Sortir de la política, i tornar-hi a entrar per tornar-ne a sortir

“Filla meva, entre Zaplana –a qui se li atribueix la frase “estic en política per forrar-me”– i tu, no hi havia una cosa intermèdia?”. Això em va dir la meva mare quan vaig haver de demanar-li diners per a arribar a final de mes aquest 2021 en acabar-se’m l’atur. Zaplana no va dir aquesta frase: va ser Vicente Sanz, llavors secretari general del PP de València, però l’imaginari col·lectiu continua atribuint-la-hi a Zaplana. Encara que aquest no és el tema. La meva mare es referia al fet que m’ho havia muntat molt malament. Entenia, sense acabar-ho de compartir, que ens haguéssim aplicat un codi ètic en ser en el govern; no obstant això, no entenia que em costés tant trobar treball, o poder agafar els treballs que m’oferien.

Compartim alguns aprenentatges de “sortir de la política”. Bé, d’entrar-hi i sortir-ne. Quan et converteixes en càrrec públic, vulguis o no, t’acompanya un personatge públic. En segons quins casos, podies tenir-lo abans, és clar, però no estava “marcat”. Per què necessitem parlar de què suposa “sortir” de la política –institucional, s’entén? Rebobinem: m’he resistit moltes vegades a escriure un text d’aquest tipus. Enmig d’una pandèmia, d’una emergència climàtica que projecta un futur inexistent, em semblava gairebé banal. No obstant això, espero que la reflexió entorn de l’experiència pugui ajudar-nos a pensar.

Necessitem parlar d’això perquè no volem una classe política professionalitzada, no volem polítics/ques que es perpetuïn en el lloc, que s’allunyin del carrer (seguint el tòpic), polítics que interpretin el món amb categories que cada volta més es basen en càlculs partidistes, electorals, tacticistes i menys en transformacions tangibles. Aquesta separació va donar lloc al 15-M, a moltes de les candidatures municipalistes, a allò que se’n va dir “nova política”, però la renovació que va suposar no ens eximeix de pensar més enllà i de qüestionar-nos contínuament quines estructures reproduïm, quins aprenentatges cal fer i com aplicar-los.

Si volem que la política no sigui un espai professionalitzat, calen mecanismes d’entrada i de sortida

Si volem que la política institucional no sigui un espai professionalitzat (en el pitjor dels sentits), cal tenir mecanismes d’entrada i de sortida, de “reinserció” en la vida pública, laboral, activista i acadèmica. Per a això és necessari que reflexionem des de la complexitat per a trobar solucions que, lluny de resoldre la vida de X o I, permetin aquesta renovació continuada de les persones que entren amb voluntat transformadora a les institucions.

Hi ha una dificultat abstracta a l’hora de reincorporar-te a la vida de civil, que té relació amb el personatge que s’ha construït. Amb com, si et descuides, pots convertir-te en opinòleg/òloga, en algú a qui es busca per a opinar, però no per a fer. Els mitjans (alguns) intenten tenir representacions dels diversos partits (o, almenys, quotes) entre els seus tertulians, i als partits, això els interessa. Un excàrrec públic pot fer bé aquest paper. I, sense adonar-te’n, vas de plató en plató opinant de tot, però sense que el fer acompanyi. Aquesta perspectiva a mi m’aterreix i, a més, crec que moltes vegades ens priva de la possibilitat que els mitjans tinguin en cartera persones que representin (o, almenys, il·lustrin) la diversitat de la societat (persones racialitzades, persones pertanyents a minories de diferent tipus, amb identitats sexuals diverses, amb treballs poc reconeguts…).

Jo relaciono aquest perill (el d’esdevenir opinòleg) amb una qüestió que crec que concerneix principalment la gent que ha fet política de base, activisme de base. Amb la tendència a “polititzar” (en realitat, a convertir en batalla partidista) tot conflicte social, reincorporar-se a espais d’activisme de base implica alimentar aquest mantra. Un mantra de mitjans i polítics professionals que, sovint, no entén la capacitat de moviments socials (alguns no, és clar) i d’organitzacions de la societat civil de ser i actuar de manera independent dels partits.

Les que hem estat anys militant en aquesta mena d’espais hem vist com, en més d’una ocasió, se’ns acusava d’actuar en benefici o sota les directrius de tal partit o tal altre, amb el qual mai havíem tingut cap relació. Així, des de l’activisme de base, se’t pot buscar per a opinar o, en el millor dels casos, per a pensar juntes, però no perquè se’t vegi, i tu també l’evites per a no perjudicar ningú. No siguem innocents. No obstant això, és una pena que perdem activistes col·lectives per a convertir-les en activistes individuals “només” perquè hagin passat per la institució.

Com fer-ho per a aprofitar aquests aprenentatges, habilitats i/o capacitat de treball és una qüestió que cal pensar de bracet de les entitats no tan de base, una part del treball de les quals es basa a fer incidència en l’Administració pública, que és precisament un espai que s’ha conegut des de dins per part de qui va passar per la institució.

Deixeu-me fer un aclariment: és cert, que, almenys fins a aquest punt, m’estic referint a persones que han estat en l’ampli (i tal volta polèmic) espectre de les “esquerres institucionals”, és a dir, aquesta reflexió no val per als Zaplanas, Ratos, Pujols, o González de torn.

No podem permetre’ns perdre ni el/l’activista més ras/a, ni qui aporta coneixements des de llocs poc explorats

Parlant en pla, estem en guerra i anem perdent, no ens podem permetre perdre coneixements que poden ser útils, no podem permetre’ns perdre ni el/l’activista més ras/a, ni qui aporta coneixements des de llocs poc explorats (aquests poden ser des de l’experiència institucional fins a la procedència de sectors poc habituals en entitats de la societat civil, com a enginyeres o pescadors, per posar-ne dos exemples). Però és cert que no val fer l’afirmació i desentendre-se’n: és necessari pensar col·lectivament perquè les lògiques partidistes de partits i mitjans convencionals no facin servir les circumstàncies per als seus propis interessos.

Finalment, una reflexió més delicada, de la qual no em sento del tot segura. Personalitzo primer per a després intentar extreure una reflexió que pugui servir més enllà del cas individual. A mi em va passar que em van oferir bastants treballs, cap d’excessivament ben pagat, la veritat, però la majoria sí que eren curros que podria haver fet abans de passar per la institució. La majoria, també, del tercer sector. En haver estat regidora de Participació i de Ciutat Vella (el districte amb major concentració d’entitats), per poc que t’esforcessis a no contractar sempre les mateixes entitats o col·lectius estant en la institució, et tancaves portes a poder treballar després.

Amb cada oferta de treball vaig fer una consulta als serveis jurídics de l’Ajuntament. Menys en aquella per la qual després JxCat va decidir acusar-me de portes giratòries (i una altra que no m’interessava del tot), els serveis jurídics sempre alertaven d’alguna possible incompatibilitat, sovint llunyana, però possible.

Vaig arribar a rebutjar (aquest és el cas més exagerat) una feina que era de 400 € el mes els primers sis mesos per part d’una entitat que havíem contractat per a un encàrrec d’alguna cosa que sabien fer molt bé per no més de 10.000 € els primers anys de mandat. Les incompatibilitats estan pensades per a evitar que utilitzis el teu càrrec públic per a fer una contractació o un conveni amb una empresa que, en sortir, t’ho pugui retornar a manera de favor. Tu, després de sortir, durant dos anys, no pots treballar per a ningú a qui hagis contractat des de les teves àrees de govern. Això té sentit. Tanmateix, no he deixat de preguntar-me si no hauria de ser escalable.

És el mateix un Rodrigo Rato que legisla a favor de Bankia i després la presideix per un sou milionari que una contractació de menys de 10.000 € d’una entitat que després t’ofereix un treball de 400 €? No sé, com deia, si cal ficar-se ara a revisar la llei d’incompatibilitats. Perquè és veritat, per desgràcia, que en aquest país hi ha hagut més casos de corrupció que no de persones que, en sortir de la política institucional, han tingut problemes per a tornar a treballar. Però sí que crec que val la pena posar el focus en el fet que la llei està pensada per als qui realitzaran males pràctiques o tenien treballs estables abans d’entrar-hi. Treballs dels quals podien demanar una excedència i després reincorporar-s’hi tan tranquil·lament (o no, és clar, sempre pot haver-hi qui et miri amb recel). Però què passa amb la gent que té treballs precaris? O amb la que ha prioritzat treballs compatibles amb l’activisme a l’estabilitat laboral? Està condemnada aquesta gent al fet que després el partit les “col·loqui” en algun costat, contribuint així a esdevenir ETT d’alguns partits?

No pretenc esgotar aquí, ni de bon tros, tots els àmbits que caldria abordar per a tenir un debat amb profunditat sobre la possibilitat que tinguem un sistema de partits que permeti que la gent “hi entre” i “en surti”. Queden molts temes sense tractar: com aprofitar el coneixement acumulat, com traspassar la memòria institucional, com assegurar les relacions de confiança en determinats sectors… Però sí que crec que, de tant en tant, en plantejar-nos què no acaba de funcionar del sistema de partits, i, per tant, de la democràcia representativa deficient que tenim, està bé incorporar-hi un trosset d’aquesta reflexió. Al cap i a la fi, com més lluny estiguin els parlaments de les societats que “representen”, pitjors seran les polítiques públiques que implementin per a “donar resposta” a les necessitats d’aquestes.

PD: Jo ara ja no tinc incompatibilitats (i sí dues feines en les quals estic aprenent molt), per si algú s’havia pensat que aquest article era per a demanar feina…