Crític Cerca
Opinió
Guillem Galera i Léger

Guillem Galera i Léger

Llicenciat en Ciències Polítiques, de mare francesa i pare català

Les eleccions franceses, explicades: entre l’auge de l’extrema dreta i la desaparició de l’esquerra

Res no sembla impedir que Emmanuel Macron revalidi la presidència la nit del 24 d’abril, però la lluita entre l'extrema dreta i l'esquerra no socialista per ser la segona opció encara és oberta

08/04/2022 | 06:00

El 10 i el 24 d'abril es faran les dues voltes de les eleccions per escollir el cap d'Estat francès per als pròxims cinc anys / ANDRIANO_CZ – GETTY IMAGES

Diumenge que ve, 10 d’abril, es farà la primera volta de les eleccions presidencials franceses, la dotzena elecció de la Cinquena República. Si cal —segur que caldrà—, dues setmanes més tard, el 24 d’abril, tindrà lloc la segona volta, que enfrontarà els dos candidats més ben classificats. Com arriben a aquesta cita les candidatures principals? Tindrà gaires problemes el president sortint, Emmanuel Macron, líder del centredreta, per revalidar el mandat? Com afronta l’elecció una extrema dreta plenament normalitzada, però dividida? I les esquerres, tenen alguna possibilitat mínimament creïble de fer-hi un resultat digne?

Fem una mica de retrospectiva: situem-nos al mes d’abril del 2017. El mandat presidencial de François Hollande, del Partit Socialista (PS), expira després d’haver-se imposat cinc anys abans amb una idea difusa de canvi i alternança esperançadora al capdavant de la República. Hollande havia derrotat la hiperactivitat esgotadora d’un Nicolas Sarkozy, que, aplicant una doctrina securitària contundent contra les classes més desafavorides, havia mimetitzat l’extrema dreta fins al punt de fer-los indistingibles, com ja havien avisat els moviments socials.

La presidència d’Hollande serà decebedora per a un electorat progressista que s’havia mobilitzat massivament per evitar un segon mandat presidencial de dretes. El Govern del primer ministre Manuel Valls va protagonitzar polèmiques com la deportació de Leonarda Dibrani i la seva família, d’origen romaní, va impulsar l’expulsió de l’ala esquerra del PS i dels ecologistes del Govern i va defensar la laïcitat excloent, escenificant el triomf soterrat de les idees de l’extrema dreta, la “lepenització dels esperits”. Valls, a més, amb una capacitat admirable d’engegar-se un tret al peu, nomenarà ministre d’Economia un antic banquer de Rothschild, Emmanuel Macron.

La victòria socialista oculta que Marine Le Pen, que ha substituït el seu pare al capdavant de l’ultradretà Front National, havia obtingut un 17,9% del vot, el millor resultat mai obtingut pel partit, que es consolida entre l’electorat obrer. Tapar-se els ulls i negar-se a veure el que és desagradable. El balanç de la presidència és llastimós per a l’esquerra. Una socialdemocràcia que s’havia presentat com a agent del canvi, tot i que ja ningú no concebia com a alternativa real després de l’experiència frustrada del Govern d’Union de la Gauche dels anys vuitanta, ja no era ni tan sols una alternança, sinó una mera gestora de l’hegemonia capitalista i dels interessos de les elits.

Fa cinc anys, l’extrema dreta va aconseguir més de 10 milions de vots en la segona volta de les presidencials

L’elecció presidencial del 2017 enfronta en la segona volta l’extrema dreta de Marine Le Pen i el candidat de l’establishment emanat d’un Govern socialista, Emmanuel Macron, que, amb el seu nou partit, La République en Marche, interpel·la el suport a dreta i esquerra. El resultat és contundent: un 66% vota per Macron i un 34% per Le Pen.

L’elecció deixa un panorama doblement dolorós. Un resultat sagnant per a l’esquerra en la primera volta, amb a penes un 26% del vot repartit entre les dues principals candidatures (La France Insoumise, de Jean-Luc Mélenchon, i el PS), i més de 10 milions de vots per a l’extrema dreta en la segona volta que la situa com a alternativa principal als ulls de bona part de la classe treballadora. L’estratègia de desdemonització de l’extrema dreta, amb la potent imatge de l’expulsió del seu fundador el 2015, ha donat fruits. Emmanuel Macron, el candidat que representa l’intent de redefinir un capitalisme del segle XXI, com l’únic capaç de superar les resistències al neoliberalisme per part de l’esquerra, i com a portador únic d’una certa idea —elitista— de progrés, esdevé president. Quin és el llegat de l’onzena elecció presidencial de la Cinquena República? Com l’afronten els principals actors de la política francesa?

