Crític Cerca
Opinió

Greta Thunberg, un miracle necessari

La iniciativa d'aquesta jove sueca s’ha convertit en un moviment social d’abast mundial, amb vagues i manifestacions massives d’adolescents a diferents ciutats

28/02/2019 | 02:17

Greta Thunberg en una de les seves accions reivindicatives davant del Parlament suec amb la pancarta que demana una vaga escolar pel clima / Foto: GT

Sempre m’ha fascinat el conte del vestit de l’emperador: la idea que tota una cort i tot un país puguin acceptar amb certa normalitat de veure desfilar el seu màxim dirigent completament despullat pels carrers, amb l’argument que porta un vestit meravellós que no poden veure els tontos, sembla alhora increïble i completament creïble.

La irrupció a l’escena internacional de la Greta Thunberg m’ha evocat de manera molt directa i poderosa aquest conte: veure-la davant les elits econòmiques, polítiques i socials mundials que es reuneixen cada any a la cimera de Davos, fent-los responsables del canvi climàtic i de l’escalfament planetari sense tremolar-li la veu ni un moment, equival a presenciar la versió més punyent, real i actual del conte.

Pels que no conegueu aquesta xicota de 16 anys que amb prou feines n’aparenta 13, la seva fama va començar després que a l’agost es va plantar tota sola davant del Parlament de Suècia cada dia per reclamar que el país compleixi amb els compromisos de París sobre el canvi climàtic. Va ser just en plena campanya d’unes eleccions legislatives en les que ella no podia votar, i va dir-se: no tinc vot, però tinc veu.

Al setembre, després de les eleccions, va transformar la protesta diària en setmanal, i des de llavors cada divendres falta a l’institut per seure davant del Parlament suec. Una acció individual que va compartir a les xarxes socials i que va atreure l’atenció d’activistes i de periodistes, que van començar a donar-li volada. Al novembre va gravar un discurs de les anomenades conferències TED; al desembre la van convidar a parlar davant dels negociadors de la COP24 de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic a Katowice, a Polònia; al gener ha fet el mateix a Davos i al febrer li ha tocat el torn a la mateixa UE, a Brussel·les, tot interpelant directament el president de la Comissió Europea.

Intervenció de Greta Thunberg a la COP24 a Katowice, Polònia (desembre 2018)

Intervenció de Greta Thunberg davant del Comitè Econòmic i Social Europeu a Brussel·les (febrer 2019)

De resultes del ressò mediàtic i a les xarxes, amb les etiquetes #FridaysForFuture -Divendres pel futur- i #SchoolStrike4climate -Vaga escolar pel clima-, la seva iniciativa ja s’ha convertit en un moviment social d’abast europeu, amb vagues i manifestacions inaudites i massives d’adolescents a països com Bèlgica o Alemanya, un moviment que ja té branques a països com Austràlia i Nova Zelanda i que no seria estrany que acabés sent planetari.

Convido a tothom a escoltar-la. El més sorprenent de la Greta és la solidesa del seu discurs i la contundència i la serenor amb les que l’expressa, en un anglès perfecte i amb frases curtes que saben condensar la magnitud del problema:

— “Quan dic que us espanteu, que entreu en pànic, vull dir que hem de tractar la crisi com una crisi”.

— “Però no hi ha reunions d’emergència, ni titulars, ni notícies urgents, ningú actua com si estiguéssim en una crisi”.

— “Ara fem servir 100 milions de barrils de petroli cada dia. No hi ha cap política per canviar això, no hi ha lleis per mantenir el petroli sota terra”.

— “Fins i tot la majoria de científics del clima i polítics ecologistes continuen agafant avions per recórrer el món, i menjant carn i làctics”.

— “Hi ha gent que diu que jo hauria d’estudiar per ser una científica del clima per “resoldre la crisi climàtica”. Però la crisi climàtica ja està resolta, ja tenim tots els fets i també les solucions”.

— “Necessitem esperança, es clar, però encara necessitem més l’acció”.

— “Com que els nostres líders s’estan comportant com nens, hem d’agafar la responsabilitat que ells haurien d’haver assumit fa temps”.

