03/05/2021 | 06:00
El 7 d’abril passat, una part del veïnat de Vallecas va decidir sortir al carrer a rebutjar la presència de Vox al barri. Pocs mitjans de comunicació han explicat que la cosa va començar amb una agressió denunciada pel centre social autogestionat La Villana: un maó embolicat amb un provocatiu missatge homòfob, contra la porta de la seva seu. La Villana, que acull, entre altres iniciatives socials, les assemblees de la PAH de Vallecas, potser és un dels centenars d’espais socials i reivindicatius desconeguts fora d’un Madrid que arrossega massa sovint fama, sent suaus, de conservador.
Que Madrid, per a un bon nombre de persones com a mínim progressistes que no hi viuen, s’identifiqui amb el cor de la bèstia, té com a base uns fets, d’una banda, i la compra d’un relat hegemònic no del tot just, de l’altra.
El primer té a veure amb més d’un quart de segle, des del 1995, de governs autonòmics del Partit Popular, amb una successió de noms que ha de sonar a música celestial a les elits: Alberto Ruiz-Gallardón (després ministre de Justícia que va haver de dimitir arran de la contestació popular feminista a una reforma de la llei de l’avortament que feia retrocedir tres dècades la capacitat de decisió de les dones), Esperanza Aguirre (comtessa de Bornos i Grande de España), Ignacio González (sobre qui ara mateix recau una petició de la Fiscalia Anticorrupció de 8 anys de presó), Cristina Cifuentes (de casa militar), Ángel Garrido (de formació en un col·legi de l’Opus Dei) i Isabel Díaz Ayuso (zero pressupostos i dues lleis, una reforma urbanística recorreguda al Constitucional i una altra per construir una universitat privada, en un any i mig de Govern entre escàndols deguts principalment a la gestió de la pandèmia i a un perfil comunicatiu agressiu titllat de trumpista).
Un fet, també, és que la de Madrid és la comunitat autònoma més rica amb un PIB per capita, un 35% més alt que la mitjana estatal, però la quarta comunitat amb una major desigualtat interna només superada per Melilla, Ceuta i Astúries. Madrid és on menys IRPF paga qui guanya més de 100.000 euros l’any i la tercera regió on ha augmentat més l’atur des de l’inici de la pandèmia, només darrere de les illes Balears i de les Canàries. On un jove ha de gastar el 105% del seu sou per permetre’s un lloguer mitjà i on 1 de cada 5 escoles públiques, i unes 200 zones de la xarxa de metro, tenen restes d’amiant. També la que menys pressupost destina a sanitat: un 3,7% del seu PIB. Alhora, Madrid és la regió amb més segurs mèdics privats, un 36% gràcies a la pujada del 6% produïda durant l’any de la Covid del 2020. I la segona, després de Catalunya, que més percentatge sanitari (un 10,5% segons les últimes dades disponibles) dedica al concert, és a dir, al transvasament de diners públics al sector privat. El Govern d’Ayuso, per cert, no va derivar persones malaltes a cap dels 68 hospitals privats del territori.
En les eleccions del 4 de maig el que està en joc, precisament, és la continuïtat d’aquest flux de transferències o, com va escriure Pablo Elorduy a El Salto, la seva conversió a lucre cessant. Això últim dependrà de la capacitat dels partits d’esquerres, juntament amb l’obligat voltatge antifeixista, de mobilitzar sectors populars desenganyats o conscientment abstencionistes.
L’altre costat, el més emocional, té a veure amb la voluntat de les elits econòmiques i els seus representants polítics de fondre realitat i ideologia i projectar la massa resultant cap a fora de Madrid. Una mica el “vivir a la madrileña” que Ayuso s’ha tret en campanya i que resumint molt és aferrar-se a viure una il·lusió de territori aproblemàtic i amb una vaga reivindicació de llibertat que no és sinó, ras i curt, la que cada madrileny o madrilenya pot comprar-se.
Una mena de Sims on es proclama la ficció que aquí a ningú se li mira el DNI mentre existeixen a la vista de tothom les batudes policials per raó de color de pell. On la presència física dels principals mitjans i de periodistes —no cap xovinisme de la gent corrent— sobredimensionen qualsevol notícia local. On el mapa de persones amb necessitat de l’ingrés mínim vital a la capital dibuixa fronteres internes entre el nord i el sud de l’autopista M-30. I algunes al sud, marcadíssimes entre zones veïnes com ara els districtes d’Arganzuela i de Carabanchel, a l’un costat i l’altre de Madrid Río a l’altura del d’Usera, del de Retiro als barris vallecans de Numancia i San Diego o entre el barri de Retiro La Estrella i el barri de Media Legua al districte de Moratalaz. Molts d’aquests coincideixen, quasi, un per un (més Ciudad Lineal, Villaverde i Villa de Vallecas) amb els districtes populars que van rebre restriccions selectives més severes a la tardor passada.
És en aquests districtes on el politòleg i periodista Julio Embid parlà fa alguns anys de la proliferació, arran de la ja penúltima crisi, de negocis de “l’economia de la misèria aliena”: cases d’apostes, d’empenyorament i botigues d’esoterisme. Però és en aquestes desenes de barris populars, que l’extrema dreta va insultar directament titllant-los de “femers multiculturals”, on perviu un orgull de generacions. Perquè ja van ser treballadors nascuts lluny de Madrid, la majoria d’Extremadura, de la Manxa o d’Andalusia, a qui el franquisme va intentar literalment prohibir l’entrada a Madrid el 1957, així com sona, amb l’excusa de no disposar ja d’una casa a la capital. Molts d’altres havien arribat forçats, 20 anys abans, forçats per la barbàrie que pujava cap al Madrid del “No pasarán”. El seu destí: més aviat el refugi antibombardeig de les estacions de metro que el barri de Salamanca, enguany terreny de botigues de luxe i de cassolades dels cayetanos i durant la guerra declarat “zona neutral” pels feixistes.
El Madrid popular i d’esquerres
Tot estava per fer. Fins i tot les cases, aixecades clandestinament de nit per evitar que l’obra fos paralitzada pels guàrdies. Política comunitària de fets consumats. Brou de cultiu per als moviments veïnals que anys després, des de les barraques pioneres de Palomeras Bajas a Vallecas, es va estendre pels barris més castissos i d’altres de més nova construcció. Habitatge social, escoles públiques, centres de salut, autobusos, preus del pa justos. La seva herència, dècades després i actualment, són col·lectius com les diverses PAH, Vallekas Se Defiende o l’Asamblea Popular de Carabanchel, que acull el grup d’autodefensa laboral amb millor acrònim de la història: ADELA. Això per esmentar-ne només dos.
El relleu està assegurat amb els col·lectius juvenils: de Valdezarza a Vicálvaro, de Pacífico a Lucero, la pràctica totalitat dels districtes en tenen un de caràcter marcadament antifeixista i actius contra la presència de les cases d’apostes en barris obrers. Aquest rebuig ha cristal·litzat, fa un any i mig, en la coordinadora Apuesta por Madrid. En ciutats com Alcorcón, Coslada, Fuenlabrada o Parla també existeixen plataformes antifeixistes. Algunes d’aquestes ciutats, que fan part del conegut per cinturó roig del sud, i d’altres com Móstoles, Getafe, Leganés, Pinto, Valdemoro o Ciempozuelos, segueixen tenint alcaldies socialdemòcrates, així com San Sebastián de los Reyes o Alcalá de Henares. Izquierda Unida manté Rivas-Vaciamadrid des de fa 30 anys, a l’est i amb 90.000 habitants, la seva única alcaldia de pes.
“A Madrid existeix avui una constel·lació d’activisme i de resistència, de cultura i d’esperit social arran de terra”
Qui vagi per unes quantes hores a la capital, o senzillament hi traci un circuit eminentment cèntric de llargues cues en botigues comercials, franquícies de menjar ràpid i espectacles musicals a la Gran Vía, s’estarà perdent tota una constel·lació d’activisme i de resistència, de cultura i d’oci arran de terra i amb esperit de construcció social. Si parlem de centres socials autogestionats, la llista és llarga: l’esmentada al principi Villana de Vallekas; no gaire lluny, el Centro Social Seco, La Traba o Arganzuela 27, al districte amb aquest nom; COKO La Kondenada o La Enredadera, a Tetuán; La Eskalera Karakola, La Quimera, La Tabacalera o 3 Peces 3, a Lavapiés; l’EKO o La Gatonera, a Carabanchel; La Piluka, a El Pilar; Barco, a Fuencarral, o La Bankarrota a Moratalaz. Per la Història amb majúscules de l’ocupació queden Minuesa, el David Castilla, La Guindalera, els diversos Laboratorio o el Patio Maravillas.
I com oblidar, si pensem en la solidaritat i la cooperació, la parròquia San Carlos Borromeo del barri vallecà d’Entrevías. Els seus tres sacerdots, els capellans obrers d’una església militantment de base Enrique de Castro, Javier Baeza i Pepe Díaz, són d’aquells que Bertolt Brecht en deia “els imprescindibles”. Com també ho és la tasca d’assistència i de transformació que fan a la Coordinadora de Organizaciones No Gubernamentales de Desarrollo, el Banco de Alimentos, o el cooperativista Mercado Social de Madrid, xarxa d’empreses d’economia social i solidària.
De Madrid es parla tant a escala estatal en part pel fet que allà hi són la majoria de grans capçaleres i mitjans de comunicació. No tots conservadors, i com a exemples en tenim El Salto, les emissions de Carne Cruda, elDiario.es, Ctxt, Público, infoLibre o una part de la redacció de La Marea, per esmentar-ne només alguns amb notable presència pública. I, com a avantatge de viure en una ciutat gran, malgrat els inconvenients de distàncies, soroll o ritmes atabalats, és, per exemple, poder tenir una oferta cultural diversa i de consum responsable.
El mateix dia que escric aquest article obre les seves portes una nova llibreria: Mary Read, entre Atocha i Antón Martín. Un agradable passeig la uneix amb Traficantes de Sueños. Altres opcions són La Malatesta, Enclave, Mujeres & Compañía, Muga o La Libre de Barrio a Leganés. També al Café Molar, on, a més a més, pots trobar música, com a Bajo el Volcán, Revolt Music & Records, La Negra o Potencial Hardcore.
Ballar aquesta música, aquesta ciutat —un altre dia podem parlar dels fils d’electricitat, ràbia i plaer que connecten Leño amb Los Enemigos, Hechos contra el Decoro amb Tremenda Jauría, Gata Cattana amb Ira, El Pardo amb Somos La Herencia, CPV amb Afrojuice 195, Zinc amb Biznaga…—, o almenys escoltar el seu esperit, també és possible fer-ho amb consciència i boca agraïda. En tenen la culpa locals com l’Achuri, Loukanikos, La Chilostra, El Chiscón, La Huelga o Casa Zoilo, tots relativament pròxims al centre.
Tots aquests espais i persones són part del batec d’un Madrid que estima la seva ciutat perquè l’han aixecada i continuen fent-ho cada dia, els que l’estimen no solament perquè poden gaudir-la, sinó perquè saben resistir-la. Una ciutat fera que, quan tot flueix, ens fa pensar en les paraules de Manolito Gafotas sobre el seu barri: “Només li cal el mar per ser perfecta”.
