Cerca
Opinió
Guy Standing

Guy Standing

Economista, assagista i professor especialitzat en Estudis de Desenvolupament Internacional

Els comuns marins: el combat contra el capitalisme

Tots els comuns necessiten administradors o dipositaris: persones o organismes responsables de mantenir-los i implantar-ne les regles de gestió

10/01/2024 | 06:00

Una xarxa de pesca amb milers de sardines a la costa de Kerala, Índia / GETTY IMAGES

El 527 dC, l’emperador romà Justinià va encarregar a una comissió de juristes que sintetitzés totes les lleis que s’havien promulgat al llarg dels segles anteriors. El resultat fou el Codi justinià del 529 dC, que, des d’aleshores, ha estat la base del dret comú anglosaxó. El Codi establia quatre classes de propietat: privada, estatal, de ningú (res nullius) i comunal (res communes omnium).

Els comuns, atès que necessiten ser preservats, protegits i reproduïts, pertanyen a tothom igual. Entre els comuns que descrivien les lleis justinianes hi havia els mars i les costes, els comuns marins. Noteu la diferència substancial entre la propietat comunal i res nullius. Un comunal requereix un sistema de govern basat en el respecte a un seguit de principis comuns, consagrats en el dret anglès a la Carta magna i a la Carta del bosc del 1217, i recollits durant segles en documents equivalents arreu del món.

Aquest article s’inspira en un llibre publicat recentment titulat The Blue Commons. Rescuing the Economy of the Sea [‘Els comuns marins. Al rescat de l’economia del mar’] i parteix de la premissa que la recuperació dels comuns hauria de constituir el nucli de les polítiques progressistes del segle XXI. Començarem recordant els principis que encarnen els comuns; a continuació, posarem exemples per demostrar que els comuns marins han estat privatitzats, mercantilitzats i financeritzats, i, per acabar, esbossarem una estratègia per posar fi a aquest espoli il·legítim i restaurar els comuns

Els principis dels comuns

Els comuns pertanyen igual a tots els membres d’una comunitat, de manera que hi pot haver béns comuns locals, nacionals i internacionals. Tal com s’exposa a l’obra Plunder of the Commons. A Manifesto for Sharing Public Wealth [‘El saqueig dels comuns. Manifest per al repartiment de la riquesa pública’], podem distingir entre béns comuns naturals, socials, civils, culturals i de coneixement. Tots els comuns necessiten administradors o dipositaris: persones o organismes responsables de mantenir-los i d’implantar les regles de gestió. A més, requereixen l’existència d’alguna mena de guardians: persones o organismes que puguin demanar explicacions als administradors.

Per tal de reeixir en la gestió dels comuns, cal respectar la doctrina de confiança pública, és a dir, el deure de mantenir els béns comuns i preservar-ne el valor. Tot i que no tenim espai per estendre’ns, quan sigui pertinent, cal que els administradors respectin el dret de subsistència als comuns i el dret d’hàbitat. Al seu torn, els governs, en qualitat de dipositaris, han de respectar el que hauria d’anomenar-se principi de memòria social. Aquest principi ha evolucionat al llarg dels segles: al començament es considerava que un comunal havia d’acceptar-se com a tal si havia estat un bé comú “des de temps immemorials”, és a dir, des que la gent en tenia memòria. La llei va limitar-ho a 20 anys, el 1623, arran de la publicació de l’Estatut de limitacions britànic.

Els administradors dels béns comuns n’han de permetre només els usos que no en posin en risc la capacitat reproductiva

A més, els administradors —i els governs— han de complir el principi d’equitat intergeneracional, preservant el valor dels comuns per a les generacions futures de comuners i per a les generacions actuals. Els ingressos obtinguts de l’explotació dels comuns no han de considerar-se guanys inesperats procedents de la retribució d’interessos contemporanis. D’altra banda, els administradors han d’observar el principi de precaució i permetre només aquells usos dels comuns que no en posin en risc la capacitat reproductiva. Aquest és un principi ecològic vital en la nostra era.

