03/05/2016 | 00:10
Per alguna raó desconeguda res canvia en els propers mesos, ben al contrari, tot s’accentua i les crisis, gandules, segueixen els seus itineraris. Com a la crisi dels mitjans de comunicació on alguns avancem a base de fórmules d’alquimista i altres ho fan venuts a la publicitat.
Entre les solucions que en el sector s’estudien, la banca aprova amb aplaudiments i préstecs una d’elles. I així és que l’ABC i La Razón, coneguts per sovintejar la mateixa sastreria, aproven fusionar-se, convertint-se així en el diari de major tirada i influència de l’Estat. Pletòrics per la vàlua de la primera posició i empesos per la pastanaga del creixement, decideixen donar un pas més: absorbir als seus suposats competidors. I sí, efectivament, compren sencers, redactors, mobiliari, rotatives, tant a El Mundo com a El País.
-El monopoli s’ha de consolidar–, diuen des d’aquest nou supermitjà.
-No hi ha d’haver espai per a veus rebels–, diuen els seus mecenes. I com balenes avancen devorant tot el que passa en front les seves barbes.
A la dosi d’una compra setmanal van engreixant en aquesta dieta de paper. Com entrants del menú digereixen als diaris que molesten pels seus alfabets, com Ara, El Punt Avui o Gara; com a plats forts adquireixen La Vanguardia i El Periódico, en les seves dues edicions; per a les postres deixen El Diario.es que ofereix certa resistència. Entre copes i cigars s’empassen als més guerrers com ara Diagonal, Crític, La Directa, La Marea… Ja no poden deturar-se, i misògins com són, amb el nas arrufat, es cruspeixen també a Píkara Magazine, La Madeja i altres revistes feministes.
És un no parar i la seva hostilitat es propaga pels barris quan s’apoderen de les publicacions de les associacions de veïns, els pasquins de les revoltes i també del butlletí parroquial. Fins i tot els diaris de les adolescents i els seus panys de joguina acaben sota la seva custòdia.
És la globalització imparable d’un únic mitjà que controla tot el que es diu i que diu tot el que s’ha de pensar.
Però tal situació no va passar desapercebuda per The Financial Times, que decideix apropiar-se d’aquest i el mateix fa amb altres supermitjans que han anat sorgint de forma semblant en cada territori.
Però com encara queden veus combatents aquest SupermitjàGlobal aposta fort i decideix comprar totes les reials acadèmies existents al Planeta. En el mateix lot venen inclosos cadascun dels seus diccionaris.
-És el TTIP que vostès van firmar-, argumenten així a la tímida reacció de la Comissió Europea.
El tot acaba sent ú.
Se suprimeixen les llengües.
S’imposa un únic idioma.
Un únic Idioma.
L’idioma del Silenci.
Fins i tot als ocells se’ls prohibeix piular.
Fins i tot als peixos se’ls prohibeix obrir la boca.
Fins i tot a les tempestes se’ls prohibeixen els trons.
Fins que uns dies després una jove valenta decidí llançar una pedra.
Una pedra que al caure al terra, ressonà.
