Crític Cerca
Opinió
Gemma Ubasart

Gemma Ubasart

Politòloga i professora de ciència política

L’Equador: carisma, eficàcia i pluralitat

25/07/2014 | 08:00

L’acceptació de la revolució ciutadana de Rafael Correa, avalada pel 85% de la població, no és conseqüència tan sols d’un líder carismàtic

Els grans avenços experimentats a l’Equador des de la victòria al desembre de 2006 de Rafael Correa són indiscutibles. Indicadors de tot tipus –estadístiques d’organismes internacionals, enquestes d’opinió, resultats electorals– informen de l’èxit del primer període del govern de l’anomenada revolució ciutadana. La conjunció de processos de modernització i de redistribució ha aconseguit capgirar la situació de “no futur” de les majories socials després d’un llarg període d’hegemonia neoliberal. Malgrat no poques contradiccions, les dades parlen per si soles. La pobresa s’ha reduït de forma important, passant del 37,6% el 2006 al 27,3% el 2012. També han minvat les desigualtats: la diferència entre el 10% més ric i el 10% més pobre passa de 37 vegades el 2006 a 26 el 2012. S’han incrementat les cobertures en educació, salut i protecció social; i l’Estat ha recuperat recursos provinents de les renegociacions del deute (estalviant 8.000 milions de dòlars) i dels contractes petroliers (amb 2.500 milions d’ingressos addicionals). A més, han incrementat la recaptació d’impostos: de 29.040 milions de dòlars recaptats en el període 2000-2006 a 40.179 per al període 2007-2012.

Resulta pertinent preguntar-se com es va precipitar, legitimar i consolidar el canvi de correlació de forces, simbòlica però també material. O com en un país amb una situació d’esfondrament econòmic i de desesperació social va ser possible l’obertura d’una finestra d’oportunitat. Al voltant d’una persona amb un important carisma –Rafael Correa– es va poder nuclear un pol de subjectes molt diversos –amb aliances, confluències i suports externs– que, contra tot pronòstic, va guanyar les eleccions presidencials, generant il·lusió i ganes de canvi. Històrics moviments indígenes i ONG, partits i intel·lectualitat d’esquerres, ciutadania no organitzada…; allò vell i allò nou, tant en l’àmbit social com en el polític, es va recompondre construint noves subjectivitats de transformació. Cal dir que això va succeir en un país amb una forta crisi en el sistema de partits polítics, però també amb un teixit social i associatiu dèbil. No existia una acumulació de forces rellevant en el camp social, però la situació d’excepcionalitat i d’emergència no permetia esperar. Llavors, el vell règim se n’anà en orris, i l’elaboració d’una nova Constitució fou l’oportunitat per començar a canviar les regles de joc, encara que sabent que els poders fàctics (econòmics i comunicatius) no posarien les coses fàcils.

Ara bé, no es pot reduir la sostenibilitat d’aquest projecte polític a una legitimitat carismàtica. Advertència tant per als crítics amb el procés per personalista, com per als que centren –cada cop més– la seva política en l’adoració al líder: el cas de l’Equador és un exemple molt interessant per visualitzar la construcció d’una legitimitat que alguns politòlegs han adjectivat com “de rendiment”. O, dit d’una altra manera, legitimitat a base de fer funcionar les institucions. Si la ciutadania percep que l’Estat actua de manera eficient, eficaç i democràtica, la seva credibilitat s’incrementa; si la materialització dels drets enunciats es fa efectiva, el suport al projecte governant serà major. La recuperació i dignificació de les institucions i les innovacions en gestió pública, així com la bona planificació i implementació de les polítiques, durant el període 2007-2012 han estat elements importants en la consolidació d’aquesta confiança i suport. A més, cal dir que, fins a les darreres eleccions presidencials, aquest ha estat un procés de construcció col·lectiva amb debat i disputa dins sectors diversos del procés, i en la gestió de la diferència rau una part de l’èxit. Així doncs, no pot entendre’s l’acceptació ciutadana del procés equatorià (un 85% de les persones enquestades el 2013 responien que la gestió de Correa era molt bona i bona) sense tenir en compte el component material que l’ha sustentat durant els darrers sis anys. No es pot obviar la gran capacitat tècnica i solidesa política de responsables institucionals, i la conjunció de la pluralitat dins del mateix govern, junt amb la innovació i qualitat de les actuacions públiques.

El futur exitós del procés depèn, en part, del manteniment d’aquesta fórmula del primer període; mai de derives messiàniques o d’un tancament a la crítica, ja sigui interna o externa.

Gemma Ubasart és doctora en ciència política per la Universitat Autònoma de Barcelona. Les seves àrees d’investigació són les polítiques públiques, l’Estat del benestar, el govern local, els moviments socials i la criminologia.

 

 

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'El director' de David Jiménez (en català)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació