16/09/2025 | 06:00
La població treballadora catalana ha afrontat un altre estiu de rècords turístics amb malestars múltiples provocats per la turistificació progressiva que viu el nostre país. Durant més d’una dècada, el debat públic sobre el turisme i els seus efectes ha guanyat rellevància política. Malgrat l’aturada provocada per la pandèmia de la Covid-19 del 2020, el turisme ha continuat creixent a un ritme accelerat i, en conseqüència, les tensions polítiques. Més enllà d’aquest increment en el nombre de turistes, que pot suposar que aquest 2025 Espanya arribi a superar França com a primer país del món en recepció de visitants estrangers, i dels beneficis empresarials, que no deixen de pujar, guanyen força una sèrie de malestars que afecten fonamentalment les classes treballadores en una triple dimensió.
En primer lloc, existeix una crisi de malestar en els territoris més turistificats per la percepció de desplaçament que viu la seva població. Interpretar el qüestionament social de la turistificació i les demandes de decreixement en termes de turismofòbia és un absurd malintencionat. Els lobbies empresarials i els seus aduladors en mitjans de comunicació i acadèmics han tractat de situar el debat sobre el rebuig al turisme en certs territoris en termes de fòbies irracionals. En realitat, el que hi ha és un conflicte de classes, en el qual una part molt important de la població catalana i espanyola està sent expulsada de les seves ciutats o territoris per una dinàmica turística accelerada des de la crisi financera de 2008. Les primeres protestes, a partir del 2014, es van voler presentar en la premsa com un problema circumscrit a l’àmbit de la convivència pels diferents ritmes de vida de la població resident enfront d’un turisme que estava cada vegada més a prop, convivint en les àrees residencials. Però el problema anava molt més enllà, i amb els anys s’ha fet palès que el creixement del turisme comportava un increment de preus, especialment en l’habitatge, tant de lloguer com de compra; la pèrdua de teixit comercial de proximitat, substituït per botigues per atendre el turista; massificació dels carrers, dels espais públics i del transport; contaminació acústica i atmosfèrica; entre molts altres efectes que han donat lloc al cansament i cabreig creixent d’una part de la població treballadora.
Hi ha malestar laboral per les condicions de feina i pels baixos salaris, que deterioren la salut dels treballadors
En segon lloc, hi ha també un malestar laboral, amb pràctiques empresarials que busquen flexibilitzar i intensificar el treball, amb baixos salaris, que generen precarietat que es tradueix en un deteriorament de la salut dels seus treballadors i treballadores. Aquest 25 d’agost, les kellys han tornat a concentrar-se en algunes ciutats com Barcelona per fer visibles, una vegada més, les càrregues de treball i els ritmes inassumibles que pateixen les cambreres de pis, entre altres problemes. Però l’abast de la precarietat laboral en el sector turístic no es limita als departaments de pisos dels hotels, feminitzats i amb una alta presència de treballadores migrants, sinó que és present en moltes altres activitats: recepcionistes que semblen malabaristes fent un munt de tasques al mateix temps; cuines amb ritmes infernals i riscos per a la salut a tot arreu; dependentes del comerç sobrepassades, i així un col·lectiu darrere l’altre. Amb la presència en ascens de fons d’inversió en el sector, sobretot després del 2008, les direccions de les empreses són cada vegada més dures i inflexibles, perquè el capital financer que els sosté busca rendiments a molt curt termini, sense importar-los els efectes.
Però, en tercer lloc, i d’una manera més invisibilitzada, hi ha també un malestar causat per la falta d’accés al turisme d’una part de la població amb cada vegada més dificultats per poder fer vacances. Les dades disponibles de l’Enquesta de Condicions de Vida de l’Institut Nacional d’Estadística ens indiquen que un 33% de la població espanyola no pot fer una setmana de vacances fora de casa seva, i en algunes comunitats autònomes, com a Andalusia, aquesta xifra es dispara fins a un 43%. Però, a més, per als qui encara poden fer-les, l’esforç econòmic que els suposa és cada vegada més gran, i creix més que altres despeses, com els articles de la llar o el vehicle, segons un informe recent del BBVA. Això ha fet que aquest estiu se succeïssin les notícies de llocs amb tradició de turisme familiar als quals, amb la pujada de preus, la població espanyola hagi deixat d’anar o, que fins i tot, li resulti més barat anar de vacances a l’estranger que quedar-se a Espanya, en una mostra més d’irracionalitat climàtica del model de desenvolupament econòmic dominant.
Aquests malestars superposats són producte d’un model de turistificació que usa i exclou les classes treballadores. Lluny de veure’s com a problemes separats, haurien de ser pensats d’una manera integrada i respondre amb una proposta de turisme popular que, d’una banda, s’enfronti a les dinàmiques d’exclusió social i explotació laboral i, de l’altra, pugui garantir l’accés de les classes treballadores a un gaudi de l’oci i del turisme com a possibilitat de gaudi i desenvolupament de les potencialitats humanes. Intervenir políticament des d’aquesta perspectiva implica un programa de regulació, limitació, inspecció i sanció enfront de les dinàmiques d’expansió del capital turístic. I cal assumir el xoc polític que això implica. Però, al seu torn, caldrà impulsar una agenda de política social i de benestar que situï el turisme com a eina al servei de les classes treballadores: ampliació i millora de la qualitat dels programes de turisme social; suport a l’associacionisme en el temps lliure; millora d’infraestructures per accedir i gaudir de la naturalesa, també en àmbits urbans; enfortiment dels nexes entre la població de les ciutats amb les iniciatives d’agroturisme, entre moltes altres possibilitats.
Si Curro no pot anar al Carib, tampoc no permetrem que només els Borja i els Pelayo puguin moure’s a pler consumint el planeta
No obstant això, una proposta d’aquest tipus implica repensar els horitzons geogràfics del turisme, perquè no és possible expandir les possibilitats de desplaçament sense tenir en compte els límits socioecològics del planeta. Però, si Curro no pot anar al Carib, tampoc no permetrem que només els Borja i els Pelayo puguin moure’s a pler consumint el planeta. Això vol dir que cal començar per posar límits al consum del planeta que fan els rics, amb els seus jets privats i megaiots, i no regalar ni un euro públic més en promoció, esdeveniments o infraestructures per continuar competint entre països i territoris per atreure turistes d’un alt poder adquisitiu. Transformar el turisme des d’una perspectiva emancipatòria implica posar la població treballadora com a subjecte principal de les polítiques públiques. Revertir el camí recorregut amb un model turístic que ens condemna a l’exclusió i l’explotació i apostar per un turisme popular construït en la proximitat. Aquest és el repte, i no és poca cosa.