Greta Thunberg intervenint al darrer Fòrum Mundial Econòmic de Davos

Coherència d’acció i discurs

El seu discurs evidencia que ha aprofitat la seva escassa edat per documentar-se a fons i que domina les xifres i els aspectes importants de la problemàtica. A més, afirma que, des que arriba a grans audiències, consulta els detalls amb especialistes per assegurar-se que no divulga informació errònia. Però potser el que més potència dona al seu discurs és la coherència: ha rebutjat invitacions d’anar a parlar arreu del món perquè implicava agafar avions, que contribueixen força al canvi climàtic. A Polònia i a Davos va anar-hi en tren. Tampoc menja cap tipus d’aliment d’origen animal, perquè la producció industrial de carn i de llet i derivats és una de les principals fonts de gasos d’efecte hivernacle.

La seva conversió en estrella internacional ha fet que molts escèptics la critiquin i posin en dubte la seva autenticitat: l’han acusada d’estar manipulada, de cobrar d’interessos obscurs, de promocionar un llibre escrit per la seva família. Ella s’ha defensat explicant la seva història: va sentir parlar del canvi climàtic per primera vegada quan tenia 8 anys, es va obsessionar amb el contrast entre el que anava descobrint i la manca de mesures per fer-hi front, als 11 anys va entrar en depressió, va deixar de parlar i de menjar, va perdre 10 quilos en 2 mesos… de manera que va fer entrar dins de la seva família l’enorme crisi que ella percebia al món.

A més d’altres patologies mentals menors, li van diagnosticar la síndrome d’Asperger, un tipus d’autisme que limita força les capacitats socials dels que la pateixen, però alhora els pot proporcionar unes capacitats cognitives superiors. Pel camí va aconseguir que la família sencera es fes vegana, i que la mare renunciés a la seva carrera internacional com a cantant d’òpera per no contribuir, amb els seus viatges, a les emissions de l’aviació comercial.

En resum, més de 4 anys de calvari que els pares van explicar en un llibre, titulat “Escenes del cor”, que es va publicar coincidint amb l’inici de la seva vaga escolar i amb ella a la portada. I d’aquí les sospites que la seva vaga fos una simple promoció. Però el moment crucial per a ella va ser uns mesos abans, amb un concurs d’un diari suec, l’Svenska Dagbladet, que va demanar articles sobre el canvi climàtic: va presentar-s’hi i el maig va ser-ne una de les guanyadores. El seu article es va publicar i va atreure l’atenció d’activistes suecs, que van entrar-hi en contacte.

Debatent quines accions podrien emprendre per atreure l’atenció mediàtica i política al problema, ella, inspirant-se en els estudiants de l’institut de Parkland, a Florida, als EUA, que el febrer s’havien negat a tornar a classe després del tiroteig massiu en què van morir 17 persones, va proposar una vaga escolar. A ningú més li va semblar una bona idea, i ella va decidir no col·laborar amb ells i actuar pel seu compte. Als pares la idea de la vaga escolar tampoc els va agradar, i li van dir que hauria de fer-ho sola, sense cap mena d’ajuda.

De manera que després de mesos de donar-hi voltes, i també després d’un estiu excepcionalment càlid a Suècia, amb milers d’hectàrees de bosc cremades per grans incendis forestals, el 20 d’agost, quan es va plantar davant del parlament amb una pancarta de cartró en la qual només posava “Vaga escolar pel clima” en suec, la mateixa que va portar a Katowice i a Davos mesos després, va actuar completament sola, ni tant sols amb el suport dels pares.

És a dir, com el nen que, davant de l’emperador despullat i amb tothom fent veure que va magníficament vestit, gosa trencar pel seu compte i risc el ridícul consens que l’envolta i crida “està despullat!”. Aquest conte m’agradava perquè intuïa que revela una realitat molt profunda de la naturalesa humana: la tendència a la conformitat, quan davant d’allò que veiem clarament que és irracional o erroni, però que per por a quedar en evidència davant dels altres, per por a l’aïllament social, acabem acceptant i fent veure que no veiem.

