07/10/2021 | 06:00
En els darrers dos o tres anys, s’ha anat obrint pas el debat sobre l’estancament o el retrocés de l’ús social de la llengua catalana. No és una mera impressió. Sense necessitat de caure en cap alarmisme injustificat, les dades disponibles són prou eloqüents. Particularment entre la població infantil i juvenil. Com és lògic, es tracta d’un fenomen molt complex en el qual incideix un gran nombre de variables polítiques, econòmiques, culturals o demogràfiques.
En paral·lel, també ha guanyat terreny la idea que, en el nostre context comunicatiu, la llengua catalana està condemnada a una marginalitat progressiva si no aconsegueix una clara visibilitat en l’oferta audiovisual. Tampoc no és un miratge. En el context de la digitalització, el creixent protagonisme social de les indústries audiovisuals ha esdevingut una de les variables clau per actualitzar i recrear les polítiques lingüístiques a Catalunya. I, ara com ara, el vent no bufa a favor. Quines dinàmiques d’àmbit general o local ens ajuden a entendre aquesta situació adversa? N’apuntaré cinc de significació diversa.
En primer lloc, el desplegament de la societat de la informació, amb la digitalització de les comunicacions i el canvi de paradigma radical en tots els processos de producció, de distribució i d’apropiació de béns simbòlics. En segon lloc, la irrupció d’un veritable oligopoli format per actors globals en els processos de producció i difusió de continguts audiovisuals, com ara Google, Facebook, Amazon o Netflix.
En tercer lloc, l’alteració dels hàbits de consum de productes audiovisuals d’unes audiències menys captives de les ofertes predeterminades pels operadors tradicionals. Particularment, entre els joves, però no solament. En quart lloc, les restriccions imposades pel marc regulador espanyol: l’arquitectura de la regulació estatal de l’audiovisual, de les telecomunicacions i la gestió de l’espectre radioelèctric augmenten la indefensió competencial en qüestions lingüístiques i culturals dels autogoverns subestatals. I, en cinquè lloc, una darrera qüestió d’àmbit estrictament local que acaba de complicar el panorama: l’afebliment continuat del servei públic audiovisual català experimentat els darrers 10 anys.
Aquesta erosió és provocada per la suma d’escanyament econòmic, de bloqueig institucional dels òrgans de govern i d’absència de projecte estratègic d’actualització per afrontar adequadament les noves funcions i els nous reptes d’una indústria en procés de mutació accelerada. Una de les víctimes d’aquest afebliment ha estat la producció de ficció pròpia i la pràctica desaparició de la programació infantil i juvenil. Només la producció informativa permet mantenir un lideratge més formal que real.
La globalització cultural asimètrica es tradueix en un reforçament del domini de la llengua espanyola
Els efectes combinats de la interacció d’aquests factors són, bàsicament, dos: la preeminència creixent de les grans corporacions globals sobre els poders públics locals, i l’amenaça d’una creixent priorització de la lògica empresarial i tecnològica sobre els principis de cohesió i inclusió social i defensa de la diversitat lingüística i cultural. En el context espanyol, els efectes d’aquesta globalització cultural asimètrica es tradueixen en un reforçament progressiu de la posició de domini de la llengua espanyola en detriment de la posició de les llengües catalana, basca o gallega. Per això mateix és tan urgent l’actualització de la regulació democràtica i progressista del sector audiovisual. En el nostre cas, aquesta actualització comprèn tres nivells: l’europeu, l’estatal i el català.
La Unió Europea ha fet els deures. La definició del marc regulador europeu ha estat progressiva: definició del mercat únic digital (MUD), actualització de la Directiva de serveis de comunicació audiovisual (DSCAV) i definició de les polítiques associades al desplegament del 5G (banda ampla mòbil). La primera proposta de regulació europea de la radiodifusió televisiva la trobem en la Directiva TSF (“televisió sense fronteres”) del 1989. Gairebé 20 anys més tard, el 2010, aquesta normativa, i les seves esmenes posteriors del 1997 i del 2007, es van refondre en un únic text: la Directiva de serveis de comunicació audiovisual (DSCAV).
Revisada, actualitzada i ampliada l’any 2018, la DSCAV defineix un marc normatiu sensible amb la defensa dels valors democràtics: un marc que permet regular aspectes com ara les comunicacions comercials, la protecció dels menors, la prohibició del discurs de l’odi, la promoció d’obres europees, la regulació de les plataformes de distribució de vídeos, l’accessibilitat o els organismes reguladors.
Tant des de la perspectiva de la defensa dels valors democràtics com del foment de la diversitat lingüística i cultural, un dels conceptes clau que incorpora i desplega la DSCAV és el de “prominència apropiada de serveis de mitjans audiovisuals d’interès general”. La valoració global és positiva. La DSCAV fixa un marc regulador democràtic, actualitzat i sensible amb els valors de la diversitat cultural i del pluralisme. Els problemes són d’ordre més domèstic.
