Per què el nou papa no serà tan progressista com Francesc

L’elecció del nom d’un papa mai no és casual. Amb el de Lleó XIV, el fins ara cardenal Robert Prevost envia dos missatges: mantindrà les essències de l’Església i es preocuparà pels més desfavorits. Hauria pogut triar un nom nou, com va fer Jorge Bergoglio en decidir-se per Francesc, però es va inclinar per un dels noms més utilitzats pels papes: un gest conservador, un recordatori del caràcter immutable de l’Església. Però abans de Lleó XIV hi va haver Lleó XIII (1878-1903), conegut per la seva encíclica Rerum Novarum (‘Sobre les noves realitats’), dedicada a la situació de la classe treballadora. Lleó XIV no serà un papa trencador com ho va ser Francesc, però mantindrà la seva preocupació per la justícia social.

Membre de l’orde de sant Agustí, amb estudis de Matemàtiques i de Teologia, Robert Prevost (Chicago, Estats Units, 1955) era fins ara prefecte del Dicasteri per als Bisbes, un càrrec encarregat de preseleccionar els bisbes d’arreu del món. Francesc li va atorgar aquesta responsabilitat important l’any 2023, el mateix any que el va nomenar cardenal. Dos gestos que van demostrar que era un dels favorits de Bergoglio per succeir-lo, juntament amb el filipí Luis Antonio Tagle.

Lleó XIV no serà un papa trencador com Francesc, però mantindrà la seva preocupació per la justícia social

Missioner al Perú i allunyat de la burocràcia vaticana

A diferència d’altres cardenals papables, com l’italià Pietro Parolin, Prevost no era un home de la cúria, la burocràcia vaticana que tanta hostilitat va mostrar contra Francesc. El nou papa ha passat la major part de la seva carrera al Perú, país on va viure més de 30 anys i del qual té la nacionalitat. Hi va arribar com a missioner l’any 1985 i va acabar sent bisbe de Chiclayo, diòcesi que ha saludat en castellà durant el seu primer discurs com a Lleó XIV. Francesc també el va nomenar president de la Comissió Pontifícia per a l’Amèrica Llatina, una regió amb la qual manté una relació estreta.

L’historial missioner de Lleó XIV confirma que la justícia social serà una prioritat del seu pontificat, igual que ho va ser per a Bergoglio. Tot i que ara ens sembli habitual en un papa, l’atenció dedicada a les desigualtats en les intervencions públiques i els documents religiosos de Francesc —especialment l’encíclica Laudato si‘— va ser una ruptura respecte als papes anteriors. Benet XVI i Joan Pau II estaven obsessionats, respectivament, amb la teologia i la defensa d’una moral sexual ultraconservadora; per a ells, la doctrina social de l’Església era secundària.

Prevost també coincideix amb Francesc en la defensa dels drets de les persones migrants, un tema especialment conflictiu als Estats Units de Donald Trump. En canvi, no queda clar si serà tan actiu també pel que fa a la crisi climàtica, un dels temes que més atenció van rebre de Francesc.

Anterior Següent

El rol internacional del Vaticà

Una de les qüestions candents d’aquest conclave era la dimensió internacional de l’Església catòlica. Francesc va ser el primer papa no europeu en segles i el primer americà des que existeix l’Església. En les darreres setmanes, hi havia tres cardenals italians entre els favorits per al tron de Pere, cosa que hauria suposat un retrocés cap a una Església una altra vegada centrada a l’Europa occidental. Per evitar-ho, Bergoglio va formar el col·legi cardenalici més internacional de la història, i se’n va sortir. Tot i ser estatunidenc, Prevost té un perfil clarament internacional i en les seves primeres paraules ha fet referència intencionada a la “universalitat” de l’Església.

Francesc va impulsar un gir geopolític de la Santa Seu: els seus predecessors alineaven les posicions internacionals de l’Estat vaticà amb les capitals occidentals —especialment Joan Pau II, aliat clau de Washington en la lluita contra el comunisme—, mentre que el papa argentí es va acostar més al Sud global. Un bon exemple va ser la posició del Vaticà sobre el genocidi israelià a Gaza: la majoria de les capitals occidentals callaven o col·laboraven amb l’extermini del poble palestí, mentre que Bergoglio va denunciar amb duresa els crims del Govern israelià. La reorientació geopolítica del Vaticà va incloure un acord amb la Xina per al nomenament de bisbes, molt criticat pels sectors conservadors de l’Església i per la dreta estatunidenca.

En principi, el perfil internacional i la proximitat amb l’Amèrica Llatina de Lleó XIV haurien de garantir la continuïtat de l’aposta geopolítica de Francesc, que també es va manifestar en una agenda de viatges més centrada en territoris allunyats de Roma amb poca població catòlica (Mongòlia, el Sudan del Sud…) que en els països on l’Església és més poderosa.

L’altra cara de Lleó XIV: dones i LGTBI?

Hi ha més dubtes sobre fins a quin punt Lleó XIV seguirà el camí d’obertura de Francesc pel que fa al rol de la dona. El nou papa s’ha mostrat favorable a reforçar el paper de les dones dins de l’Església, però és aviat per saber si això es traduirà en decisions tan potents —per als estàndards vaticans— com les que va prendre Francesc, incloent-hi el nomenament de ministres.

Més conservador sembla el nou papa pel que fa a la diversitat sexual i de gènere. Prevost va criticar el 2012 la “simpatia” d’alguns mitjans de comunicació per l’“estil de vida homosexual” i per les “famílies alternatives formades per parelles del mateix sexe i pels seus fills adoptats”. Declaracions que, sens dubte, han tranquil·litzat el sector tradicionalista del col·legi cardenalici, que va veure amb horror gestos de Francesc com obrir-se a la benedicció de parelles del mateix sexe o la seva retòrica inclusiva respecte a les persones trans.

Diferències d’estil: Prevost no té el carisma de Francesc

També es preveu un papat continuista pel que fa a les principals reformes internes impulsades per Francesc: les mesures contra la pederàstia i la corrupció, d’una banda, i la democratització de l’Església, de l’altra. Francesc va ser escollit en un moment de profunda crisi pels escàndols d’abusos sexuals i financers que assetjaven l’Església, i que Benet XVI no va aconseguir aturar. Bergoglio va aprovar normes exigents per combatre ambdós mals, i cap papa no s’atreviria a revertir-les obertament, però és una incògnita quanta força tindrà el seu successor per garantir que es compleixin.

Però potser la diferència principal entre Francesc i Lleó XIV és d’estil: Prevost no té el carisma irresistible de l’argentí i és més pragmàtic, de manera que serà un papa més constructor de ponts (és això el que significa pontífex) i menys combatiu. Una bona notícia per a les elits eclesiàstiques que han viscut el pontificat de Bergoglio com un trauma, però una mala notícia per a aquells que volen que l’Església avanci més ràpidament cap a postures progressistes.