11/04/2019 | 22:33
Era l’estiu de 1977. Sartre, Foucault, Guattari, Deleuze i molts altres signaven l’“Appello degli intellettuali francesi per in convegno di Bologna sulla repressione in Italia” (Crida dels intel.lectuals fracesos per les Jornades de Bolònia sobre la repressió a Itàlia). El manifest deia: “els sotasignants exigeixen l’alliberament immediat de tots els militants arrestats, la fi de la persecució i de la campanya de difamació contra el moviment i la seva activitat cultural, proclamant la seva solidaritat amb tots els dissidents actualment sota investigació”… I tant aquí, i tant ara.
Un tuit d’Òmnium Cultural de dissabte 6 d’abril ens recorda que fa 537 nits que Jordi Cuixart i Jordi Sánchez dormen a la presó, 520 que ho fan Oriol Junqueras i Quim Forn, 411 són les nits robades a Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull, i 380 les de Carme Forcadell. Per molt que passin els dies, es tracta d’una realitat que no es pot normalitzar. A part d’elles i ells, també cal fer esment a la situació de les persones que es troben exiliades a Bèlgica, Suïssa o el Regne Unit. I aquelles que estan lliures però que estan pendents de processos judicials acusades d’importants delictes.
En dubte la presó provisional, la rebel·lió i la sedició
Són moltes les organitzacions socials i polítiques, les institucions públiques, líders polítics i intel·lectuals i ciutadania en general -a Catalunya, Espanya i Europa- que consideren les presons provisionals decretades als líders independentistes una mesura desproporcionada. Mantenir una persona a la presó sense haver estat condemnada és un fet extrem en un estat liberal democràtic i només pot ocórrer si concorre justificadament un dels tres supòsits previstos (risc de fuga, reiteració delictiva i destrucció de proves) que fa absolutament imprescindible prendre la mesura. Però és que a més cada cop està més estesa l’opinió d’improcedència dels tipus penals de rebel·lió i sedició en relació als fets d’octubre.
Cada cop està més estesa l’opinió d’improcedència dels tipus penals de rebel·lió i sedició en relació als fets d’octubre
Ja el passat novembre de 2017 més d’un centenar de catedràtics i professors de dret penal de tot l’Estat concloïen en un manifest (Legalidad penal y proceso independentista) en aquest sentit:
“En nuestra opinión es gravemente equivocado considerar los hechos como constitutivos de un delito de rebelión del artículo 474 del CP, y ello por la poderosísima razón de que está ausente un elemento estructural de ese ilícito cual es la violencia; requisito que tras una viva discusión en el Senado se decidió incorporar a la tipificación para, precisamente, constreñir su aplicación”.
“Tampoco creemos que concurra en este caso el delito de sedición del artículo 544 del CP, debido a que en ningún momento se ha aportado indicio alguno de que los imputados hayan inducido, provocado o protagonizado ningún alzamiento tumultuario tal y como exige la ley”.
Convé també tindre en compte l’opinió de qui va ser el redactor de l’article de rebel·lió al codi penal de 1995: el socialista Diego López Garrido. Apuntava en un article publicat a El Periódico (Rebelión y estado de derecho):
“No creo que se pueda acusar de haber cometido ese delito [rebelión] (artículo 472 del Código Penal) a los líderes independentistas procesados. Al menos desde la perspectiva del legislador del Código de 1995, entre los que me encontraba. Tuve la oportunidad de proponer en el debate la enmienda transaccional por la que se incluyó en el precepto citado el término «violenta» para calificar la acción rebelde que tenga como finalidad, entre otras, la declaración de independencia de una parte del territorio español”.
Solucions polítiques per a problemes polítics
Des de l’empresonament dels líders polítics i socials han aparegut importants posicionaments en els quals es posa en dubte que la judicialització de la política sigui una bona via per resoldre un contenciós. El fet que hi hagi presos i preses polítiques només fa que enquistar el conflicte, consolidant dinàmiques que provoquen una escalada de tensió. Apunto dues declaracions recents. Destacats intel·lectuals i polítics italians, la majoria de l’àmbit de l’esquerra, s’expressaven en aquesta línia al manifest “La Catalogna, l’Europa et la democrazia”.
El fet que hi hagi presos i preses polítiques enquista el conflicte, consolidant dinàmiques que provoquen una escalada de tensió
“Més enllà de les anomalies tècniques dels procediments judicials (destacades per diversos observadors internacionals), és evident el què està passant: s’està discutint als tribunals una qüestió eminentment política, que mai no hauria d’haver sortit del camp de la política”
“Demanem, com a ciutadans europeus, l’alliberament dels presos catalans, el retorn a una situació de normalitat democràtica i l’obertura d’un diàleg polític sobre la qüestió, l’únic camí que pot conduir a una solució coherent amb els valors de la democràcia.”
No menys important és el manifest signat per 41 senadors de França: “Pour le respect et des droits fondamentaux en Catalogne”, que ha suposat importants maldecaps diplomàtics. En destaca les demanda d’una intervenció mediadora externa per possibilitar condicions pel diàleg:
“Respecte de les llibertats i dels drets fonamentals a Catalunya, per descomptat sense immiscir-nos en els problemes polítics d’un país veí i sense prendre partit sobre la qüestió de la independència de Catalunya.”
“Que França i els països de la Unió Europea intervinguin per restablir les condicions de diàleg amb la finalitat de trobar solucions polítiques a un problema polític”.
Totes elles són clares mostres a favor de l’Estat de dret, de la defensa de drets civils i polítics, de la consciència del necessari respecte per les garanties penals i processals. Reclamacions de la necessitat de més política per resoldre conflictes de naturalesa política: el diàleg i la negociació com a vies per avançar. Nítides opinions que traspassen les fronteres del nostre país, però que també traspassen les barreres d’un únic espai ideològic, polític o partidista.
Una resposta garantista
I és precisament aquí on rau la força de la lluita garantista. Denunciar qualsevol violació de drets fonamentals o extralimitació punitiva, vingui d’on vingui, i al marge de la proximitat personal/política amb els subjectes afectats. Entendre que hi ha un bé suprem a protegir, que és la idea de l’estat liberal de dret i que només s’ha de recórrer al dret penal en situacions límit. És en aquesta constatació en la qual es basen els posicionaments recollits en aquest article i molts altres que deploren la deriva punitiva que s’ha donat en el darrer tram del procés: persones expertes en dret penal, líders polítics i càrrecs electes de tots colors, ciutadania plural, etc.
Els fets que ocorren a casa nostra són greus, molt greus. Però malauradament les derives i-liberals d’estats liberals democràtics no són només marca de la casa. S’han donat en altres moments i en altres contextos en la nostra Europa recent. La bona notícia és que, amb major o menor èxit, s’han aconseguit articular respostes transversals i internacionals, guiades per un esperit garantista. Com a primer exemple em ve al cap les campanyes de solidaritat de Dario Fo i Franca Rame amb els represaliats de l’extrema esquerra italiana. I la mobilització d’intel·lectuals de la talla de Sartre, Foucault, Guattari, Deleuze i molts altres que aconseguiren que França acollís exiliats perseguits a causa de l’actuació desproporcionada dels jutges combatents a finals del cicle dels 70’. O també, com a segon exemple, quan importants organismes internacionals posaren en dubte el concepte d’ ‘entorno’ d’ETA, l’extensió del tipus penal de terrorisme com un xiclet fins a incriminar ciutadans que realitzaven activitats socials i polítiques públiques i legals.
La importància de la sentència al Tribunal Suprem per la nostra democràcia mereix una resposta a l’altura
En uns mesos tindrem la sentència del judici que s’està desenvolupant al Tribunal Suprem contra els líders independentistes. Estarem davant d’un fet, aquest si històric, que només troba una transcendència similar en un altre fet històric: 1934. La importància i rellevància d’aquest procés per la nostra democràcia mereix una resposta a l’altura. En extensió i transversalitat. En potència i profunditat. Seria bo començar-la a preparar.
Campanya “Som el 80%”
Aquest dimecres ha tornat a ser notícia la campanya “som el 80%” impulsada per persones que provenen d’espais polítics, socials i professionals molt dispars. Hi trobem a Antoni Castells, Iolanda Fresnillo, Joan Ignasi Elena, Gemma Sendra, Joan Manuel Tresserras, Rosa Lluch, Joan Majó, Maria del Mar Bonet o Xavier Domènech. Pot ser un bon punt de partida per construir aquest marc garantista, en el que tota persona que cregui en els fonaments de l’estat de dret pugui fer seva la denúncia.
El 80% és una metàfora. El 80% pot ser un sentit comú hegemònic que veu desproporcionat l’ús del tipus penal de rebel·lió i sedició, i que creu que cal afrontar políticament el contenciós. Un sentit comú m’atreveixo a dir majoritari a Catalunya, però també a Espanya i Europa. Aquestes dues premisses, si s’alliberen d’apostes identitàries, polítiques o partidistes, poden ser compartides per amplis sectors socials però també polítics.
Seria bo deslligar la resposta al procés (i a la sentència) de la demanda d’independència i de l’eina del referèndum
Seria bo deslligar la resposta al procés (i a la sentència) de la lluita inter-partidista i intra-partidista del món independentista. Seria bo deslligar la resposta de la demanda d’independència. Seria bo deslligar la resposta de la demanda de l’eina del referèndum. Crec sincerament que només així es podrà ser hegemònic. Guanyar una primera batalla a l’Estat per seguir construint futur.
Seria bo construir una resposta tan àmplia on poguessin sentir-se còmodes tant els que van anar a votar l’1-O convençuts que era un referèndum com aquells que ho van veure com una mobilització. Però també seria bo que a la resposta hi poguessin cabre aquells que no van anar a votar l’1-O però que no comparteixen la deriva repressiva de l’Estat i que volen una solució dialogada al conflicte.
Seria bo interpel·lar a la majoria de catalans i catalanes. Seria bo poder-nos manifestar com a poble, amb tota la seva pluralitat. Però també teixir amples complicitats amb la ciutadania espanyola i europea. I no només aquella incondicional i militant, que ja sabem que hi és i hi serà. Plategem-nos el repte d’anar a buscar també aquelles persones que, de moment, no s’han sentit còmodes amb els plantejaments antirepressius. Plantegem-nos el repte de ser milions (molt més que dos).