El Govern espanyol ja porta més d’un any de retard per fer efectiva l’obligada transposició de la normativa de la DSCAV a la legislació estatal (fet que, per cert comportarà una penalització econòmica). Quan, finalment, ha vist la llum un avantprojecte de Ley General de Comunicación Audiovisual (LGCA), el contingut de la proposta ha estat absolutament decebedor. Lamentable, des del punt de vista de la protecció de la diversitat lingüística i cultural, però també des del punt de vista dels valors propis de la regulació inclosos en la DSCAV.
La Llei de l’audiovisual vol reforçar la posició de l’espanyol i la condició de ‘hub’ audiovisual de Madrid
Ancorat en una perspectiva ideològica, conservadora, mercantilista i centralista, l’avantprojecte de l’LGCA sembla pensat amb el doble objectiu de reforçar la posició local i global de la llengua espanyola i la condició de hub audiovisual de Madrid. A fi de promoure aquests objectius, s’hi estableixen les mínimes obligacions i les màximes facilitats possibles per als principals actors de l’oligopoli de la indústria audiovisual. I això és exactament el que fa l’avantprojecte.
Aquesta concepció jacobina i “neoliberal” comporta més concentració de la indústria audiovisual a Madrid i debilita la posició de les llengües catalana, basca o gallega. Com? En el nostre cas, laminant, aprimant i envaint les competències de la Generalitat, ignorant qualsevol mesura destinada a afavorir la diversitat lingüística i la protecció de la difusió i l’ús de la llengua catalana, o garantint exclusivament la protecció del servei públic d’àmbit estatal (RTVE).
Les correccions i modificacions que caldria introduir en l’avantprojecte són moltes i molt severes. Destacaré, només a títol il·lustratiu, la necessitat de garantir la prominència del servei públic audiovisual en l’oferta de les plataformes de pagament i l’accés al servei públic audiovisual per a tota la ciutadania sense necessitat d’abonar-se a un servei de distribució. O l’exigència d’establir la quota i la prominència de l’obra europea en tots els supòsits, així com garantir la quota i la prominència de la producció audiovisual en llengua catalana en tots els supòsits (versió original i subtitulada). Tant el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) com la mateixa Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) han elaborat documents amb al·legacions que són un bon punt de partida. La cartografia és prou clara. No hi ha gaires dubtes sobre on són els nusos i quina regulació cal per desfer-los. La qüestió és com.
Una opció és la que ha plantejat el grup parlamentari de Junts per Catalunya amb la presentació en solitari d’una proposició de llei sobre l’audiovisual perquè sigui tramitada de forma urgent. Aquesta opció té dos problemes significatius: en primer lloc, dificulta l’establiment dels amplis acords parlamentaris requerits per dur a terme l’actualització de les polítiques audiovisuals a Catalunya. En segon lloc, i encara pitjor, sense una negociació i modificació prèvia de la llei estatal, és un tràmit inevitablement condemnat a estavellar-se contra les roques al Tribunal Constitucional. És a dir, estricta gestualitat simbòlica. Un carreró sense sortida que faria que la posició de la llengua catalana a la iconosfera audiovisual encara pateixi més erosió.
Ens cal un pacte de llengües que requereix la implicació de totes les forces de tradició democràtica i catalanista
De fet, per garantir la funció vehicular de la llengua catalana, no en tenim prou amb una regulació adequada del sector audiovisual. També ens cal un pacte de llengües que requereix la implicació de totes les forces de tradició democràtica i catalanista. La mateixa transversalitat requerida per impulsar l’audiovisual a Catalunya i recrear el servei públic audiovisual.
Tot això ens situa en l’escenari de la negociació exigent d’un nou avantprojecte d’LGCA. En termes de llengua, cultura i indústria és moltíssim el que està en joc. Una negociació, per cert, en la qual caldrà cercar les màximes complicitats de la resta de l’espai lingüístic català, així com de bascos i gallecs. I, en paral·lel, treballar en una nova Llei catalana de l’audiovisual. Una llei de nova planta que es pugui discutir a mesura que avancin les negociacions de l’LGCA, de manera que permeti aprofitar al màxim tots els marges obtinguts amb la negociació.
Una llei treballada amb el sector que ja pugui preveure les transformacions del sector audiovisual impulsades pel 5G i que permeti blindar totes les garanties democràtiques i de defensa del pluralisme i de la diversitat recollides per la DSCAV. I, parlant del 5G (banda ampla mòbil), també caldrà estar atents i negociar la nova llei estatal de telecomunicacions mantenint la reivindicació de participar en la gestió de l’espai radioelèctric. No és una llei tan mediàtica, però també ens hi juguem espais crítics de sobirania cultural.
Si som capaços de tornar a impulsar amb força les indústries audiovisuals i culturals, en els pròxims 10 anys potser recuperarem el terreny perdut la darrera dècada en el camp de la llengua i de la cultura. Com vaig repetint en contribucions acadèmiques i articles periodístics, els pròxims 10 anys són decisius per al futur de la llengua catalana.
