21/03/2025 | 06:00
El 27 de febrer passat entre l’illa d’Imrali, una illa presó al sud del mar de Màrmara, i Istanbul es va produir un fet històric: Abdullah Öcalan, pres des del 1999 i líder del moviment d’alliberament kurd, va fer pública la “Crida per la pau i una societat democràtica”. No va deixar indiferent ningú, i algunes persones es preguntaven si era la rendició d’un moviment que fa més de 50 anys que lluita. Aquesta crida arriba després de milers de morts, milers d’activistes, polítics i periodistes empresonats i desenes de milers d’exiliats kurds de Turquia, però també després d’anys d’ofensives militars de Turquia a Rojava (Kurdistan de Síria) i l’arribada al poder de Síria dels islamistes de l’HTS, aliats d’Erdogan. A continuació, exposo quatre claus per entendre com s’ha arribat fins al moment actual.
1. El Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK)
El Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) es va fundar el 1978 a Turquia, inspirat per la majoria dels moviments anticolonials d’Àfrica i d’Àsia, un cop les potències internacionals havien decidit que les fronteres del món ja no havien de canviar, i en un context de negació, assimilació forçada i violència sistèmica per part l’Estat turc envers el poble kurd. El partit va ser creat com a partit marxista-leninista el 1978, i el 1984 va començar una guerra de guerrilles contra Turquia amb l’objectiu de fundar un Estat que alliberés tot el Kurdistan, és a dir, un país dividit entre Turquia, Síria, l’Iraq i l’Iran per les fronteres imposades per part de les potències europees en el primer quart del segle XX. Malgrat que històricament la seva força ha radicat a l’Estat turc, també ha incidit, influït i intervingut en les altres regions kurdes.
Cap a la meitat de la dècada de 1990, i després de la caiguda de l’URSS, el partit i el moviment van començar a discutir i abandonar la idea d’establir un Estat nació kurd independent per començar a teoritzar una proposta política que desenvolupés formes no estatals d’autodeterminació i a redirigir la tasca i la funció de la guerrilla. Ja des de la presó, el 2005, Öcalan va oficialitzar el procés de transformació política tot fent pública la proposta de construir el que anomena confederalisme democràtic, un sistema basat en l’autoorganització, a través de comunes, assemblees, cooperatives i acadèmies, que incorpora totes les ètnies i religions, i on l’alliberament de la dona té un paper central per a l’alliberament del conjunt de la societat. En aquest sistema es basa la Revolució de Rojava (Kurdistan de Síria), que es va fer famosa internacionalment per la resistència i la victòria davant de l’Estat Islàmic i pel paper de les guerrilleres (Unitats de Protecció de les Dones, YPJ).
El PKK ha passat a considerar la democratització de Turquia una part indispensable de la seva proposta política
Així, és des dels inicis d’aquest segle que el PKK ha considerat una part indispensable de la seva proposta política per resoldre la qüestió kurda la democratització de Turquia a través de la lluita política democràtica. I és en aquest marc que va començar a treballar el concepte d’autodefensa i també la transformació de les guerrilles i dels seus objectius.
2. El DEM Parti, la branca politicoinstitucional del moviment
El moviment kurd ha generat desenes d’organitzacions i d’associacions, al voltant del PKK, per intervenir políticament i social a partir dels pilars del confederalisme democràtic: organitzacions de dones, de joves, d’autodefensa, acadèmies, entre d’altres i, evidentment, partits polítics per participar en les eleccions turques.
Cap d’aquestes organitzacions no ha viscut aliena a la repressió i la criminalització de l’Estat turc. De manera que, al llarg dels darrers 30 anys, el moviment s’ha vist obligat a anar canviant els noms i les sigles dels diferents partits polítics. De manera cíclica, per no dir constant, l’Estat turc ha empresonat desenes de milers d’activistes, incloent-hi càrrecs electes. Fa menys de dos anys, el Partit Democràtic dels Pobles (HDP), que va néixer com a coalició de moviments, partits i lluites progressistes i d’esquerres a Turquia, i que tenia en el moviment kurd el seu pal de paller, es va veure obligat a reestructurar-se i canviar de nom. Tot i tenir representació al Parlament turc i desenes d’alcaldies, va veure com s’empresonaven batlles o el seu líder Selahattin Demirtas, entre altres càrrecs electes, i finalment, se li va obrir un procés d’il·legalització per vinculació amb el PKK, organització considerada terrorista. D’aquí va néixer el Partit Popular per la Igualtat i la Democràcia (DEM Parti) i, en l’actualitat, és el responsable de bastir ponts entre el PKK i la societat civil. En aquest partit recau el pes politicoinstitucional de la proposta de democratització de l’Estat turc treballada des de fa anys.
El DEM Parti és el responsable de bastir ponts entre el PKK i la societat civil kurda
Una delegació d’aquest partit és la que els darrers mesos, abans de la crida pública, ha pogut trencar l’aïllament a què està sotmès Öcalan a l’illa presó d’Imrali, i ha fet de portaveu i de missatgera del líder empresonat. De fet, aquesta delegació ha estat la responsable d’obrir converses amb representants de tots els partits polítics turcs i el Govern estatal.
3. El procés de pau
L’any 2012, després d’una escalada bèl·lica, va començar el que havia de ser un procés de pau entre Turquia i el PKK que podia posar fi a anys de conflicte. En aquell moment, l’objectiu del PKK ja era resoldre la qüestió kurda, és a dir, el seu reconeixement com a poble, per la via democràtica. Aquell procés va acabar de manera abrupta el 2015, amb una ofensiva repressiva de Recep Tayyip Erdogan, president de Turquia, després d’unes eleccions generals on no havia aconseguit la majoria absoluta desitjada. Hi ha, però, dos fets a tenir en compte durant aquells anys que van marcar el procés de pau. Primer, el gener de 2013 tres dones kurdes, una d’elles Sakine Cansiz, cofundadora del PKK, van ser assassinades a París. I segon, mesos abans, el juliol de 2012, en el context de la guerra de Síria, a Rojava s’havia declarat la revolució i s’hi havia començat a implementar la visió i proposta política d’Öcalan, el confederalisme democràtic.
El Govern turc responsabilitza el PKK d’aquell fracàs, però per a Erdogan el resultat de les eleccions turques del 2015 no dibuixava el resultat desitjat i atorgava als diputats de l’HDP un paper decisiu al Parlament. Alhora, per a ell era una amenaça el procés revolucionari liderat pel moviment kurd a la seva frontera sud, Rojava, una proposta política que posava en discussió el model autoritari que Erdogan desplegava a Turquia.
El moviment kurd s’ha centrat a exigir passos clars per part del Govern turc i a blindar el missatge del seu líder
La crida de fa tres setmanes d’Öcalan es pot entendre com la represa d’aquell procés de pau, però establint unes bases diferents per no repetir els errors del passat. Des del principi, la pau —entesa com a pau arrelada en la justícia per a tothom— i la democràcia han estat l’objectiu del moviment. Però la perplexitat del moviment de solidaritat amb el poble kurd ve donada perquè la crida d’Öcalan se centrava en la petició al PKK perquè es dissolgui i no mencionava l’Estat turc. El moviment kurd, tot i el desconcert inicial, s’ha centrat a exigir passos clars per part del Govern turc i a blindar el missatge del seu líder.
4. I ara, què?
Feia setmanes i mesos que s’esperava un missatge d’Öcalan, i la comandància del PKK havia manifestat la predisposició a un procés de pau amb algunes bases diferents de les de fa més de 10 anys per tenir més garanties d’èxit, entre les quals, que el seu líder pogués exercir el seu rol principal en llibertat. Tot i que la declaració del febrer, aparentment, va posar tot el focus en la dissolució del PKK, els representants de l’organització i també del DEM han posat de manifest les darreres setmanes la necessitat que sigui l’Estat turc qui mogui fitxa. Més que el PKK, el destinatari de la declaració era el Govern d’Erdogan i l’Estat. Per al moviment kurd, no es pot entendre la dissolució del PKK sense que el país i els seus ciutadans rebin res a canvi.
Algunes de les condicions que s’han fet públiques perquè existeixi el congrés de dissolució del PKK són: reconeixement del paper d’Öcalan i, per tant, la millora de les seves condicions a la presó o, fins i tot, el seu alliberament, juntament amb el de molts altres presos polítics, com Demirtas; el reconeixement de la llengua kurda, àmpliament perseguida durant anys, o la modificació de la Constitució turca per incorporar-hi la qüestió kurda i, per tant, per reconèixer la diversitat nacional, d’ètnies i de cultures de Turquia, un Estat tradicionalment nacionalista i jacobí que ha perseguit no només els kurds, sinó també els armenis o els assiris. Aquestes condicions, però, s’han d’entendre com a baules indispensables perquè es pugui produir un procés de pau; en cap cas, no s’han d’entendre com el tancament del conflicte.
La proposta no és només per als kurds, sinó per a tot l’Orient Mitjà
Ara bé, si per al moviment kurd la figura d’Öcalan és central i exerceix un lideratge clar, tot i portar més de 25 anys en una presó, la revolució de Rojava i la implementació del confederalisme democràtic són essencials per a un moviment que creu que aquesta no és una proposta només per als kurds, sinó per a tot l’Orient Mitjà. Així, no es pot obviar que aquesta crida va arribar enmig de la configuració de la nova Síria a les mans dels islamistes de l’HTS, socis d’Erdogan, i de la pressió dels kurds de Rojava d’estendre la seva proposta democràtica a tot l’Estat sirià, reconèixer el poble kurd a Síria, després de viure com a apàtrides durant dècades, i preservar la seva autonomia.
Aquest procés tot just és en la fase prèvia i té encara moltes incògnites. No se sap ni l’abast ni el contingut de les converses prèvies, es desconeix si l’Estat turc està en disposició real de fer un primer pas per reconèixer el poble kurd, o si l’avanç del procés podria reforçar la figura d’Erdogan, president autoritari a qui al llarg dels anys no només no li ha tremolat el pols per reprimir el moviment kurd, sinó que també ha perseguit qualsevol dissidència turca i ha establert aliances amb grups islamistes a la regió. Tenim, però, també certeses: el PKK i la proposta política del moviment han contribuït a canviar el context de la regió. La capacitat de mobilització i d’organització del poble kurd és la clau per falcar els propers passos, si és que hi són.
