els seus beneficis han tingut alguna limitació per causa d’una política pública, té la possibilitat de presentar litigis enfront dels tribunals privats
Però les transnacionals no només gaudeixen d’aquest privilegiat mecanisme per protegir les seves inversions, a més operen amb total impunitat respecte a les seves accions en tercers països.
El resultat d’aquesta combinació és el d’una asimetria jurídica i política que soscava tot el sistema de drets individuals, col·lectius i ambientals en què volem viure. Quan una transnacional creu que els seus beneficis han tingut alguna limitació per causa d’una política pública té la possibilitat de presentar litigis enfront dels tribunals privats continguts en els TCI, però quan és l’estat o la ciutadania qui es troba davant d’un perjudici causat per una transnacional no es disposen dels mecanismes adients per rescabalar els danys causats.
Dos exemples. El primer és el de la situació d’Espanya condemnada per la seva política respecte de les renovables. L’Estat Espanyol acaba de perdre un altre arbitratge, aquesta vegada amb un fons d’inversió dels EUA. Haurà de pagar 41,7 milions d’euros. Espanya ha perdut 8 casos amb un cost de 729 milions d’euros, fins ara. L’estimació del que pot arribar a haver de pagar pot estar en els 7.000 milions d’euros.
Per altra banda, podem recordar el cas d’Aznalcóllar. Una basa amb llots tòxics producte de l’activitat minera es va trencar el 1998 abocant el seu contingut en un ample espai en el qual es troba el Parc Natural de Doñana. Els efectes van ser molt greus, el cost de netejar aquest desastre va costar a l’Estat, és a dir a tots i totes nosaltres, 89 milions d’euros i encara caldria saber si aquesta neteja va ser suficient. De totes maneres, l’empresa Boliden, de nacionalitat sueca, responsable d’aquesta catàstrofe, no ha pagat res després que el cas hagi deambulat per diversos jutjats. I en els seus comptes no apareix cap partida aprovisionada per fer front a aquesta despesa.
Calen noves normes perquè l’operativa de les transnacionals sigui transparent i es doni més pes als drets de les persones
Per solucionar aquest problema calen noves normes perquè l’operativa de les transnacionals sigui transparent i donar més pes als drets de les persones i al planeta. Hi ha un procés endegat per aconseguir normes obligatòries a escala nacional, europeu i de Nacions Unides. Una de les iniciatives és la implementació d’un tractat internacional jurídicament vinculant. Per comprendre el contingut i objectius d’aquest tractat repassarem els punts bàsics que es plantegen:
1. Ha de ser un tractat adreçat a les transnacionals (TNC) i altres companyies amb activitats transnacionals.
2. Ha de contenir obligacions directes per les TNC. També ha d’establir la responsabilitat conjunta i responsable de les empreses matrius amb les entitats de tota la seva cadena de producció internacional.
3. Cal un Tribunal Internacional a on les víctimes puguin demandar les TNC que violin els drets humans. I així mateix un Centre Internacional d’observació i seguiment de les activitats de les TNC en tercers països.
4. Restablir públicament i explícitament la primacia dels drets humans per sobre dels acords d’inversió.
5. Establir mesures contra la influència del les TNC en les decisions públiques, per evitar el control de facto d’aquestes institucions.
** Josep Lluís Notivoli, comissió d’incidència de la campanya ‘Catalunya no als TCI’