El president actual i candidat a la reelecció, Emmanuel Macron / REMI JOUAN – CC

Emmanuel Macron: la renovació del mandat presidencial

Cinc anys de presidència personalista i omnipresent, amb força contestació popular, episodis grotescos com el canvi de color del blau de la bandera francesa, semblen haver desgastat el president sortint. A l’octubre del 2021, una recerca de l’institut Elabe mostrava que el 52% dels francesos (dada estable des del febrer del 2021) “jutgen decebedora l’acció d’Emmanuel Macron com a president de la República”.

Després d’un mandat que pretenia cosmetitzar un neoliberalisme amb tocs moderns i liberals, el llegat de la primera presidència d’Emmanuel Macron és la d’un cap d’Estat autoritari, amb deriva il·liberal. La repressió exercida contra els moviments socials, la violència policial contra els manifestants que exigeixen l’aturada de la reforma de les pensions o revertir la reforma de l’ensenyament, les mobilitzacions dels gilets jaunes (‘armilles grogues’), com a paradigma d’una neorevolta transversal d’unes classes mitjanes depauperades, semblen confirmar aquesta visió. En una entrevista a CRÍTIC el 2020, el sociòleg i acadèmic Éric Fassin exposava que “a França es té la impressió d’anar caminant cap a una democràcia il·liberal, consolidant la tendència iniciada pel primer ministre socialista Manuel Valls”. En un llibre molt recomanable, El gall ferit, editat per Saldonar fa poques setmanes, Nicolas Tomás, periodista a El Nacional, parla d’“una República amb moltes fractures i divisions, que són polítiques i econòmiques, però també socials i fins i tot religioses, racials i identitàries”.

Més de la meitat dels francesos consideren decebedora l’acció de Macron, segons les enquestes

Al gener del 2022, Macron va assumir la presidència semestral de la Unió Europea, càrrec ideal per oferir una imatge d’estadista que no es rebaixa a una innecessària —per a ell— campanya electoral. De fet, no va anunciar la seva candidatura fins al 3 de març, un dia abans de la data límit, quan la invasió russa d’Ucraïna, que, com a mandatari europeu, ha hagut d’afrontar, ja havia començat. El seu paper en la gestió/mediació de la crisi russoucraïnesa el va enlairar fins a un 25% d’intenció de vot al febrer i a superar el 30% del vot a inicis de març. Avui s’ha estabilitzat al voltant del 27%-28%, a força distància del seu rival més immediat, Marine Le Pen (entre 6 i 7 punts, segons els sondejos principals).

La líder de l'extrema dreta Marine Le Pen intentarà arribar al Palau de l'Elisi per tercera vegada / ARXIU

L’extrema dreta: la presidència improbable

L’extrema dreta de Marine Le Pen ha estat anys picant pedra, amb una estratègia a llarg termini per intentar desestigmatizar el partit, incloent-hi un canvi de nom amb un matís semàntic significatiu que pretén fer-lo més inclusiu, de Front a Reagrupament. Ha recorregut i s’ha fet present en zones de forta concentració industrial desballestada, a la perifèria de les grans ciutats i a les ciutats mitjanes. Ha entès com ningú com recollir i articular els malestars socials sorgits de la fractura territorial. S’ha trobat i reunit amb treballadors i treballadores víctimes de tancaments o deslocalitzacions d’empreses prometent gratuïtament, si cal, nacionalitzar-les. Ha obtingut resultats electorals rellevants com la victòria en les eleccions europees del 2019 i l’alcaldia de Perpinyà, al juny del 2020. Aparentment, doncs, l’RN i la seva candidata arriben a la convocatòria de l’abril del 2022 amb la feina feta, malgrat una relliscada que els va obligar a destruir un milió de fullets electorals amb aquesta foto.

La irrupció d’Éric Zémmour, amb el partit Reconquête, ha agitat les aigües de l’extrema dreta, però Marine Le Pen no té rival a aquesta banda

Però no comptaven amb l’enemic a casa. A finals de novembre de l’any passat, després de setmanes especulant, Éric Zémmour, un tertulià, escriptor i periodista (“polemista”, en diuen a França), habitual a la majoria de mitjans, provocador i cridaner, amb un discurs trumpista adaptat a les circumstàncies —com en tenim a casa nostra—, oficialitza la seva candidatura, tot assegurant que “ja no és l’hora de reformar França, sinó de salvar-la” i donant validesa a la conspiració del gran reemplaçament. El seu partit es diu Reconquête (‘Reconquesta’), nom que és tota una declaració, demagògica, d’intencions. Nodrit per la seva omnipresència mediàtica i de desercions de l’RN com la de la neboda de Marine Le Pen, durant algunes setmanes va semblar possible que Zémmour fes el sorpasso a l’extrema dreta. La seva inconsistència, com demostra aquest petit vídeo, ha calmat les aigües a l’extrema dreta i, avui, Marine Le Pen obtindria entre el 21% i el 23% del vot i superaria fàcilment el seu rival (entre 10 i 12 punts més que Zémmour, segons la majoria de sondejos).

Una segona lectura ens permet constatar que l’extrema dreta arribaria gairebé al 30% dels vots en la primera volta (21% el 2017), és a dir, un de cada tres electors votarà un candidat ultra. Marine Le Pen no serà presidenta per molt que s’hi escarrassi. La lepenització dels esperits, però, fa temps que ha deixat de ser un neologisme ocurrent. L’hereva del clan Le Pen ha mostrat tenir una gran habilitat per imposar bona part de la seva agenda política i de col·locar-se al centre del debat polític. Potser no guanya, però les seves idees sí que ho fan.

Jean-Luc Mélenchon, candidat de la Union Populaire, en un acte al Parlament Europeu al juny del 2019 / THE LEFT

L’esquerra: desorientació i incapacitat per consensuar un programa comú

Després d’obtenir un meritori 19,6% dels vots en les eleccions del 2017 al capdavant de La France Insoumise, Jean-Luc Mélenchon presenta de nou candidatura amb L’Union Populaire (UP), formació situada clarament a l’esquerra d’una socialdemocràcia que va a la deriva. El programa de la UP, L’avenir en commun (‘El futur en comú’), proposa una ruptura amb l’ordre polític i socioeconòmic: canvi de Constitució, planificació ecològica, redistribució del poder i de les riqueses; en definitiva, una Sisena República. Les innegables capacitats del candidat insubmís i del seu equip, així com l’articulació de les energies entre activistes, intel·lectuals i militants, han fet de la campanya de la UP la més dinàmica entre les esquerres.

Tot i una petita remuntada en els sondejos, és difícil que Jean-Luc Mélenchon millori els resultats del 2017

A principis de març, Mélenchon es trobava en cinquena posició en estimació electoral. A la recta final de la campanya, ja ocupa la tercera plaça, amb un 15%-17% d’intenció de vot, segons diferents sondejos, i continua progressant. Aquesta petita remuntada permet somriure tímidament, però cal tenir present que Mélenchon quedarà lluny dels resultats del 2017.

El Partit Socialista va tenir la presidència i el Govern entre el 2012 i el 2017. Durant la segona meitat del mandat d’Hollande, el rebuig popular envers el PS va créixer molt. Unes primàries obertes a la ciutadania pretenien revitalitzar el partit. Les va guanyar Benoît Hamon, de l’ala esquerra. Malgrat l’acord de tots els participants de donar suport al candidat guanyador, Manuel Valls, clar derrotat, va trair Hamon i va donar suport a Emmanuel Macron. El suïcidi socialista estava servit. El PS no va arribar ni al 6,5% del vot el 2017. Aquest 2022, la candidata és Anne Hidalgo, alcaldessa de París, que, a dia d’avui, té a penes un 2% d’estimació del vot. El llast de la presidència d’Hollande i no saber sortir del que Nicolas Tomás anomena la “bombolla parisenca” fan d’Hidalgo una molt mala candidata, segons va dir Henry de Laguérie, corresponsal de diferents mitjans francesos a Barcelona, en aquest programa de Catalunya Ràdio.

L’organització d’unes primàries populars entre les diferents candidatures d’esquerres, per part d’una entitat emanada dels moviments socials, va suposar un alè engrescador, i efímer, entre l’electorat progressista. L’objectiu era designar un candidat comú i de consens entre les esquerres. Era, però, una iniciativa que partia coixa, ja que es feia sense l’aquiescència d’alguns dels candidats. Després d’una participació molt escassa, els resultats van designar Christiane Taubira (antiga ministra de Justícia amb Hollande) candidata. Però, com que no va obtenir els 500 avals de càrrecs electes necessaris per poder optar a l’elecció presidencial, es va veure obligada a renunciar-hi. Finalment, paradigma de la desorientació progressista, l’organització de les primàries opta per demanar el suport a la candidatura de Jean-Luc Mélenchon, que s’havia mostrat clarament refractari a les primàries populars i a la idea d’un programa comú no hegemonitzat per la UP.

La candidata del Partit Socialista és Anne Hidalgo, alcaldessa de París, que té avantpassats espanyols / JACQUES PAQUIER

L’esquerra francesa d’avui no té cap possibilitat d’impugnar, esmenar o matisar el sistema

Avui dia, la França que havia fet triomfar electoralment una alternativa creïble al capitalisme fa 40 anys, gràcies a un programa comú que va funcionar com un accelerador de la recomposició ideològica i cultural de l’esquerra, que va imposar, certament amb dificultats, una contrahegemonia progressista, és incapaç d’arribar a un 20%-25% del vot sumant totes les candidatures. L’esquerra francesa d’avui no té cap possibilitat d’impugnar, esmenar o matisar el sistema. No és capaç d’articular el malestar social i oferir solucions creïbles a les classes populars més afectades per les derives insostenibles del capitalisme. Les decepcions acumulades per l’esquerra “de govern”, o autoanomenada “responsable”, no han fet més que beneficiar els privilegis del capital. Si alguna vegada s’havia percebut França com un país progressista, sembla clar que això queda per a la nostàlgia. L’esquerra ha desaparegut sense a penes combatre. I qui obté rèdits de les insolvències i la dimissió de l’esquerra és una extrema dreta que no té inconvenients a fer promeses impossibles de complir.

La campanya electoral va començar el 28 de març. La majoria de candidats porten setmanes recorrent tot el país fent actes i mítings. Macron ha mantingut un to baix, preferint els actes institucionals com a president. La guerra d’Ucraïna l’afavoreix. Què passarà la nit del 10 d’abril? Seguint les tendències de les darreres setmanes, ens trobarem davant el mateix escenari que fa cinc anys, amb un enfrontament entre el president sortint, Emmanuel Macron, favorit, i la candidata de l’RN, Marine Le Pen, amb un resultat molt més ajustat (53%-47%, a favor de Macron).

Un cert optimisme ens permetria especular amb un xoc com el del 2002, un “21 d’abril”, però al revés. Una sacsejada doble. Que permetés impulsar la candidatura de la UP i recollís les diferents expressions del malestar social i que, necessàriament, eliminés de la segona volta una extrema dreta fragmentada entre dos candidats. Per això caldria apel·lar al vot útil de l’esquerra per a la UP (el candidat ecologista té entre un 4% i un 5% d’intenció de vot; el Partit Comunista, entre un 3% i un 3,5%) i que, alhora, les crides al vot útil de l’extrema dreta en favor de Marine Le Pen no funcionessin. Aquest és, tal vegada, l’element més incert i engrescador d’una campanya on tot el peix sembla venut. A aquestes alçades de la campanya electoral, sembla que Emmanuel Macron revalidarà la presidència la nit del 24 d’abril. El temor d’un resultat ajustat fa pensar que es donarà, probablement, una mobilització per impedir l’elecció de Marine Le Pen.

Nicolas Tomás avisa, en un corol·lari dramàticament plausible, que les presidències d’Emmanuel Macron, liberal, François Hollande, socialdemòcrata, o Nicolas Sarkozy, conservador, fracassades i que acumulen anys de decepcions, fractures i divisions, consumen el “trencament del contracte social de Jean-Jacques Rousseau”. I això, segons ell, “serà el certificat de defunció de la Cinquena República […]. Llavors sí que l’extrema dreta serà imparable. No hi haurà un Macron, un Hollande o un Sarkozy que l’aturi”.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies