24/10/2019 | 19:04
Feia mesos que estàvem en suspens. La vida política catalana, i en certa manera l’espanyola, ha restat paralitzada a l’espera d’una sentència als que foren membres del govern, presidenta del Parlament i líders de dues àmplies organitzacions socials. El coneixement del resultat del procés judicial ha provocat malestar, indignació i tristesa en una part important de la societat catalana. A continuació apunto algunes idees i contextualitzacions al voltant de la sentència i la deriva il·liberal que aquesta i altres actuacions suposen. Reflexions en veu alta.
Sentència dura
Hi ha hagut sentencia i ha estat dura. Molt dura. A les persones empresonades se les condemna a penes d’entre 9 i 13 anys de presó per un delicte de sedició (i en alguns casos també per malversació). Les penes que s’imposen es troben en la forquilla alta d’allò que permet el tipus penal. Es tracta d’un delicte contra l’ordre públic, d’origen decimonònic i castrense, que s’introdueix en el codi penal de 1995 amb una redacció prou laxa. Una interpretació literal del tipus permetria contemplar una multiplicitat d’accions que no revesteixen la gravetat que seria necessària per a unes penes tant dures.
Valorant els “fets d’octubre”, semblaria evident que es va produir un delicte de desobediència per part de les persones que ocupaven llocs de responsabilitat institucional. El càstig d’inhabilitació i multa que ha recaigut sobre Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila hauria estat una punició prou ajustada. Ara bé, els Jordis tampoc podrien encaixar en aquest tipus penal. La principal actuació per la qual se’ls acusa són les concentracions dels dies 20 i 21 de setembre a les portes de la conselleria d’economia. Ells no ocupaven cap càrrec institucional.
La sentència, més que valorar els fets, buscava acontentar diferents demandes de la societat i de l’Estat espanyol
Podríem assenyalar també una arbitrarietat en les penes: existeix tanta diferència entre el que va fer Dolors Bassa (11 anys i mig de presó) i el que va fer, per exemple, Carles Mundó (1,8 anys d’inhabilitació i multa)? Sembla que la sentència, més que valorar els fets, el que buscava era acontentar diferents demandes de la societat i de l’Estat espanyol. Entre els membres del tribunal no existia consens entorn del delicte de rebel·lió, i com que es volia prendre una decisió per unanimitat, van trobar el punt mitjà en el de sedició. En aquest sentit, gran part de la sentència es dedica a justificar perquè no s’ha estat més dur (rebel·lió), i l’altra part, a convèncer que s’ha dut a terme un procés just i amb garanties.
L’altra derivada de la sentència, sobretot pel que fa al cas dels Jordis, és la creació de jurisprudència davant drets com el de manifestació i expressió. Si el que van fer els líders socials durant el registre judicial de la conselleria és sedició, aquest tipus penal pot ser aplicat també a altres moviments socials que han utilitzat i utilitzen un repertori d’acció similar al que es va produir en aquell context. A partir d’ara, la PAH, el moviment estudiantil o l’activisme ecologista també podrien ser acusats per un tipus penal tan greu.
Ús extensiu del tipus penal de sedició
Com ja han denunciat juristes i defensors de drets humans, estem davant d’una utilització extensiva d’un tipus penal greu per punir uns fets que no acaben d’encaixar en el codi penal. No és la primera vegada que succeeix amb conflictivitats que suposen un important desafiament a l’Estat, i que s’afronten amb tipus penals amb un important pes de la construcció teòrica de la imputació (a Itàlia parlaven de “teorema”). L’ús extensiu d’un tipus penal es pot procedir per dues vies: allargant com un xiclet el propi tipus penal a partir d’una interpretació extensiva; o bé modificant la lletra de l’articulat, deixant aquest amb una ambigüitat prou amplia perquè es pugui encabir el que calgui.
Els delictes de sedició i rebel·lió es redacten en el codi penal de 1995 com un contenidor força ampli. De fet, es tracta de tipus penals pensats al segle XIX i que tenen un encaix força complex en un codi penal d’un estat democràtic i de dret. El delicte de rebel·lió va ser utilitzat el 23F de 1981, i el de conspiració a la rebel·lió en l’operació galàxia al 1978. Ambdós contra militars colpistes. Aquests tipus penals són tan anacrònics que en les facultats de dret gairebé no es tractaven fins al dia d’avui. Si bé és cert que el delicte de rebel·lió (contra l’ordre constitucional) troba equivalents en altres democràcies europees, el de sedició (contra l’ordre públic) és de més difícil encaix. Ja hi ha altres tipus penals que permeten punir en aquesta direcció. Per això tindria sentit una reforma del codi penal que fes desaparèixer aquest tipus penal.
Però els tipus de sedició i rebel·lió no són els únics tipus penals d’aquest gènere que permeten una utilització extensiva i amb un alt contingut interpretatiu i contextual. En el cas del delicte de terrorisme passa quelcom similar. Aquest també experimenta un allargament de la seva utilització en seu judicial en la darrera fase del marc antiterrorista. El jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón, és pioner en l’aplicació del tipus penal de pertinença a banda armada a persones i col·lectius que, fins llavors, havien actuat de manera pública i legal. Es construeix la idea de “entorno”, a partir del qual es criminalitzen militants de l’esquerra abertzale i activistes de l’esquerra social mitjançant la construcció de macro-sumaris, com el 18/98 o el que afecta advocats i defensors de drets humans. També s’utilitza el tipus penal de ‘col·laboració amb banda armada’ per punir accions de guerrilla urbana.
Tipus penals greus i amb conseqüències punitives molt elevades no haurien de poder ser allargats com un xiclet
La darrera reforma substantiva del tipus penal és la pactada entre el PP i el PSOE el febrer de 2015 en la qué s’introdueixen modificacions en el redactat. La definició ja era prou inconcreta i ambigua i encara va una mica més en ella. Organismes internacionals han anat reiterant a les autoritats espanyoles que el concepte de terrorisme ha de ser concretat i delimitat. Tipus penals tan greus, amb unes conseqüències punitives tan elevades, no haurien de permetre la possibilitat de ser allargats com un xiclet. És més, aquests tipus penals molts cops incorporen també la disminució de garanties processals i de l’exercici d’altres drets.
L’excepcionalitat constitucionalitzada
La mateixa Constitució obre la porta a la creació d’una legislació especial en el camp del terrorisme. Per primera vegada a Europa, la suspensió de determinats drets fonamentals en relació amb les investigacions sobre actuacions terroristes es constitucionalitza. L’article 13 de la Constitució afirma que l’activitat terrorista no és una activitat política. I a l’article 55.2 introdueix la possibilitat d’establir una doble via en el dret: una ordinària i l’altra especial. No és fins al 1988 que s’estableix un marc integral antiterrorista. En seu parlamentària, s’aproven mesures la LO3/1988 de reforma del Codi Penal i LO4/1988 de Reforma de la Llei d’enjudiciament criminal.
D’entre les moltes coses que permet aquesta nova legislació apareix com a rellevant la figura de “l’incomunicat”. L’aparell policial obté una sèrie de prerrogatives en relació amb la detenció de persones acusades per terrorisme. Aquesta figura permet tindre als sospitosos sense possibilitat de comunicar a la seva família el lloc on es troben i sense accés a metge o advocat de confiança durant 5 dies. Organismes internacionals i associacions de drets humans afirmen que la presència d’aquest espai del no-dret ha possibilitat l’existència de tortura. Segons l’organització Torturaron Aurkako Taldea (TAT), la quasi totalitat de persones incomunicades durant els anys vuitanta van patir algun tipus de tortura o maltractament, disminuint aquesta xifra de manera relativa en períodes posteriors. L’organització afirma que s’han reportat 5.500 denúncies per tortura sota aquesta figura durant els anys de democràcia, encara que les seves estimacions els porten a elevar la xifra a 7.000.
S’han reportat 5.500 denúncies per tortura sota la figura de “l’incomunicat” durant els anys de democracia
En cas que ens ocupa, l’acusació per rebel·lió, procedint a una analogia amb el delicte de terrorisme, ha possibilitat retallar drets polítics als líders polítics i socials empresonats. De fet, pot pensar-se que la presència del tipus penal de rebel·lió en la instrucció de Pablo Llarena, així com el manteniment de les acusacions per part de fiscalia després de la celebració de la vista oral, tenia molt a veure amb la possibilitat de procedir a una suspensió del càrrec públic al qual havien accedit mitjançant procediment electoral el 21D i el 28A. Cal dir que no tots els juristes veien clara l’aplicabilitat de l’article 384 bis en el cas de delicte de rebel·lió. Alguns entenen, citant jurisprudència del Tribunal constitucional (199/89), que el concepte “rebel” se circumscriu a l’àmbit del terrorisme. De fet, va ser pensat perquè els acusats de pertinença o col·laboració amb ETA no poguessin exercir càrrecs públics.
Ni és novetat ni som l’únic Estat
La construcció d’una veritable cultura de l’emergència de què parlava el professor Roberto Bergalli, en la qual el fi justifica els mitjans, no és quelcom nou a casa nostra. En la lluita antiterrorista es va fer ús de “mesures il·liberals en un règim democràtic liberal” (en paraules de l’expert en seguretat Didier Bigó). Tampoc és una realitat estranya en el context europeu: democràcies consolidades com la italiana, l’alemanya o el Regne Unit han experimentat episodis foscos i cruels. Aquesta contextualització, però, no ens ha de tranquil·litzar, el contrari. Ens ha d’ajudar a entendre que cal estudiar altres contextos i moments històrics per entendre el fenomen actual i dotar-nos d’estratègies i eines per a fer-hi front.
Des de fa un temps, l’independentisme ha plantejat un desafiament profund al règim, qüestionant la unitat d’Espanya. I en aquest marc, alguns sectors de l’Estat (més que el govern) han posat en marxa eines policials, judicials i fins i tot institucionals – la figura del rei – per tal de tancar, amb la repressió, la ferida oberta. Quan es comença a caure pel pendent relliscós de la violació de drets fonamentals la deriva és molt difícil d’aturar, com apuntava el relator contra la tortura de l’ONU Theo Van Boven. Però a les nostres mans està entendre la deriva il·liberal i, per tant, la necessitat de construir aliances àmplies i transversals, de construir intel·ligència col·lectiva, per aturar l’embat amb ressorts autoritaris.