Forats coetanis

Justament ara. Ara que el debat s’accelera i s’encén perquè del 24 de maig de les eleccions municipals fa ben poc. El debat: la discussió entre diferents interlocutors. El debat, també, en la seva accepció pronominal, la lluita per escapar-se, especialment per salvar-se. «Els peixos es debaten per sortir de les xarxes» és l’exemple que dóna el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana i que fa pensar en el conte, que potser enlluerna d’entrada, de Leo Lionni: ‘Neda-que-neda’ (Pontevedra: Kalandraka Editora, 2010, traducció d’Ignasi Centelles). Dic d’entrada perquè emocionen els ulls esbatanats dels nens que miren la munió de peixets que neden tots junts per construir el peix més gros del mar i no ser engolits per «una tonyina veloç, ferotge i molt afamada». Finalment, però, llegir a aquests nens que en ‘Neda-que-neda’ va ensenyar a nedar els altres peixets, petits com ell, «cadascú al seu lloc», i que, quan tots van aprendre a nedar com si fossin un sol peix gegant, el protagonista els etziba un «jo seré l’ull», si més no incomoda —dues ordres que, vistes com a mers enunciats separats del conte i inserits en la història de la cultura catalana, tenen ressons clarament noucentistes; i que en la lògica de depredació del conte, que és la lògica de depredació de la globalització neoliberal, semblen ordres proferides per la mena d’esquerranisme postmarxista (i ràpidament excloent) de grups com Podem.

Justament ara que el que hi ha en joc és la ciutat i, doncs, una vida conjunta que, si és conjunta, és per fer món i que, si és per fer món, és perquè la veu de cada individu és «plenamente suya porque ya no puede ser solamente suya» (Marina Garcés, ‘Un mundo común’. Barcelona: Edicions Bellaterra, 2013).

Justament ara que a Catalunya algunes de les persones que han tornat a fer política en la política —perquè han restituït el sentit al mot; perquè s’ocupen realment dels afers públics— són dones (Ada Colau, Teresa Forcades, Carme Forcadell, per només dir-ne tres), o que, tant si són homes com dones, assumeixen la gramàtica de les dones per enunciar-se (la CUP, que signa els seus discursos en femení), justament ara em cau a les mans un assaig que, des d’una perspectiva feminista —que aquí no solament vol dir una perspectiva centrada en un dels col·lectius vulnerabilitzats pel patriarcat, sinó també una perspectiva que malda per obrir (per fer ample, divers, plural) el mateix concepte (i realitat) de feminitat—, que des d’una perspectiva feminista, doncs, fa una reflexió sobre l’espai ciutat i, més concretament, sobre les nocions d’obert i de tancat amb relació a aquest espai: ‘L’habitació, la casa, el carrer’, de Marta Segarra (Barcelona: CCCB, 2014, ed. bilingüe català-anglès).

Tres polítiques, per només dir-ne tres, dèiem, que han transitat la filosofia i que, ja sigui posicionant-se a favor de la interrupció voluntària de l’embaràs (venint d’on ve, Forcades és, en aquest sentit, profundament insurrecta), portant accions de desobediència civil i de resistència passiva davant la violència que és treure algú d’una casa, o traient al carrer milers de persones amb l’objectiu d’assolir la independència de Catalunya, entren de ple en tres espais polítics tots ells: l’íntim, el privat i el públic.

Amb aquests tres eixos confluint en la noció de ciutat —i establint com a indiscutible que «la distinció entre l’espai privat i l’espai públic està travessada, com (gairebé) tot el que ens afecta, per la diferència sexual o, si es prefereix, per les distincions basades en el gènere»—, les tres dones que tria Marta Segarra per pensar aquests tres espais són tres escriptores: Virginia Woolf, Maria-Mercè Marçal i Hélène Cixous. De les autores, Segarra tria el llibre ‘Una cambra pròpia’, el poema ‘El meu amor sense casa’ i el text ‘A Barcelona somiant Barcelona’, respectivament. De les obres n’extreu, també respectivament, tres llocs —l’habitació (l’espai íntim), la casa (l’espai privat) i el carrer (l’espai públic)—, tres espais on passem gran part de la nostra vida i que «en lloc de ser compartiments estancs i atès que les seves fronteres estan ben foradades […], constitueixen en realitat vasos comunicants» que, per tant, portaran Marta Segarra a pensar la ciutat com a ciutat oberta i, amb les seves argumentacions, diria que a proposar-la com a model de ciutat. Perquè una ciutat oberta és, en definitiva, una ciutat que ha fet accessible allò que era tancat o clos. Perquè una ciutat oberta és, en un sentit més figurat però igualment significatiu, una ciutat que dóna començament a una cosa, que posa en marxa.

La mateixa autora, però, avisa del risc que porta amb si l’adjectiu, utilitzat, d’altra banda, per arquitectes, urbanistes, responsables polítics, ciutadans i ciutadanes: «En llenguatge militar, una “ciutat oberta” és una ciutat que s’ha rendit sense lluitar, que s’obre a l’enemic que l’assetjava, llesta per ser conquerida [la constatació del caràcter contradictori de l’expressió prové, recorda Segarra, de Judit Carrera]. El títol de la cèlebre pel·lícula de Roberto Rossellini ‘Roma città aperta’ (1945) fa referència a l’ocupació nazi de la capital italiana; Barcelona com a “ciutat oberta” es podria identificar, en el mateix sentit, amb la ciutat vençuda pel setge de 1714». Tanmateix, la consciència del risc —o el coneixement responsable— permet a Marta Segarra de portar l’expressió a un replà més abstracte en el qual «la idea d’obertura i, per tant, la imatge del forat problematitzen la distinció entre l’interior i l’exterior, ja que el forat connecta l’un amb l’altre però no constitueix ni l’un ni l’altre».

El forat ha estat, per a Segarra, l’objecte d’estudi a ‘Teoría de los cuerpos agujereados’ (Santa Cruz de Tenerife: Melusina, 2014), una de les obres assagístiques més sorprenents i atrevides que les facultats de filologia de la Universitat de Barcelona han produït darrerament, el postulat essencial de la qual és que «todo agujero físico e imaginario […] se relaciona con los orificios del cuerpo humano, lo cual se refleja en los discursos científicos, pero también en los relatos míticos y en la actual cultura popular». Per a Segarra (i per als autors que trenen la seva argumentació), un forat es defineix pels seus límits, «la materia se halla siempre fuera de él y se caracteriza por su vaciedad. Sin embargo, esta concepción se rige por la idea de que la materia es llena, compacta, lo cual se ha visto contradicho por la física; si pensamos desde la perspectiva de que el espacio es vacío, los agujeros serían, por el contrario, una suerte de marcos que encuadran determinadas parcelas de dicho vacío».

Així, la ciutat oberta de Marta Segarra és també la ciutat foradada amb racons invisibles o invisibilitzats, amb existències que no es veuen o amb existències que no es volen veure —perquè incomoden, malviuen, escandalitzen i interpel·len el conjunt de la societat des de la diferència, des de l’exclusió o la pobresa. A partir d’aquí, l’autora encadena lògicament una sèrie d’adjectius per al substantiu ciutat, cadascun dels quals es desprèn de l’anterior i cadascun dels quals, també, eixampla —potser foradant— el precedent. De foradada a ferida. De ferida a vulnerable. De vulnerable a femenina.

En la mesura que l’obertura que representa el forat s’identifica fàcilment amb la imatge de la ferida, si portem la ciutat al nivell físic, si la pensem com un cos, una ciutat oberta és també una ciutat ferida, ja que «una ferida […] connecta amb l’exterior l’interior d’un cos, que hauria d’estar ben protegit per la pell, com a frontera física i imaginària del nostre cos i de la nostra persona». Des d’aquí, el lligam s’estableix amb el concepte de vulnerabilitat —reactualitzat sobretot per Judith Butler: «La imatge de la ferida remet directament al concepte de vulnerabilitat, [ço és], a la susceptibilitat o capacitat que tenim de ser ferits».

Una ciutat ferida és alhora una ciutat vulnerable, que pot ser danyada, que pot sofrir perjudici. Tot i la comprensible obsessió per no ser ferits i tot i el reclam de la majoria de ciutadans i ciutadanes per aconseguir la màxima o absoluta seguretat, la invulnerabilitat que aquest reclam representa «du a contradiccions com la pretensió de tancar la ciutat, eliminant l’anonimat» i controlant la població —que vol dir vigilant-la, però també censurant-la, també restringint-la, també mantenint-la sota domini— mitjançant les forces de seguretat —sintagma que, situat en un context (freqüent) de violència i d’abús policial, resulta, per eufemístic, radicalment violent— o mitjançant la filmació omnipresent de l’espai públic. Aquesta línia de pensament condueix Marta Segarra, finalment, a considerar que una ciutat vulnerable és també una ciutat femenina, «ja que la tradició ha associat la vulnerabilitat a les dones […]. Imaginàriament […], el cos de la dona sol ser vist com a obert, capaç d’acollir l’altre, mentre que el cos de l’home és percebut com a hermètic i impenetrable».

L’autora no s’està de recordar, però, i per això dèiem que la perspectiva feminista de Marta Segarra eixamplava el concepte de feminitat, que, malgrat la tradició a la qual acaba d’al·ludir, les representacions masculí/femení són «discursives i culturals i no corresponen a una oposició natural entre els dos sexes —suposant que només n’hi hagi dos».

En aquest sentit, i, a la manera d’entendre la història de Walter Benjamin, acceptant que hi ha un reconeixement, una encaixada de mans entre les víctimes de qualsevol opressió, diria que des del concepte de ciutat vulnerable podríem haver anat a parar igualment a la idea de ciutat negra, ciutat ‘down’ o ciutat ‘marica’.

Considerant la distinció que Arnau Pons fa a ‘Celan lector de Freud’ (Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2006) entre sentit i significació, entenent el sentit en termes celanians —en què el text s’equipararia amb una ampolla amb un missatge a dins llançada al mar, en què el text, doncs, contindria un sentit que caldria cercar a pesar de la nostra subjectivitat— i la significació com l’impacte que aquest sentit té per al lector; considerant, per tant, que amb el seu text Marta Segarra es posiciona en un lloc —el lloc obert de la ciutat oberta— i que només un cop llegit el seu posicionament ens podrem preguntar quina significació té aquest posicionament per a nosaltres.

Considerat així i acceptant que, per escrit, he començat capgirant aquesta direcció —perquè he ajuntat els dits índex i polzes per, a través del forat, pensar en les persones que avui, cadascuna des de la seva singularitat i experiència, actuen d’acord amb la convicció que el canvi social és possible i que el canvi (a democràcia real) és de tots i per a tots; considerat així, i a partir de les reflexions de Segarra sobre allò comú, em dirigeixo cap a un altre dels espais públics que, en tant que públic, pertany i interpel·la tota la comunitat. Em pregunto —i la pregunta, ara sí, s’escriu després— si les aules de les universitats públiques són públiques, si el dret de càtedra, un dels drets inclosos dins el dret fonamental de la llibertat acadèmica, no pot trabucar-se fins a la seva total inversió, fins a esdevenir poc menys que censura. Si la llibertat acadèmica inclou, entre d’altres, la llibertat de portar a terme investigacions i de difondre’n els resultats, la llibertat d’expressar lliurement l’opinió sobre la institució acadèmica o la llibertat enfront la censura institucional, quin és el valor d’aquest dret quan el catedràtic censura o quan el catedràtic denigra?

Només un exemple, que neix en el si de la mateixa universitat en què Marta Segarra imparteix docència. Josep Murgades, catedràtic de literatura catalana contemporània a la Universitat de Barcelona, fa pocs dies va dir alguna cosa així com que citar Enric Casasses en aquesta casa és com parlar d’un malalt mental en un psiquiàtric (no tinc el suport de les cometes ni de l’exacta referència perquè van ser paraules pronunciades oralment: a partir d’aquí tot es fragilitza —o no, segons el Derrida de ‘De la grammatologie’—: a partir d’aquí pot circular tot sota una ombra de sospita: a partir d’aquí recordo Hannah Arendt i les seves consideracions sobre la necessitat de narrar l’horror: a partir d’aquí les paraules són un testimoni). L’únic llibre d’Enric Casasses publicat per una universitat és, justament, ‘Tots a casa al carrer’ (Palma: Universitat de les Illes Balears, col. ‘Poesia de paper’, núm. 15, 1992).

Murgades va proferir una tal afirmació després que un alumne cités Casasses durant l’exposició del seu treball final de grau. A més de la denigració personal que es porta a terme mitjançant la comparació, el catedràtic parla d’aquesta casa com si es tractés de la cosa més normal del món, com si l’expressió aquesta casa no tingués implicacions ideològiques (‘ultres’), com si l’expressió fos tan sols una convenció i una manera de dir, com si la llengua funcionés mecànicament i sense memòria.

El mateix professor va fer llegir ‘Viure mata’, d’Abel Cutillas (Juneda: Fonoll, 2006), durant el curs 2013/2014 a l’assignatura ‘Corrents i autors coetanis’ de filologia catalana. El va fer llegir com a mostra excelsa d’alta ironia contemporània sense fer cap menció de la polèmica pública suscitada arran de la seva publicació (malgrat l’etimologia del terme, un alumne va tenir la llum de recordar-la-hi i de parlar-n’hi) recollida a ‘Escriure després, formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz’ (Arnau Pons (coord.), Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2012), en el qual hi participen, entre molts d’altres, Xavier Antich, Fina Birulés, Jean Bollack, Enric Casasses, Emmanuel Faye, Henri Meschonnic, Josep Maria Lluró, Antoni Mora, Simona Skrabec, Heinz Wismann i Idith Zertal. I continuada, la polèmica, a la revista ‘L’Espill’ núm. 45: ‘El racisme explicat a un núvol’. Entre els aforismes de ‘Viure mata’ en trobem un que, justament, parla de forats: «Obligat a confondre la pròpia parella amb el gènere “dona”, i a focalitzar tot allò que voldria follar-me en els seus tristos forats». ‘Sic’. Això és el que el doctor Josep Murgades qualifica d’alta ironia.

De la mateixa manera que l’habitació, que la casa i que el carrer, la universitat —un altre lloc públic— no és un compartiment estanc ni homogeni. D’ella en surten comentaris i propostes de lectura acrítica com la suara esmentada (i llavors l’aula, en tant que lloc, seria una aula tancada, impermeable, feridora, invulnerable, masculina). D’ella en surten treballs com ‘L’habitació, la casa, el carrer’. Treball, aquest últim, que allibera.