A mi aquesta noia m’ha fet veure que les opcions de les qual estava tan orgullós -el vegetarianisme, no tenir cotxe i desplaçar-me en bicicleta i tren, i poques més- són més aviat limitades. Sobretot si es té en compte que aquest estiu he passat per davant del Parlament suec per primera vegada, poques setmanes abans que ella s’hi instal·lés, en un viatge de vacances fet amb avió comercial…

Ho confesso: des que vaig descobrir la Greta, porto uns quants dies que ploro sovint, quan me l’escolto o quan llegeixo els seus textos. No puc evitar-ho: em fa sentir com un membre més de la massa humana que estava contemplant l’emperador nu, però fent veure que no passava res. Que és el que soc, i que és el que d’ara endavant vull deixar de ser.

Manifestació d’estudiants en protesta pel canvi climàtic, el passat 19 de gener a Brussel·les / Foto: GT

No volen que sigui una crisi

L’exposició mediàtica i la fama han espatllat molta gent abans, i pot ser que també li acabi passant a la Greta, no seria gens estrany. El que la pot protegir més, possiblement, és el que li va permetre tirar endavant la seva iniciativa en soledat i el que li dona la serenitat necessària per exposar el seu discurs davant de qui calgui: el seu Asperger. Aparentment és el que li dona la força per ser coherent, per no cedir davant de les convencions socials, el que li marca la urgència de no renunciar a cap de les necessitats que viu com a essencials.

I està clar que el seu discurs pot ser acusat de massa simplista, que la realitat és molt complexa i que les solucions que reclama ella, les mateixes que reclamen des de fa dècades milers i milers de científics, són molt difícils de portar a la pràctica. Però malgrat això cal que algú formuli aquest discurs radical, i que ho faci des d’una radicalitat autèntica, predicant amb l’exemple a més de amb el discurs.

A més, ella és sorprenentment conscient de tot això: ho formula ironitzant sobre el seu Asperger, afirmant que li fa veure les coses “en blanc i negre”, i que malgrat la complexitat de les solucions al problema, que no nega, hi ha un realitat “en blanc i negre”: totes les solucions passen per deixar d’emetre gasos d’efecte hivernacle, que és el que no estem fent.

I ha identificat l’autèntica arrel del problema: no ho vivim com una crisi perquè els que marquen l’agenda política, econòmica i social a cada país i al món no ho tracten com una crisi, ni molt menys. I ho acaba de reblar amb més ironia i també amb paciència, dient que la seva tasca portarà un cert temps. De moment ha aconseguit atreure l’atenció de les organitzacions ambientals i dels mitjans, que la fan protagonista amb titulars extrets del seu discurs. S’haurà de veure quan de temps triguen -triguem- a aparcar-la a un racó i oblidar-nos-en, com passa amb la majoria de problemàtiques de difícil solució que ens fan sentir culpables.

Però el que també sembla és que la seva capacitat d’articular discurs va acompanyada d’una capacitat estratègica considerable —la vaga escolar que s’ha inventat és la mostra més clara, també les gestions que ha hagut de fer, potser ajudada per la família o potser no, per negociar les seves aparicions públiques—, de manera que no seria estrany que trobés estratègies per mantenir viva la tensió mediàtica que ja ha despertat.

Però potser el més important és que està oferint un exemple impecable a tota una generació que ara és a les escoles, instituts i universitats d’arreu del món, que poden aprofitar-lo per trencar el fals optimisme procrastinador que regna encara entre les elits mundials, que pretenen resoldre la crisi climàtica que ens ve a sobre sense fer canvis ràpids i profunds.

Perquè, en el conte, un cop el nen ha cridat que l’emperador està despullat, els altres nens s’hi afegeixen de seguida. Després d’uns moments de dubte, l’emperador corre a tapar-se les vergonyes i els adults queden alliberats de l’encanteri. En resum, que estic convençut que la Greta Thunberg és com un miracle, un miracle que, en aquests moments, molt possiblement és absolutament necessari.

* Josep Maria Camps és subscriptor de CRÍTIC. Aquest article ha estat publicat inicialment al blog de l’autor, ‘Cròniques subsidiàries’.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebràs el llibre 'La revolta de Santa Jordina'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació