Crític Cerca
Opinió
Hibai Arbide

Hibai Arbide

Periodista i advocat

Sobre la violència

Aquest text no té per objectiu justificar res: només mostrar allò que passa en altres països europeus per relativitzar uns fets que els mitjans espanyols presenten sense context, mesura ni rigor

17/10/2019 | 14:45

Una barricada cremant als carrers de Barcelona / XAVI HERRERO

Inventar-te lleis pa que te quadren és VIOLÈNCIA” [Orxata Sound System]

Aquest article no és un al·legat a favor de la violència. Ho repeteixo, per si no queda clar: no pretenc animar ningú perquè utilitzi mitjans violents per aconseguir les seves reivindicacions polítiques. Només és una arenga a favor del rigor i en contra de l’alarmisme.

Si no tens ganes de llegir-lo sencer, te’l resumeixo en una frase (llarga): l’esclat de ràbia que aquests dies viu Catalunya no és únic, ni imprevisible, ni especialment intens si el comparem amb mobilitzacions recents en països del nostre entorn, i la sobreactuació de polítics, de tertulians i de policies només és fruit d’interessos obscens.

Estic temptat de repetir en cada paràgraf que aquest text no té per objectiu justificar res: només mostrar allò que passa en altres països europeus per relativitzar uns fets que els mitjans espanyols presenten sense context, sense mesura i sense rigor.

La violència és dolenta. La violència és un fracàs col·lectiu. Però no és excepcional en la història dels moviments polítics. De gairebé tots els moviments, en un moment o un altre. És absurd gesticular com si mai abans hi hagués hagut barricades cremant, a Barcelona i en totes les ciutats europees.

La violència és, també, un gran tabú. Els debats públics sobre la violència són hipòcrites per diverses raons. No hi ha debat possible si no es pot defensar obertament l’ús de la violència com a eina política sense por de les conseqüències penals. A més, en la pràctica resulta impossible definir què és violència.

La legitimitat de l’acció d’un moviment social varia en funció de molts factors: el consens intern que genera, l’enemic contra el qual lluita, la percepció de si és útil o contraproduent, la repressió que provoca, el que diu la llei, etc. Hi ha múltiples variables que determinen si el repertori d’acció empleat es percep com a “violència” o com a legítim.

No hi ha una regla universal que defineixi què és violència en una mobilització. Violència és sempre allò que fan els altres. Fa dos dies, els pensionistes a Madrid van trencar a empentes un cordó policial, però ningú no ho considera violència perquè el grau de força utilitzat es percep com a proporcional enfront de la gran legitimitat de lluitar pel futur de les jubilacions. A Hong Kong fa mesos que el moviment llança còctels Molotov, bloqueja aeroports, dóna puntades voladores als antiavalots i utilitza catapultes a les barricades, però continua sent multitudinari i àmpliament percebut com a democràtic per la majoria dels mitjans europeus. Només els molt fatxes consideren avui que aturar un desnonament és violència, encara que en algunes ocasions els activistes fan servir empentes contra els policies. Els miners d’Astúries llancen coets a la Guàrdia Civil. El 2009, treballadors de la fàbrica de tractors Caterpillar, a França, van mantenir com a ostatges quatre dels seus caps en protesta per la retallada de llocs de treball i, malgrat això, els diaris van publicar que “no s’ha informat de fets de violència”. Els exemples són infinits.

Un breu repàs al nostre voltant

A Grècia, on visc, la percepció del que és violència o “força legítima” és molt diferent de la que es té a l’Estat espanyol. Aquí ningú no s’escandalitza perquè les manifestacions s’autoprotegeixin amb diverses línies d’activistes proveïts amb cascos i bastons. Ho fan des dels anarquistes fins al Partit Comunista, passant pels sindicats o pel moviment estudiantil. No es percep com un gest violent. Sovint, sindicalistes s’enfronten cos a cos a policies. L’ús de ‘molotovs’ és tan habitual que, quan “només són uns quants ‘molotovs’ com qualsevol dissabte”, ni tan sols és notícia. El 2013, monjos ortodoxos del mont Athos van respondre llançant ‘molotovs’ a l’intent de desallotjament del seu monestir en un conflicte eclesiàstic intern. El 2008, després de l’assassinat d’un adolescent a les mans d’un policia es van cremar tots els bancs d’Atenes i va haver-hi disturbis ininterromputs durant un mes. Ho torno a repetir: estic dient que perquè a Grècia es tirin ‘molotovs’ està bé llançar-los? No; el que dic és que en cada lloc i cada moment varia el que es percep com a violència o autodefensa.

En una entrevista al col·lectiu anarquista Rouvikonas, de la qual ja en vaig parlar a CRÍTIC anteriorment, els vaig preguntar si accepten l’acusació de ser violents que els llança la premsa conservadora. No van eludir la pregunta i crec que van plantejar una resposta plena de matisos i d’aspectes interessants: “Primer de tot, vull dir que la violència és una cosa dolenta. Ningú que té tres dits de front vol resoldre els seus conflictes amb violència. D’altra banda, la violència és part de la política des que existeix la violència. És part de la societat, és una arma de doble tall. Ho diré d’una altra manera: d’una banda, hi ha la violència del poder, la violència de l’Estat i del capital, i la més directa repressió de l’Exèrcit, així com la indirecta que s’exerceix a través de l’explotació, i, d’altra banda, hi ha la violència dels oprimits, la lluita de classes i la violència des de la base. Fins on arriba cadascuna d’aquestes violències en cada un dels costats té a veure amb la relació de forces, dins el poder i en contra del poder. Pel que fa a Grècia i al grup Rouvikonas, hem triat el nivell de violència, fins a quin punt arribem sobre la base de diferents raons. Una raó és la nostra seguretat, una altra és de quant som capaços i una tercera variant és quant pot assumir la gent de la nostra base social. Nosaltres som un moviment amb base social, i així actuem. Fem servir un cert nivell de violència i no passem d’aquí. I això és una decisió política a llarg termini, sempre coherent amb les circumstàncies. Les accions de Rouvikonas, en aquestes circumstàncies, van des del simbòlic quan tirem fulls volants irrompent en un edifici públic, fins a trencar alguns vidres amb un determinat objectiu. Fins aquí hem arribat de moment. Així que sí, acceptem la violència com a instrument polític i creiem que tots els espais polítics accepten violència, institucional o no, com a instrument polític i actuen com si no ho fessin. Nosaltres decidim quin nivell de violència fem servir”.

Els Armilles Grogues porten més de 50 caps de setmana mobilitzats a França. Hem vist imatges de ‘molotovs’, pirotècnia i llambordes llançades a la policia, que en moltes ocasions s’ha vist obligada a retrocedir davant la duresa dels manifestants. És un moviment multitudinari i complex. Els seus portaveus nacionals tenen quatre temes sobre els quals tenen prohibit pronunciar-se, un dels quals és la violència. Han acordat no contestar preguntes sobre la violència perquè en el moviment no hi ha consens i no volen fer-ne ni apologia ni condemna.

El 2018, les mobilitzacions a Hamburg (Alemanya) contra el G-8 van ser moltíssim més dures que les manifestacions d’aquests dies a Barcelona. No es va acabar el món. La idíl·lica Dinamarca va viure diverses nits seguides d’aldarulls el 2007 després del desallotjament d’Ungdomshuset. Entre el 6 i el 10 d’agost de 2011, a Londres es va cremar molt més que papereres: desenes d’edificis van cremar després de l’assassinat policial de Mark Duggan. Els danys materials es van xifrar en 240 milions d’euros i va haver-hi 3.100 detinguts. Durant les últimes dues dècades, hi ha hagut tants disturbis a Itàlia que no he sabut quin seleccionar-ne per posar-lo d’exemple. A Val di Susa es resisteix al TAV des dels anys noranta amb tota classe de mètodes. Tot i els intents de criminalització, que inclouen empresonaments amb càrrecs de terrorisme, el suport popular continua sent multitudinari. Calen més exemples?

Violència organitzada?

De debò algú es creu que cada nit “grups perfectament organitzats i entrenats” se citen per arrasar Barcelona com soldadets enviats per Torra? Aquest tipus de missatges produeix una distància insalvable entre qui s’arroga l’exclusivitat de dictar què és legítim i qui encén papereres. El tertulià està tan aïllat com “els violents” (‘sic’); als xavals que es fan ‘selfies’ a les barricades els la sua el que diguin a la ‘tele’. La seva ràbia no té per objectiu convèncer a qui mai els va preguntar ni els va voler escoltar.

Un moviment no guanya, ni perd, “pel fet de ser violent”. Guanya i perd en funció del consens que aconsegueix suscitar, i la violència és només un dels molts factors que operen respecte a això. Provoca vergonya escoltar la repetició insistent que això de Barcelona està perfectament planificat. Qualsevol que hagi presenciat avalots organitzats de veritat percep les diferències a primera vista. M’agradaria que el mosso Toni Castejón passés una nit d’aldarulls a Istanbul, a París o a Atenes perquè els pogués comparar. Potser se li trauria la tendència a la hipèrbole que demostra cada vegada que va a la ‘tele’.

Pensa en un xaval de 20 anys que porta mitja vida escoltant que no cal usar la violència “perquè és el que ells volen”, que va aguantar estoicament l’1 d’octubre i que veu que pacifistes recalcitrants com Jordi Cuixart són condemnats a 9 anys de presó pel fet de convocar mobilitzacions pacífiques. Explica-li que per desordres públics la pena màxima són 3 anys. Pensa en aquest xaval quan el Govern autonòmic de Torra envia els Mossos per ‘hostiar-lo’ perquè només està preocupat de mantenir el càrrec i controlar un moviment que s’ha independitzat del ‘processisme’.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació