15-M: entre la nostàlgia i el dret al futur

Es fa difícil parlar del 15-M, perquè fa por caure en la nostàlgia commemorativa o fins i tot biogràfica. Es fa difícil també perquè ha estat una dècada molt intensa, almenys en l’àmbit personal, però m’atreviria a dir que també en el polític. Però hem aprés que és important tenir les nostres pròpies mitopoiesis, generar relat, transmetre allò que hem aprés per poder aprendre d’aquells als quals se’ls transmet. Aixina que intentaré, més que recordar què va ser el 15-M, apuntar com el 15-M ens pot servir per abordar els reptes del present.

Això serà només un breu esbós condicionat per la memòria i les vivències personals; la memòria, ja ho sabem, és subjectiva. També és un dret; construïm les memòries col·lectives de moltes memòries individuals que comparteixen imaginaris, vivències, anàlisis… I eixes memòries col·lectives són també llavor de futur, un futur en què volem més que democràcia real ja, i deixar de ser mercaderies en mans de polítics i de banquers (i de fons d’inversió, i d’estructures socials hereves del colonialisme, i d’una societat patriarcal, i de qui pensa que el planeta és seu… diríem ara).

Algunes estem convençudes que el 15-M esclata, en part, a recer de les mobilitzacions prèvies a l’esfera digital en defensa de la neutralitat de la xarxa, contra la llei Sinde… És a dir, que les pràctiques tecnopolítiques, articulades a partir de mobilitzacions descentralitzades, d’objectius concrets i no d’ideologies, basades en una filosofia que ve del software lliure de compartir coneixements, sumar diversitat i generar converses globals entorn d’un tema, van permetre eixe esclat col·lectiu i la seua reproductibilitat. La quantitat de repositoris, de llibreries lliures, de documents compartits que es van generar al voltant del 15-M són innumerables. En eixe moment, les xarxes eren nostres.

Tenir present com les pràctiques tecnopolítiques van ser protagonistes llavors de mobilització multicapa (a les xarxes, als carrers, a les sobretaules…) posa en relleu la importància de recuperar la sobirania tecnològica. Treballar per tenir plataformes amb arquitectures digitals que no responguin a la lògica neoliberal, que la ciutadania tinguem control sobre elles (poder auditar el software, els algoritmes… generar-los nosaltres mateixes) és avui dia un dels elements clau en què ens juguem la democràcia. Fins i tot diria que és en eixe àmbit en el qual es disputa quin contracte social volem generar com a societat, quina societat construïm. 

Seria un error pensar que l’aparició de Podem, de les CUP o dels comuns va solucionar el problema de representativitat

Més enllà de les xarxes, el 15-M posava en qüestió la representativitat, el sistema de democràcia representativa. Això hui en dia ens porta a tres reflexions: la primera, si bé la crítica del 15-M era més profunda que un “els que estan en les institucions no ens representen”, també deia això. En eixe sentit, seria un error pensar que el fet que Podem, les CUP, els comuns, les candidatures del canvi apareguessin va solucionar eixe problema democràtic. L’aprenentatge del 15-M ens obliga a mirar quines falles representatives (en el sentit més formalista) existeixen ara en el sistema de la democràcia representativa. Una de les més flagrants és l’absència (amb comptadíssimes excepcions) de població migrant, racialitzada, diversa. No és només que no estiguin representades als parlaments: és que sovint ni tan sols tenen dret a vot. El reclam de més democràcia ha d’aspirar (proposta de mínims) que els parlaments siguin un reflex de la diversitat de la societat que suposadament representen.

Però és que, a més, arribem a la segona reflexió: és un element clau per combatre l’extrema dreta. El 15-M sorgeix en un moment de crisi social molt bèstia en què vèiem amb por com l’extrema dreta apareixia i creixia a Europa i amenaçava d’arribar a l’Estat espanyol; el clima politicoemocional que es genera en el 15-M fa que el malestar social s’enquadri en un marc que exigeix més democràcia, més drets, més llibertats. Just el contrari del que sembla que estiga passant ara.

En eixe sentit, podem dir que el 15-M va servir per redistribuir poder simbòlic en l’àmbit social, assenyalar i reivindicar protagonisme en la vida política (entenent política com allò que s’ocupa de la polis i que no és només la política institucional) d’una part de la població que sentia que no tenia veu. Érem “els de baix contra els de dalt”. La democràcia s’eixampla quan eixampla els seus marges, ampliant el mapa d’actors que tenen rellevància política, incorporant-los a tots. Per això, en un moment en què l’extrema dreta creix, l’aprenentatge del 15-M ens diu que davant d’aquells que volen una democràcia estreta en què només caben uns pocs, hem de confrontar una democràcia àmplia on els que són víctima d’una exclusió estructural tinguin veu, protagonisme, agència política.

Davant d’una extrema dreta que ataca drets i llibertats, hem de reivindicar i construir el dret al futur

La tercera reflexió la faré de la mà del Tribunal Constitucional alemany, que fa pocs dies donava la raó a diversos col·lectius que van portar la llei de Merkel contra el canvi climàtic als tribunals per insuficient. Del pronunciament del Tribunal se’n deduïa un concepte que em semblà preciós, i que crec que fa de pont entre el 15-M i ara: el dret al futur. S’ha de garantir el dret al futur. A la plaça de Catalunya, un dels centenars de cartells deia “nuestros sueños no caben en vuestras urnas”. Si en el cicle del 15-M reivindicàvem el present (i el futur, és clar), en un moment en què hi ha una extrema dreta que ataca drets i llibertats, col·lectius sencers, a la qual se la repamplinfa l’emergència climàtica i es mofa de les violències patriarcals, hem de reivindicar el dret al futur. Però no només reivindicar-lo, sinó construir-lo.

El 15-M va ser un revulsiu contra la política d’ideologies: ens deia que som molta gent que ja no hem crescut políticament en un món amb dos mons possibles. No va ser la ideologia la que ens portà a les places: va ser la política situada, els afectes, el malestar i l’apoderament col·lectiu. Per això, hui, 10 anys després, construir el nostre dret al futur implica imaginar quins nous horitzons d’esperança volem obrir, quines utopies necessitem construir, des de l’ecofeminisme, amb els aprenentatges i les exigències de les crítiques descolonials. El dret a un futur en el qual hi capiguem totes, on la tecnologia siga una eina al servei del bé comú; un futur on els nostres somnis no hagin de cabre enlloc perquè els estiguem construint amb les nostres pròpies mans.