08/06/2026 | 06:00
La visita imminent del papa Lleó XIV a Barcelona torna a posar damunt la taula una pregunta que les institucions fa massa temps que esquiven: a qui representen, exactament, quan atorguen honors d’Estat a una autoritat religiosa en una societat cada cop més plural i secularitzada?
La campanya “Jo no t’espero” neix precisament d’aquesta tensió. No és una reacció contra la llibertat religiosa ni contra les creences de ningú. És una interpel·lació directa a les institucions públiques perquè deixin de confondre tradició amb neutralitat i respecte amb privilegi. Perquè una cosa és garantir la llibertat de culte, i una altra de molt diferent és convertir una confessió en interlocutora preferent de l’Estat.
Les dades són clares. Segons el darrer informe Laïcitat en xifres 2026, de la Fundació Ferrer i Guàrdia, a Catalunya les opcions no religioses ja arriben al 47,6% de la població, gairebé al mateix nivell que les persones que es declaren religioses, que són el 49,4%. Entre els joves de 18 a 24 anys del conjunt de l’Estat, el 55,4% es declara ateu, agnòstic o indiferent. És a dir: la societat ha canviat, i ho ha fet de manera profunda i sostinguda. El que no ha canviat prou són les institucions.
Sorprèn que encara es mantinguin rituals públics, privilegis fiscals i presències institucionals que no responen a la realitat del present
Per això sorprèn que encara es mantinguin rituals públics, privilegis fiscals i presències institucionals que responen a una societat de fa dècades, no a la realitat del present. Quan els representants públics assisteixen a actes litúrgics en qualitat de càrrecs institucionals, o quan es destinen recursos públics a operacions de protocol confessional, no s’està reforçant la convivència: s’està enviant un missatge de jerarquia simbòlica incompatible amb la neutralitat democràtica.
Aquest desajust també es veu en el finançament. El 2022, només el 10,3% dels contribuents de l’Estat va marcar exclusivament la casella de l’Església catòlica a la declaració de la renda. Tot i això, l’Església va recaptar 333,7 milions d’euros, la xifra més alta de la seva història. Menys suport directe, però més recursos. Aquesta paradoxa no és anecdòtica: mostra fins a quin punt els mecanismes de finançament vigents mantenen una arquitectura desconnectada del suport social real.
El mateix passa a l’escola. A Catalunya, el 91% de l’alumnat de batxillerat, el 60,3% de l’ESO i el 61,7% de primària ja trien assignatures alternatives a Religió. Alhora, el 17,4% de l’alumnat cursa en centres catòlics, una part rellevant dels quals són finançats amb recursos públics a través de la xarxa concertada. És difícil defensar que aquesta estructura respon a les preferències actuals de les famílies quan la demanda social apunta en una altra direcció.
La laïcitat no és una amenaça per a les creences, sinó la condició perquè totes puguin conviure en igualtat
No es tracta només d’escola o de finançament. També els ritus de pas mostren un canvi cultural de fons. L’any 2024, el 91,2% dels matrimonis celebrats a Catalunya van ser civils. La ciutadania ja no vincula necessàriament els ritus de pas a la institució religiosa. Ho fa a través d’espais civils, comuns i compartits. La vida quotidiana és més laica que no pas les estructures de poder que haurien de reflectir-la.
Aquí hi ha el nucli del debat: la laïcitat no és una amenaça per a les creences, sinó la condició perquè totes puguin conviure en igualtat. És el marc que evita que una confessió ocupi l’espai públic en nom de tothom. I és també la garantia que ningú no hagi de sentir que les institucions el representen menys perquè no comparteix una fe determinada.
Per això la visita del papa Lleó XIV no és un simple acte protocol·lari. És una ocasió per decidir si les institucions volen continuar reproduint un imaginari de privilegis confessionals o bé volen situar-se, d’una vegada, al costat de la societat que diuen servir. La realitat social és plural i, per això, el tracte d’excepció a una religió no és neutralitat: és anacronisme.
Cal que l’Estat deixi enrere els privilegis confessionals i assumeixi institucions neutrals, drets iguals i espai públic per a tothom
Construir la laïcitat des de la vida quotidiana vol dir precisament això: fer que l’escola, l’Administració, el protocol institucional i el finançament públic es guiïn per la igualtat, no per la inèrcia. Vol dir reconèixer que la secularització no és una anècdota, sinó un fet estructural als barris, a les llars i en les decisions vitals de la ciutadania. I vol dir, sobretot, que els governants actuïn en conseqüència.
La societat ja ha fet el pas. Les dades ho demostren. Ara cal que l’Estat deixi enrere els privilegis confessionals i assumeixi plenament un principi tan simple com democràtic: institucions neutrals, drets iguals i espai públic per a tothom. Per això, davant d’aquests honors d’Estat i d’aquests privilegis que no representen la majoria social, hem impulsat el manifest i hem convocat una protesta contra la visita del papa a Barcelona. Us animem a sumar-vos-hi per reobrir el debat de la laïcitat. Diguem-li “Jo no t’espero!”.
