És important tenir raó per pensar la ciutat post-Covid?

Tinc la sensació que fa mesos que unes quantes volem sortir al balcó a cridar: “Veieu com teníem raó? Veieu com la ciutat no pot dependre econòmicament del turisme, que després ve una catàstrofe i ens enfonsem?”. Però, després d’eixe impuls, ve la pregunta: “I què? I què si teníem raó?”. De què li serveix a la gent precària que estava treballant a la indústria turística, a qui la precarietat de la seua feina no els ha permès ni entrar en un ERTO? L’esquerra, les esquerres, sovint caiem en la trampa de creure que n’hi ha prou a tenir raó. “L’error il·lustrat de les esquerres”, en dic en to de broma, “sapere aude!”, si em permeteu.

No n’hi ha prou a tenir raó: la política capaç de transformar és política situada, aquí i ara, és política holística, que entén que ens movem també per emocions, que ens travessen afectes; que no volem que ens convencin, sinó que ens sedueixin. La contraposició a no parlar, actuar políticament únicament des de tenir raó no és el populisme o les fake news: és un discurs i acció feminista que incorpora els afectes en el fer polític, que ens tracta com a éssers interdependents. Aquest error de les esquerres a mi se m’apareix com molt evident quan mirem com avança l’extrema dreta o com avancen les extremes dretes…

Per això vaig trigar a entendre que eixe paradigma estava operant també a l’hora de pensar la ciutat turística després de la pandèmia, enmig d’una crisi profunda. Teníem raó: l’excessiva dependència de l’economia de la ciutat del turisme (més enllà d’altres vulneracions de drets que no puc abordar en aquest article o efectes per l’emergència climàtica) ha fet que la ciutat estigui patint les conseqüències de la Covid-19 de manera molt més aguda que com ho faria amb una economia diversificada. Però tenir raó no transforma la vida de la gent, no dona menjar. Quan criticàvem i proposàvem mesures per evitar una ciutat massificada, “teníem raó”, però sembla com si ens haguéssim quedat encallats allà, amb certs complexos a l’hora de plantejar sortides o els plantegem des de llocs massa sectorials quan hem de pensar la Barcelona turística post-Covid.

No hi ha una vareta màgica. Durant massa dècades hem venut la ciutat al turisme i hem permès que la indústria turística fagocités massa el talent, la vida, l’espai de la ciutat com per ara poder reposar-se amb una fórmula única. Estic convençuda, a més, que és necessària la intel·ligència col·lectiva de molts actors per dissenyar i implementar respostes a l’altura de la situació. Per pactar, per exemple, com dur a terme un “decreixement turístic coordinat amb empresaris, el tercer sector i el món del treball, lligat a un programa de transició ecològica i climàtica”.

Més enllà d’eixa proposta o d’altres que han anat sorgint (turisme inclusiu, slow tourism, de proximitat…), fem un repàs de quines peces hi ha al tauler de joc. Perquè, de moment, d’actors que alcen la veu perquè se’ls escolti, n’hi ha principalment un i no és precisament el majoritari.

Hi ha una multiplicitat d’actors, cosa que hauria de ser bona per al debat, per a les propostes i, sobretot, per definir els objectius. D’una banda, hi ha els qui haurien de ser els/les protagonistes, és a dir, les persones més afectades, els treballadors/es precaris/àries (en hotels, centres d’art, restauració, oci, serveis…), que són el gruix majoritari que hem sentit menys. De l’altra, tenim els petits/es empresaris/àries, propietaris/àries de bars, sales de difusió cultural, empreses de serveis, galeries o centres d’art, botigues i comerços de zones turístiques sense franquícies, que donen feina a gent i a si mateixos i paguen caríssim el lloguer del seu local i no saben com se’n sortiran d’aquesta.

Hi ha també el veïnat, que ha respirat i viu tranquil sense el turisme de masses colonitzant els espais on es desenvolupa la seva vida quotidiana. Que alhora, pateix perquè sap que perilla la subsistència de molta gent, però que no vol tornar a perdre eixos espais que semblaven irrecuperables fa un any. Hi ha els partits, eixes eines al servei de la democràcia i de buscar solucions que sovint s’assemblen més a un veler que fa la regata segons bufa el vent de les elits i els mitjans que a un gestor de realitats tangibles… i, dins de la categoria “partits”, hi són els governs, que no qualificaré per evitar que qualsevol cosa que digui pugui ser malinterpretada “en contra de la Colau”.

Definim l’objectiu: la cosa no és canviar de model per canviar de model, sinó per posar la vida al centre

Qui no és al tauler de joc és la imaginació política, que va desertar de l’escenari fa ja algun temps en allò que té a veure amb el turisme i no ha tornat de les seues vacances. No ens oblidem dels meus dos actors preferits: els mitjans (especial dedicació a La Vanguardia, que no sé jo per què no munta un partit polític i es presenta a les eleccions) i “els lobbies”: els grans empresaris de la indústria, els no tan grans als quals agrada ser prop dels grans per veure si acaben assemblant-s’hi, els gremis, en definitiva aquells que representen un sector i en la seua representació només es representen a ells mateixos, els que paguen documentals per explicar el que s’ha de fer. A voltes també hi són els sindicats; però, malauradament, passa poc això.

