02/05/2015 | 09:00
Quatre dècades després que el moviment ecologista i de defensa del medi natural salvés Gallecs -un gran espai agrícola al centre del Vallès-, de la febre especulativa del tardofranquisme, en els darrers mesos s’han encès les alarmes pel que fa a aquest símbol de la resistència a la urbanització salvatge de l’àrea barcelonina. Ha calgut activar un altre cop la lluita per intentar impedir que el perímetre de protecció de Gallecs pugui reduir-se encara més del que ja ha passat en els últims anys.
Franquisme: naixement de la resistència
A principis del setanta del segle passat, l’any 1972, encara en plena dictadura franquista, el ‘Ministerio de la Vivienda’ expropià 1.741 hectàrees agrícoles al bell mig del Vallès, tot afectant els termes municipals de Mollet del Vallès, Parets del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Palau-solità i Plegamans, Lliça de Vall, Polinyà i Montcada i Reixac. Aquest fet provocà l’articulació d’un fort moviment social que lluità per desobeir una llei injusta que pretenia transformar un ric espai agroforestal a vint quilòmetres del centre de Barcelona en una gran ciutat de 130.000 habitants.
La maqueta fou presentada, l’abril de 1974, dos anys després. Un somni pels amants del “desarrollismo” i del mal anomenat progrés. Un munt de blocs de pisos ben alts i amples avingudes empedrades substituirien aquell petit poble de 200 habitants i les seves gairebé dues mil hectàrees de boscos i conreus, a banda de les masies escampades pel territori, que en el seu conjunt composaven Gallecs. Sortosament els ministres ‘de la Vivienda’ dels últims anys del dictador no arribaren a temps d’executar aquella obra exemplar de tanta “prosperitat i progrés”. La mort de Franco el novembre de 1975 obrí l’esperança per alguns que treballaven al camp (com en Lluís o la Neus) i per als qui més tard ocuparien cases i masies. Tanmateix, aviat comprovaren com era ben cert allò que digué Franco de “todo está atado y bien atado” (discurs de Nadal de l’any 1969 a la TVE dirigida per Adolfo Suarez, qui pocs anys després de la seva mort fóra el primer president de l’actual Reino de España).
La transició i els traspassos de competències: esperança, decepció i mobilització
Aquells lluitadors antifeixistes i defensors de la terra ben aviat s’adonaren que els partits polítics prioritzaven el poder davant la defensa del medi natural i l’agricultura tradicional. Començà el discurs antiecologista d’una gran majoria de polítics i d’alguns sindicalistes més o menys destacats: “Els ecologistes són uns radicals, només posen pals a les rodes al progrés, la construcció d’aquella ciutat portaria riquesa i milers i milers de llocs de treball”. Aquells primers ecologistes vallesans foren els pioners a posar damunt la taula la defensa del medi natural per davant d’aquell tipus de creixement. Varen preveure amb certesa l’irreparable deteriorament del territori, de l’aigua, l’aire i la terra.
Ells foren els primers al Vallès, possiblement a Catalunya, que començaren a denunciar temes tan actuals com la corrupció, el deute il·legítim, les portes rotatòries o l’enriquiment privat a partir dels bens comunals. En Lluís Ansó, un dels històrics i més emblemàtics lluitadors de Gallecs, diu: “Teníem gent formada, amb seny, que sabia parlar i negociar amb els polítics, però els defensors de Gallecs d’ara estan molt, molt més formats”. L’abril de 1978, la Comissió per a la Defensa de Gallecs va convocar una manifestació que va sorprendre als mateixos precursors: 8.000 persones clamaren a peu, en tractor o en bicicleta per un “Vallès verd i agrícola”.
En Lluís Ansó, indignat, afirma: “Ens vam equivocar. Pensàvem que quan els traspassos fossin una realitat, tot canviaria. Per desgràcia no va ser així. L’únic que va canviar va ser el nom de l’Empresa. Santa Maria de Gallecs SA va ser la que van fundar els de Madrid. Ara es diu INCASÒL, fundada per Jordi Pujol, que fa el mateix treball: mangonejar i fer diners sense escrúpols. El govern de la Generalitat és culpable, però els ajuntaments, de tots colors, han fet el que han pogut per omplir-se les butxaques; Santa Perpètua, el primer, i Palau-Solità i Plegamans, en segon lloc. Ens semblava que els d’aquí serien diferents. Els diners no entenen de fronteres”.
De la gran ciutat franquista a les continues mossegades democràtiques
Els anys han anat passant fins a saltar de segle. Les lleis, decrets i continues modificacions urbanístiques municipals, amb l’aliança de l’INCASÒL i els diversos consellers que han passat i passen pel Departament de Territori i Sostenibilitat -abans Territori i Obres Públiques-de la Generalitat, han anat legalitzant, mossegada rere mossegada, la construcció a Gallecs. Palau-solità i Plegamans ha mossegat per l’oest, Santa Perpètua de Mogoda pel sud oest, i Mollet del Vallès, pel sud-est, transformant el “Vallès verd i agrícola” de Gallecs en ciment i formigó, amb els polígons industrials i els nous barris com ara Can Borrell a Mollet. Mentrestant, la riera de Caldes, el torrent Caganell i el Besòs es contaminaven i eren envaïts per carreteres, autovies i trens d’alta velocitat. Progressivament, augmentava la contaminació atmosfèrica a Mollet i Santa Perpètua per sobre dels llindars permesos per la Organització Mundial de la Salut i les directives europees i, per tant, creixien les al·lèrgies i els problemes pulmonars i cardiovasculars. Dia a dia, any rere any, el pulmó verd de Gallecs es reduïa i les seves artèries emmalaltien.
Però el moviment social de defensa de Gallecs, carregat de raons populars i acadèmiques, no defallia i seguia lluitant contra els planejaments urbanístics municipals que creixien i creixien, engolint anelles verdes i obviant el planejament urbanístic territorial que determinaven per al Vallès la preservació de grans corredors ecològics com ara la Via Verda, Gallecs o el Pla d’Acció per a la Conservació de la Biodiversitat i la Connectivitat a la Plana del Vallès (ADENC, 2006). Els experts diuen i recomanen, els ecologistes defensen i els que ens governen no permeten que els espais agroforestals com Gallecs es preservin amb l’objectiu de fomentar la sobirania alimentària, facilitar la reconnexió ciutat-camp, donar estabilitat al sòl agrari periurbà, incorporar joves agricultors i preservar la biodiversitat i el paisatge. La classe política inventa el concepte de Parc Agrari però no el dota de instruments legals de protecció ni de gestió. Mentrestant subvencionen la ramaderia i l’agricultura i faciliten la insostenible importació de productes alimentaris d’arreu del mon. A què juguem?
L’any 2009, el govern català aprovà la incorporació de Gallecs al Pla d’Espais d’Interès Natural de Gallecs, un instrument de planificació de nivell de protecció superior que dotava 753 hectàrees de Gallecs de més protecció. Tanmateix, tots els municipis aconseguien deixar-ne fora algunes hectàrees per a quan convingués la propera mossegada. Can Banús, Riera de Caldes, els Pinetons, Riera Seca, l’Estany de Gallecs i Boscos de Palau en quedaven fora. En concret, el Consell de Protecció de la Natura, en el seu informe sobre la modificació del Pla d’Espais Naturals pel que fa a Gallecs, manifesta: “Cal valorar la possibilitat d’ampliar els límits de l’espai d’interès natural de Gallecs de manera que es connecti amb la serralada Prelitoral pel nord i, si fos possible, amb la riera de Caldes i el riu Besòs pel sud“. Sens dubte, Can Banús és una mostra evident de com el planejament urbanístic municipal i el del Departament de Territori i Sostenibilitat van en contra de les recomanacions dels experts en planificació territorial i preservació del Medi Natural.
Can Banús ha tornat a vessar el got
Any 2015, crisi immobiliària, global, política i econòmica. Polígons buits, fàbriques tancades, acomiadaments, corrupció generalitzada, atur, pobresa, ple descrèdit de la política… L’INCASÒL, amb el vist-i-plau i els interessos de l’ajuntament de Santa Perpètua, endega el procés d’urbanització de Can Banús, una de les peces que aquest ajuntament ha impedit incorporar al PEIN de Gallecs per a futures operacions urbanístiques. Sembla que ha arribat la seva hora.
Cap dels que remenen les cireres ho esperava. A Santa Perpètua neix un nou brot del moviment contra aquesta urbanització, de pressa i corrents, per les urgències territorials locals es crea el grup ecologista “La Torrentera” que contacta amb la Plataforma de Defensa de Gallecs i la reactiva. El latent Cànem-Ecologistes en Acció i la Plataforma de Defensa de Gallecs a Mollet decideixen fer tot el possible per aturar aquesta nova agressió i reivindicar de nou que tot Gallecs sigui definitivament protegit. S’estén a Parets del Vallès, la Vall del Tenes, Lliça de Vall i Palau-solità i Plegamans. Després de molts esforços, reunions i activisme ecologista i social el 19 d’abril del 2015 surten cinc marxes, una des de cada Casa de la Vila de cadascun dels municipis per a confluir al bell mig de Gallecs. Moltes, moltes persones, diuen que 2.500 s’uneixen en un acte reivindicatiu, festiu i cultural per clamar que Gallecs no es toca. Un acte prou important al Vallès com per fer entrar en raons l’Incasòl, al seu director Damià Calvet, el Departament de Territori i Sostenibilitat i al seu conseller Santi Vila.
Es fa difícil de tancar aquest article perquè aquests últims dies hi ha hagut moviments que han de tancar-se d’una forma o altra des dels ajuntaments (Mollet, Santa Perpètua i Palau) i al Parlament de Catalunya. Mocions municipals presentades per ERC i ICV i una Proposta de Resolució parlamentària presentada per ICV volen evitar la urbanització de Can Banús i ampliar la protecció del PEIN de Gallecs a espais en perill d’urbanització com els Pinetons, la Riera de Caldes o el propi Can Banús. Encara no és definitiu però pensem que properament el Parlament acordarà la protecció definitiva de Gallecs i la necessitat de preservar els connectors ecològics i els espais agroforestals del Vallès. Perquè Gallecs, símbol de resistència, no es toca! i perquè els més joves cridaven de nou: No passaran!
