Fem que tot canvïi

Siguem sincers, Catalunya no serà independent d’un dia per l’altre, ni tan sols l’any vinent i, potser, tampoc l’altre, ni l’altre… Aquesta realitat comença a acceptar-se des de sectors que porten cinc anys (com a mínim) proclamant l’últim any de l’autonomia catalana, tal i com es desprèn de l’entrevista que CRÍTIC va fer la setmana passada a la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie. Una entrevista que posa de manifest, una vegada més, el tendó d’Aquil·les de l’anomenat “procés”: la manca d’ideologia i d’un projecte concret.

Els trens passen només un cop (la famosa finestra d’oportunitat, que ara està tan de moda) i el tren directe cap a la independència en només 18 mesos de trajecte va passar de llarg ara fa un any. Ni independència en 18 mesos. Ni estructures d’Estat. Ni transitorietat jurídica. Res de res. Vam (van) decidir tornar a la casella de sortida abans de caure (amb molta probabilitat) a la casella de la mort.

Iniciatives com les “Primàries per la República”, propostes que sempre són benvingudes perquè aporten nous punts de vista en el debat, segueixen pecant del mateix que ha pecat el “procés” en aquest últims anys: la falta de contingut, la falta de programa polític, la falta de concreció, la falta d’un horitzó. Aquestes “primàries” poden ser un bon intent per intentar incomodar el partits polítics i les feixugues estructures burocràtiques d’aquests, no obstant això, centren el focus en la direcció equivocada. Pretenen, erròniament, substituir els partits polítics per persones i personalismes (per messies patriotes, vaja), enlloc de convertir-los en un projecte col·lectiu i compartit. Pretenen continuar blanquejant el projecte cap a la construcció de la República, enlloc de dotar-lo d’ideologia, de programa polític i de propostes concretes. Aquests procés de “primàries”, de tirar endavant, aconseguirà precisament el contrari del propòsit pel qual diuen que s’impulsa: allunyarà definitivament a la ciutadania de Catalunya del projecte de construcció d’una República socialment més justa i radicalment més democràtica.

Ens trobem novament a la casella de sortida, però amb una gran diferència al nostre favor, ara ja coneixem el taulell de joc. Ara ja sabem qui som i cap a on volem anar. Sabem que per arribar al nostre destí no podem continuar fent exactament el mateix que hem estat fent fins ara: la independència per la independència, el “primer siguem independents i després ja parlarem de tota la resta”. Tot paraules i només paraules, totes elles buides de contingut i de significat. Malgrat això, el “procés”, ha aconseguit reunir a un gens menyspreable 47% de la població catalana, tanmateix totalment insuficient a hores d’ara.

Hem perdut el tren directe cap a la independència, però encara estem a temps de construir entre tots una nova estació on pugui aturar-se el tren cap a la República. Sí, potser és un tren més lent, però ens garanteix arribar fins al nostre destí. Sí, potser és un tren amb moltes més parades, però a totes i cada una d’elles pot pujar la gent que fa temps que espera a les seves andanes. Sí, potser és un tren que no té com a final de trajecte la independència, però si que hi té una parada i, si una majoria així ho decideix, podrem baixar-hi abans de que aquest finalitzi el seu recorregut.

Hem de construir una nova estació, però sobretot l’hem de condicionar i moblar. La justícia social, la desigualtat, l’abús de poder, la  corrupció, el medi ambient, són debats necessaris i que s’han de posar sobre la taula i ocupar la primera plana de debat. Volem una República? Sí, però per canviar-ho absolutament tot. I no només a Catalunya, sinó també a la resta de pobles de l’Estat. No només a Catalunya, també a l’Europa dels pobles. No només a Catalunya, també, per què no, arreu del món, el món de les persones. Canviar-ho tot perquè l’extrema dreta (en un més que preocupant apogeu) no pugui res.

La dreta porta massa temps dirigint les obres de remodelació. És hora d’arremangar-nos i començar a dirigir des de l’esquerra, des de les classes populars i no des de les classes poderoses i dirigents, les obres de construcció d’una nova estació que ens permeti agafar el tren en direcció a la República. La dreta (els seus votants) seran imprescindibles per aconseguir-ho, d’acord, però mai més hem d’estar supeditats al seu discurs, si el nostre projecte consisteix veritablement en molt més que un canvi de banderes. Podem tenir a la dreta com a companya de viatge, però el rumb l’ha de començar a dirigir l’esquerra sense demanar permís a ningú i sense por, abans de que sigui massa tard.

Siguem sinceres, Catalunya només esdevindrà República a partir d’un projecte col·lectiu impulsat per les esquerres. Tenim molta feina per davant. No ens posem límits ni terminis. Aspirem a tot. Ho volem tot. Volem molt més que la independència. Comencem de zero. Fem-ho bé, sense preses. Fem que tot canvïi. Perquè només, només, depèn de nosaltres.

*Eudald Tenías Tenas és subscriptor de CRÍTIC