Per acabar, en un comunal ideal, s’hauria de respectar el principi de la democràcia deliberativa. Els comuners n’han de ser els últims responsables i han de poder jutjar i decidir partint d’un accés complet i adequat a la informació. Un comunal sense mecanismes de democràcia deliberativa aviat deixarà de ser comunal.

Els comuns marins

El mar cobreix el 71% de la superfície terrestre, aporta la meitat de l’oxigen que respirem i alberga tres quartes parts de la vida del planeta. El 40% de la població mundial viu en comunitats costaneres. Des del punt de vista econòmic, si el mar fos un país, seria el sisè més gran del món: les activitats oceàniques representen el 5% del producte interior brut (PIB) mundial.

Els científics socials i els polítics han dedicat relativament poca atenció a l’economia blava. Tot i que hi ha una política “verda” intensa, amb la “blava” no passa el mateix. Tanmateix, els oceans pateixen, com a mínim, tants danys i explotació com la terra i els comuners que depenen dels seus recursos passen penes i treballs. L’esquerra s’ha de despertar. Els comuns marins han estat saquejats, sobretot, des del 1945. L’esquerda decisiva es va produir el 1982 quan es va adoptar la Convenció de l’ONU sobre el dret del mar (UNCLOS, per la sigla en anglès). Les negociacions van començar amb la intenció de preservar el mar com a “patrimoni comú de la humanitat”. La Convenció, però, va acabar provocant l’efecte contrari.

Un terç dels oceans va passar a les mans dels estats a partir de la UNCLOS del 1982, en un acte suprem de neocolonialisme

El quid de la qüestió rau en la Proclamació de Truman de 1945, que amb un tarannà imperialista declarava que tot el mar que es trobava fins a 200 milles nàutiques (370 quilòmetres) de la costa esdevindria, a partir d’aleshores, territori dels Estats Units. La UNCLOS feia extensiva aquesta regla a tots els països costaners. Va ser l’acte suprem de neocolonialisme, atès que recompensava les nacions amb territoris insulars remots. En establir les zones econòmiques exclusives (ZEE), la UNCLOS convertia 138 milions de quilòmetres quadrats de mar —un terç dels oceans— en propietat estatal. És fàcil que fos la closa més important de la història.

Tot i que els EUA s’havien negat a ratificar la UNCLOS, van adquirir la propietat d’11,8 milions de quilòmetres quadrats de mar, una mica menys que França. El beneficiari següent va ser la Unió Soviètica, seguida d’Austràlia i del Regne Unit. Algunes petites nacions insulars en van sortir beneficiades desproporcionadament. La Xina, que llavors era una potència secundària, va obtenir 900.000 quilòmetres quadrats. L’establiment de les ZEE va obrir el camí a la privatització, la mercantilització i la financerització dels comuns marins. Per arribar a un consens amb els 167 estats que van ratificar la UNCLOS, es va acordar que el fons del mar que quedés fora de la jurisdicció nacional es consideraria “patrimoni comú” i que els beneficis que s’obtinguessin de la mineria que s’hi practiqués es repartirien de manera equitativa entre tots els països, incloent-hi els 43 que no tenen accés al mar. Ara bé, la UNCLOS no especificava com calia definir ni repartir els beneficis.

Per regular la mineria d’alta mar i establir les normes de repartiment, el 1994 es va fundar l’Autoritat Internacional dels Fons Marins (AIFM). Se li va concedir un pressupost anual irrisori que només ha anat augmentant a força de vendre llicències d’explotació a les multinacionals mineres. De seguida, no era gaire més que un advocat del capital corporatiu al mar. Vint-i-vuit anys després, encara no ha promulgat un codi de mineria que estipuli els mecanismes de repartiment.

