23/01/2026 | 07:00
El desembre de 2024, amb la caiguda del règim de Baixar al-Assad, s’obria una nova etapa a Síria. A escala internacional, molts titulars van parlar de la fi de la guerra siriana, obviant, però, que el canvi de règim estava liderat per una escissió d’Al-Qaida: Hayat Tahrir al-Sham (HTS), que havia arribat al poder amb el suport de milícies finançades i armades pel Govern autoritari de Recep Tayyip Erdoğan a Turquia.
L’Administració Autònoma i Democràtica del Nord i Est de Síria (AADNES), un projecte impulsat inicialment pel moviment kurd de Rojava però que des dels seus inicis integra també minories àrabs, turcmanes, assíries i d’altres pobles de la regió, va plantejar aleshores la necessitat d’articular una proposta per a una Síria democràtica, descentralitzada i inclusiva per a totes les ètnies i religions, lliure de tuteles externes, especialment davant la influència creixent d’Ankara i de les seves aliances amb Al-Julani, i amb garanties efectives per als drets de les dones.
Al-Julani ha completat una primera fase d’estabilització del seu poder amb una proposta clarament centralista
En aquest marc, es van establir converses entre les Forces Democràtiques Sirianes (FDS) i el Govern Transitori de Síria (GTS), tant per avançar cap a una nova Constitució siriana com per garantir la continuïtat de l’autogovern construït a través de l’AADNES. Un any després, però, el balanç d’aquestes converses és clarament negatiu, i després d’ofensives successives contra poblacions alauites, druses i, finalment, kurdes, es pot afirmar que Al-Julani ha completat una primera fase d’estabilització del seu poder amb una proposta clarament centralista, sense garanties per als drets col·lectius, ni per a les dones i la seva participació política i social.
Aquest procés no es pot entendre deslligat de la crida a un procés de pau a Turquia impulsada per Abdullah Öcalan. Tot i que oficialment es defensa una resolució democràtica de l’anomenada “qüestió kurda”, fins ara aquest procés només ha comportat l’anunci de dissolució del PKK, evidenciant concessions unilaterals gestos reiterats de bona voluntat per part del moviment kurd, mentre que el Govern turc no ha plantejat cap proposta concreta que reconegui els drets del poble kurd des del punt de vista constitucional.
De fet, a finals de l’any passat, la comissió parlamentària encarregada d’abordar aquesta qüestió va ser incapaç d’articular una proposta conjunta. Les properes setmanes, previsiblement, l’AKP i l’MHP continuaran centrant-se exclusivament en el desarmament del PKK i en la gestió securitària de la situació dels seus membres, mentre que el DEM Parti defensarà iniciatives orientades a la reconciliació, la justícia i la democratització de Turquia, incloent-hi un esborrany constitucional que reconegui el poble, la llengua i la cultura kurdes.
L’escalada a Alep i el paper de la comunitat internacional
A Síria, tot i que s’havia anunciat que hi hauria un acord a principi d’any entre el GTS i les FDS després de mesos de converses i de preacords, tot va saltar pels aires: després dels atacs de l’HTS contra poblacions druses i alauites, el 6 de gener van començar les ofensives contra dos barris de majoria kurda a Alep. Cal tenir en compte que, després d’anys de guerra, bona part de la població kurda desplaçada del nord i de l’est de Síria havia trobat refugi en aquesta ciutat. Aquests barris havien desenvolupat estructures d’autogovern i d’autodefensa basades en els mateixos principis d’igualtat de gènere i inclusió de minories que l’AADNES.
L’ofensiva de l’exèrcit sirià va coincidir amb la represa de converses entre Síria, Israel i els Estats Units
L’ofensiva contra aquests barris va coincidir amb la represa de converses entre Síria, Israel i els Estats Units a París, fet que permet plantejar la hipòtesi d’una aprovació tàcita, o com a mínim una tolerància, per part de Washington i de Tel-Aviv als bombardejos sobre zones residencials i hospitals.
Aquesta escalada de violència, que després d’Alep s’ha estès cap als territoris de l’Administració Autònoma, ha atiat l’odi i ha suposat una ofensiva directa contra el poble kurd i el projecte democràtic que representa. Després de cedir el control de ciutats com Raqqa o Tabqa, així com de grans infraestructures, a l’exèrcit sirià, aquest ha anat més enllà apropant-se perillosament a pobles i ciutats de majoria kurda, dins del que es pot considerar el territori històric de Rojava. Actualment, Kobanê, un símbol internacional de la resistència contra l’Estat Islàmic, torna a estar amenaçada i porta dies pràcticament aïllada, amb greus dificultats per garantir la subsistència de la població si l’aïllament continua.
Un dels riscos més greus és l’alliberament de milers de presoners de l’Estat Islàmic que havien estat retinguts
Un dels riscos més greus que denuncien les autoritats kurdes és l’alliberament de milers de presoners de l’Estat Islàmic que havien estat retinguts en presons sota control de les FDS, molts dels quals són combatents estrangers els estats d’origen dels quals han ignorat reiteradament les peticions de repatriació. En paral·lel, diverses cèl·lules dorments han començat a reactivar-se amb atacs contra el moviment kurd.
Acords fràgils i ofensiva continuada
Tot i que el diumenge 18 de gener Al-Julani va anunciar públicament un acord d’alto el foc entre el GTS i les FDS, l’anunci no va anar acompanyat de cap aturada de les hostilitats: l’ofensiva va continuar i, en alguns punts, fins i tot es va intensificar. No va ser fins dos dies més tard que les FDS i el GTS hi van posar hora d’inici per deixar quatre dies per analitzar i valorar els 14 punts de l’acord. Malgrat això, fins i tot passada l’hora establerta per a l’inici de la treva, es van registrar bombardejos de l’exèrcit sirià contra territori sota control kurd, fet que reforça el caràcter fràgil i incert del procés.
L’acord preveu, entre altres punts, la retirada de les FDS de ciutats de majoria àrab com Deir ez-Zor i Raqqa i la seva concentració a la riba est de l’Eufrates. També preveu la integració de l’Administració Democràtica i Autònoma del Nord i Est de Síria dins l’Administració siriana, amb la possibilitat de disposar d’un governador propi a la regió.
Un dels aspectes més controvertits és la integració dels combatents de les FDS a l’exèrcit sirià de manera individual, i no com a cos col·lectiu, tal com han defensat històricament les autoritats kurdes. A això s’hi afegeix, de manera significativa, el traspàs del control del petroli i del gas de Rojava a Damasc, així com el reconeixement, per primera vegada en dècades, de la població, la llengua i la cultura kurdes mitjançant un decret.
Davant la incertesa en la continuïtat de l’ofensiva militar, les autoritats kurdes han fet una crida a la mobilització del conjunt del poble kurd, tant de Rojava com de la resta del Kurdistan, per defensar el projecte de confederalisme democràtic impulsat per Öcalan i evitar una nova massacre d’un poble històricament perseguit, reprimit, utilitzat i abandonat per les potències internacionals.
Les implicacions del que hi està passant
Les informacions evolucionen hora a hora, i el futur de Rojava i del poble kurd és profundament incert. Tot i el discurs oficial sobre el diàleg, la proposta d’acord té com a elements més evidents els interessos dels Estats Units en el control dels recursos estratègics de la regió i la coincidència amb els objectius d’Erdoğan, que passa per neutralitzar el que considera l’amenaça kurda a l’altre costat de la frontera.
En aquest context, el relat al voltant de l’alto el foc respon, en realitat, a una decisió política dels Estats Units, en aliança amb Turquia i amb la Unió Europea: consolidar Al-Julani, malgrat els seus vincles amb el gihadisme, com el seu principal aliat a Síria i garant de l’estabilitat regional.
A partir d’aquesta aposta, l’anunci de l’acord s’ha presentat com un gest de reconeixement dels drets del poble kurd, obviant que aquests drets no queden blindats constitucionalment i poden ser retirats en qualsevol moment. Com ja passa a Turquia, s’adopta un reconeixement flexible però igualment amenaçador: l’existència del poble kurd queda condicionada a la submissió política. I, malgrat això, per evitar una guerra oberta, els kurds han mostrat disposició a acceptar un marc que no garanteix ni la seva seguretat ni la seva continuïtat com a subjecte polític, com a punt de partida de les negociacions.
La “qüestió kurda” no és nova ni tampoc els intents de processos de pau a Turquia. Aquestes experiències posen en relleu que la pau no pot sorgir només d’altos el foc, sinó que requereix reformes polítiques vinculants, garanties institucionals, l’abandonament de la negació com a política d’estat, i una democratització real que passi per la descentralització. Com ja hem comentat, el que passa a Síria i a Turquia està entrellaçat estretament. Alhora, però, els darrers dies han mostrat un contrapunt positiu: la unitat del poble kurd més enllà de les fronteres imposades pels estats, expressada en una mobilització sostinguda de la resistència.
L’ofensiva contra el poble kurd no només té a veure amb l’establiment d’un nou règim a Síria, sinó que reforça les agendes polítiques a escala internacional securitàries i d’exclusió. Els atacs són una amenaça a l’esperança dels pobles de construir propostes des de la radicalitat democràtica, la descentralització del poder i la convivència entre pobles i religions, precisament, els pilars —amb el paper central de les dones com a motor d’emancipació social— del projecte que es construeix a Rojava des de fa gairebé 15 anys.