Tenim, doncs, un munt d’actors diversos, un territori tensat i “trinxat” pel turisme massificat, una crisi galopant i el que podria ser una oportunitat per canviar de model. Què no s’ha dit 8.000 vegades això ja? Definim l’objectiu; la cosa no és canviar de model per canviar de model, sinó per posar la vida al centre. Fugir del soroll que generen els actors més visibles i centrar-nos en el que és important sense treure ningú de l’equació.

I quin és l’objectiu? Doncs l’objectiu, com sempre, és defensar la vida. La vida i la ciutat. Aquí segurament podem posar-nos parcialment d’acord; en el que discreparem serà en el com, segurament. En eixa defensa de la vida, el sector dels treballadors/es precaris/àries hi van primer; les coses com són. Per això resulta incomprensible que el gremi d’hotels faci una roda de premsa en què demana que se’ls financi amb 450 milions d’euros públics (que, si no fos per com és de greu, faria molt riure) sense fer ni una sola proposta de millorar les condicions laborals dels treballadors/es del sector. O que Barcelona Global tregui un documental en què explica com de malament va Barcelona i què s’ha de fer per millorar i una de les seves propostes centrals no sigui generar jocs de feina (també per a gent “no qualificada”) que permetin viure dignament. Convertir-nos en una ciutat turística ens ha fet, com diu Cañada, molt vulnerables, així que les sortides de la crisi actual han de passar per combatre eixa vulnerabilitat.

L’objectiu és defensar els més vulnerables. Cal, per això, fer veure que tot tornarà a ser com abans, com demanen alguns actors? Fer campanyes i invertir diners públics per, per exemple, mantenir els hotels i promoure Barcelona en l’àmbit internacional i demanar a la gent (i als hipotètics turistes) que tornin al centre a comprar a botigues que, ara sí, ara ja, no hi ha dubte que a qui segur que no abastien era al poc veïnat que queda al centre?

L’objectiu és defensar els més vulnerables. Cal fer veure que tot tornarà a ser com abans, com demanen alguns actors?

Jo crec, humilment, que cal plantejar seriosament l’escenari que res mai no torni a ser com abans. Un alt percentatge (en comparació d’altres sectors) de les ofertes de feina que es publiquen en l’àmbit tecnològic queden sense respondre. Comencem ja a determinar quin tipus d’empreses tecnològiques volem que s’estableixin a la ciutat (tema que dona per a un llibre) i fem “plans de reciclatge” perquè una part dels treballadors/es de la indústria turística puguin transicionar? Potser hem de considerar seriosament reconèixer i legalitzar oficis i feines que fins ara han estat criminalitzades, tot i que molt vinculades al turisme, com la venda ambulant, de productes, o de menjar. Imagine moltíssima gent (principalment dones) amb dots culinaris que podrien beneficiar-se d’això. Les acompanyem i reconeixem?

No hi ha una única resposta, és clar; com per a qualsevol problema complex, sempre tens múltiples respostes i maneres per resoldre’l, però sí que cal tenir clar l’objectiu: qui és la prioritat? Perquè teníem raó, ho recordeu? Però amb això no n’hi ha prou.

Aprofitem el múscul que té l’economia social i solidària per acompanyar-la, perquè incorpori i empoderi les persones més precàries. Instem les administracions a fer un front comú perquè, com ja ha demostrat el Sindicat de Llogaters que es podia amb l’habitatge, s’impulsi una regulació del lloguer dels locals comercials. I impulsem el comerç de proximitat i de qualitat en tant que ofereix bones condicions laborals. Atrevim-nos a legalitzar, a reconèixer feines de l’economia submergida, repensem una part dels locals de restauració com a espais de difusió cultural i donem, aquí sí, ajudes públiques als artistes perquè creïn, perquè les guies turístiques puguin treballar dignament en centres d’art; reconvertim una part dels locals també en espais de petita producció urbana. Potser els hotels sí que han d’acollir persones en situació d’emergència residencial a un preu d’acord amb els seus ingressos i assumir una baixada de beneficis. Potser s’han de donar de baixa llicències hoteleres i de restauració (principalment de franquícies) i impulsar tallers d’oficis, oficines de petites empreses tecnològiques (sempre amb tecnologia lliure, això sí:), habitatge, cooperatives d’economia de les cures, tan important en aquesta pandèmia. Potser ens hem de reorientar econòmicament també cap a la transició energètica i aquí també hi caben treballadors/es no qualificats que es poden formar, però que ara per ara necessiten, com a mínim, acompanyament per reinventar-se.

Sempre hi ha gent que et deixes pel camí, doncs potser és millor pensar a deixar-nos beneficis de segons qui pel camí. Sacrifiquem els beneficis i salvem la gent. Alguna em dirà que el mercat no funciona així. Ja, però és que som enmig d’una pandèmia mundial… Sense renunciar al turisme, però dimensionant-lo, fent-lo de proximitat, inclusiu i secundari en l’economia de la ciutat. Fent-lo compatible amb la vida, la de la ciutat i, principalment, de qui hi treballa al sector.

La ciutat se’n pot sortir, i tant que sí; ara bé, per a això cal fugir de la tàctica de l’estruç, deixar de pensar que tot serà com abans (que és el que fa el sector empresarial) i demanar que, fins llavors, ho pagui tot mami Administració; i també anar més enllà de l’autocomplaença de tenir raó. És un bon moment per activar la imaginació política, no només perquè és divertit i estimulant, sinó perquè és necessari per fer allò que hem vingut a fer: defensar la vida.