Un ‘campi qui pugui’ de la mineria comercial en alta mar tindria un impacte potencialment desastrós sobre els ecosistemes oceànics

La UNCLOS preveia un codi de mineria com a prerequisit de la mineria comercial en alta mar. Tanmateix, al juliol del 2023 podria arrencar una fal·lera minera descontrolada a l’estil del far west, deguda a una regla poc clara de la UNCLOS, que autoritza a iniciar les activitats mineres si un país ho sol·licita i l’AIFM no publica el Codi en un termini de dos anys. El diminut estat insular de Nauru, situat al Pacífic, va sol·licitar-ho al juny del 2021 en nom d’una empresa minera canadenca. I no hi ha perspectives que tots els països arribin a un acord a temps per evitar un campi qui pugui que tindria un impacte potencialment desastrós sobre els ecosistemes oceànics i sobre l’absorció de carboni, atès que els mars són l’embornal de carboni principal. 

El discurs sobre l’escalfament global ha estat dominat per una narrativa que parteix de la separació entre el creixement econòmic i l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle: se suposa que una revolució tecnològica verda deixarà enrere els combustibles fòssils i els substituirà per electricitat generada mitjançant fonts d’energia renovables. Així doncs, el creixement podrà continuar alhora que se salva el planeta. Ara bé, perquè passi això caldrà una quantitat ingent de minerals, molts més dels que hi ha a terra ferma. Hauran de procedir dels enormes recursos minerals situats al fons del mar. Malgrat que se’n coneixen bé els perills, les corporacions mineres ja fan fila per començar i n’obtindran beneficis astronòmics.

Mentrestant, gràcies a les ZEE, propietats estatals, els governs han venut els drets per a la perforació i l’obtenció d’energia, la pesca, l’extracció de sorra marina, els ports, l’aqüicultura i molt més. Un cop establerts els drets de propietat privada, les finances globals s’hi han abraonat, moltes a través de capital d’inversió estatunidenc. Les finances són inherentment contradictòries amb els principis comunals. Pretenen maximitzar els beneficis a curt termini a través d’un esgotament ràpid dels recursos.

Aquells qui volen una transformació progressista han de reconèixer les característiques del capitalisme actual. A les dècades dels vuitanta i dels noranta, la revolució econòmica neoliberal associada a l’Escola de Chicago i al Consens de Washington no va instaurar una economia de mercat lliure, sinó el triomf dels drets de propietat privada. Ja no som en una era neoliberal: som en una era de capitalisme rendista, en què les institucions i les normatives es creen per assegurar que els amos de la propietat privada —física, financera i “intel·lectual”— obtinguin els màxims ingressos.

Per tant, és en aquest context que cal avaluar l’espoli dels comuns marins. Per exemple, a les ZEE, el dret de captura del peix més valorat està sobretot reservat a les grans empreses pesqueres, a les quals es concedeixen quotes de captura com a propietat privada. Els governs atorguen els drets de pesca a empreses seleccionades, fet que ha desembocat en una gran acumulació mundial. Al Regne Unit, per exemple, només cinc famílies adinerades tenen el dret de captura del 29% del peix més valorat, i 25 empreses controlen dos terços de la pesca. Poden permetre’s la sobrepesca i la pesca il·legal gairebé amb total impunitat. La situació a Espanya encara és pitjor, encapçalada pel cas, tristament cèlebre, de Nueva Pescanova, rescatada per un consorci d’institucions financeres després que els deutes i el frau per part del fill del fundador provoquessin la fallida de l’empresa.

El sector de la pesca es torna encara més destructiu gràcies als 22.000 milions de dòlars que s’atorguen cada any a les corporacions en concepte de subvencions per a combustible i desenvolupament de capacitats. És una mostra de neomercantilisme, atès que els governs subvencionen les seves corporacions per competir amb les dels altres països. Alhora, es tracta de neocolonialisme institucionalitzat per la UNCLOS. Sota una normativa impulsada per les que llavors eren les potències pesqueres, els països en desenvolupament van veure’s obligats a proporcionar accés a països amb flotes pesqueres d’altura si no aconseguien capturar un determinat volum de peix per si sols. Els aproximadament 300 acords d’accés concedeixen a corporacions estrangeres gairebé tots els beneficis de la pesca als països en desenvolupament, fet que soscava les comunitats que durant generacions han funcionat amb tradicions comunals de reproducció sostenible.

Les poblacions de peix estan caient en picat arreu del món; mentrestant, la producció en piscifactories ha passat del 4% a gairebé el 50%

Mentrestant, se suposa que les anomenades organitzacions regionals d’ordenació pesquera (OROP) supervisen la pesca industrial per garantir que no s’arrasen les poblacions de peix. Els interessos corporatius han acabat prenent el control de les OROP, que sempre han patit la manca de finançament. En conseqüència, les poblacions de peix estan caient en picat arreu del món.

D’altra banda, l’aqüicultura és un sector de l’economia marina que ha anat a l’alça des de la dècada dels vuitanta del segle passat. El 1970, el peix criat en piscifactories constituïa el 4% de la “producció” mundial (en termes de pes). Avui en representa si fa no fa la meitat. L’aqüicultura està dominada per unes quantes multinacionals, de nou, sostingudes pel capital d’inversió. La seva acció més destructiva ha estat estendre’s pels manglars, que durant generacions i generacions havien servit de font de subsistència per als comuners i havien acollit bona part de la vida marina. Des del 1980, han desaparegut un terç dels manglars. La meitat han estat talats per instal·lar-hi piscifactories, la majoria en mans de capital estranger. La tragèdia de la descomunalització és catastròfica.

Cal assenyalar que la UNCLOS tampoc no havia previst l’apropiació dels recursos genètics marins: l’obtenció de patents sobre el material genètic d’organismes marins per produir medicaments, cosmètics i altres productes. Ja hi ha més de 13.000 patents registrades. És important destacar que una sola empresa, el gegant alemany de la indústria química Basf, en posseeix el 47%, i companyies de només tres països —Alemanya, els Estats Units i el Japó— en posseeixen el 74%. Les patents garanteixen 20 anys de monopoli sobre els beneficis, fet que xoca de ple amb els principis comunals i el compromís implícit de repartició que establia la UNCLOS.

Per acabar, parlarem sobre la sorra marina, el segon recurs més utilitzat en la producció capitalista després de l’aigua. Cada any, s’extreuen 50.000 milions de tones de sorra de les platges, cosa que provoca l’erosió de la terra, la pèrdua d’hàbitats i la destrucció dels ecosistemes. És l’única classe de sorra que es pot fer servir amb el ciment per a la construcció. Sens dubte, la sorra del mar forma part del comunal.

Els fons de capital comunal

Aquest article s’ha centrat en la situació que viuen els comuns marins. Cal una estratègia per recuperar-los, revifar-ne el caràcter comunal i distribuir-ne els beneficis entre els comuners. Actuar en aquesta línia constituiria una política progressista del segle XXI, que es construiria sobre una base molt més ecològica que les variants de la socialdemocràcia que van dominar la política del segle XX.

El llibre en què es basa aquest article conclou recomanant una estratègia basada en el respecte als principis que hem exposat més amunt i la construcció de fons de capital comunal. Amb aquests fons es pagarien els dividends comunals i s’invertiria per restablir els comuns. L’estratègia depèn de l’enfortiment dels comuners marins, però és summament factible. Per fer-la realitat, el primer pas és adonar-nos del saqueig actual.

* Aquest article forma part del segon número de ‘La Pública’, una publicació de la Fundació Sentit Comú, dirigida per IDRA Institut de Recerca Urbana de Barcelona, centrat en la política del que és comú, un àmbit de govern i de gestió que va més enllà de la clàssica divisió entre el que és públic i el que és privat.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies