19/01/2017 | 20:01
“Ho volem tot, ho volem tot… i al final hem acabat forçant massa la màquina, ja us he dit que estàvem corrent massa”, David Fernàndez
“De vegades sembla que avancem i de vegades sembla que siguem al mateix quilòmetre que el 2012”, Isabel Vallet
“Això sembla el dia de la marmota”, Antonio Baños
Anunci electoral de la CUP – Crida Constituent per al #27S 2015
Fa temps que ho dic: per mi, si no és per canviar-ho tot, no és independència. Si és perquè tot segueixi igual, no és independència. Si construïm un país que no abordi les enormes desigualtats que avui llasten la nostra societat, un país d’impunitat per als corruptes, un país que obeeixi l’austeritat ‘troiquista’ i desobeeixi els tractats internacionals de defensa dels drets humans i dels drets econòmics socials i culturals, estarem renunciant de nou a la nostra sobirania. Sí, sóc de les que ho volem tot, malgrat els riscos de trencar l’encanteri del procés en abordar debats i dissensos espinosos.
Un procés amb ritmes incompatibles
En aquest procés cap a la independència, la demanda de debatre polítiques socials, la fiscalitat o el model de sanitat pública és titllat per alguns de pals a les rodes. Davant els clàssics “tenim pressa” o “primer independència i després ja ho veurem”, em ressona llunyà un dels nostres millors lemes, d’inspiració zapatista i indignada: ‘Anem lentes perquè anem lluny’.
En aquest procés sovint tinc una certa sensació de ritme vertiginós, incompatible amb l’”anar lentes per anar lluny”, contradictòriament combinada amb una percepció de paràlisi. Velocitat, potser necessària, per assolir certes fites polítiques aprofitant la finestra d’oportunitat. Però velocitat que implica risc de deixar-nos coses importants pel camí, implica presses que dificulten pilotar col·lectivament el procés i impossibiliten ‘de facto’ que definim entre totes el com i el cap a on.
I aquí és on veig la paràlisi, en la possibilitat perduda d’avançar, a cada pas que fem (fins i tot en el debat sobre els pressupostos), el promès procés constituent. Un procés constituent que, com recordava fa poc Marc Font al diari ‘Públic’, sembla estar en “Stand By” sense que a gairebé ningú el preocupi gaire. Paràlisi, doncs, en tant que, malgrat que anem assolint suposades fites del full de ruta i marcant dates clau en el calendari, passem pantalles, però en el fons res no canvia.
“De vegades sembla que avancem i de vegades sembla que siguem al mateix quilòmetre que el 2012”
Dissensions: desplegar un diàleg sincer i rigorós
Reconec que potser no som totes les que volem canviar-ho tot, però com descobrir-ho si no avancem en el promès procés constituent? Per esbrinar què volem de la independència, cal desplegar debats i anàlisis sincers i rigorosos, abordant totes les qüestions sense tabús ni vetos. Davant la nostra “independència per canviar-ho tot”, un procés constituent per debatre-ho tot entre totes. Un procés, però, que requereix uns ritmes, un diàleg sincer i una maduresa política que sovint dubto que siguem capaces de desplegar entre totes.
El ritme i les dinàmiques parlamentàries ens confronten amb una realitat en la qual ni tan sols es permet un debat sincer i rigorós sobre la fiscalitat com a eina per lluitar contra la desigualtat. Un debat que des del Govern es nega adduint els limitats marcs autonomistes, i que, si s’aborda, no és amb referències al que volem ser sinó amb una comparativa amb altres comunitats autònomes. Per mi, fins ara, la (no)negociació dels pressupostos l’únic que evidencia és la manca de voluntat de diàleg de la coalició governamental en àmbits tan clau per a la justícia social com el model educatiu o la renda garantida de ciutadania.
En el seu lloc s’enarbora el també clàssic “ara no toca”. “Aparqueu la ideologia”, reclamava la coordinadora general del nou Partit Demòcrata, Marta Pascal, a l’inici d’aquest tràmit pressupostari quan la CUP posava sobre la taula la necessitat d’abordar el debat fiscal. Com si els pressupostos, principal eina de definició de les polítiques que es desenvoluparan des del Govern, poguessin estar exempts d’ideologia.
Es nega la possibilitat mateixa del debat, i les dissensions en el bàndol independentista es titllen de pals a les rodes. O pitjor, de traïció. Es desplega una estratègia xantatgista que condiciona la celebració del referèndum a l’aprovació de pressupostos per part de la CUP – Crida Constituent. Una estratègia en la qual el Govern i Junts pel Sí posen sistemàticament pals a les rodes a la voluntat de debat en un moment d’oportunitat per discutir de Política, així en majúscules, com és el debat dels pressupostos.
La negació del debat sobre les dissensions entre Junts pel Sí i la CUP nega de ple l’oportunitat per a la construcció de consensos. Oportunitats, com deia, per arrencar de forma oberta, sincera i rigorosa alguns dels debats que haurien de fer part del procés constituent. I això és especialment preocupant perquè ha de ser aquest Govern el que ha de facilitar els espais i les eines que ens han de permetre discutir-ho tot. És difícil, doncs, creure’s la voluntat d’un veritable procés constituent d’aquells que res volen discutir i que sembla que res volen canviar.
Aquesta negació del debat no sorgeix al meu entendre només d’una qüestió tàctica, de l'”ara no toca”. No es tracta només de posposar els debats, sinó de limitar quins debats es poden donar i amb qui es tenen.
Una hipòtesi sobre els pressupostos, el referèndum i el processisme
La negació del debat podria, però, respondre també a una estratègia de trencar la baralla que gairebé no m’atreveixo ni a verbalitzar. En diverses ocasions he parlat amb convençuts del fet que el procés acabarà, més d’hora que tard, en la declaració d’independència de Catalunya, sobre la possibilitat que no sigui així perquè els capitans (llegeixi’s ERC i el PDECat) facin marxa enrere. Davant els meus dubtes em miren com si jo no fos d’aquest món i no m’hagués adonat que això va de debò i que no hi ha qui ho aturi. La cortina de fum que negava en un article que des de CRÍTIC em van demanar fa dos anys per a la seva revista ‘Procés’ se m’apareix rere negatives i intents de ‘ninguneig’ de qui reclama més del procés. L’article es titulava “Si no és per canviar-ho tot, no és independència”.
“Potser és només un deliri, però a vegades semblaria que sigui Junts pel Sí els qui volen un NO als pressupostos”
Coneixedors que a la CUP no li tremola el pols a l’hora de dur les seves conviccions i decisions democràtiques fins al final, premen fins a trencar la baralla perquè no hi juguin tots. El referèndum indefectible i la subsegüent declaració d’independència hauran d’esperar, per culpa de joves impertinents que tot ho volen.
És una hipòtesi que ni jo em vull creure, perquè penso que estratègicament totes les parts hi perden més que hi guanyen. Potser sí que Esquerra Republicana sortiria victoriosa d’unes eleccions i podria liderar, no en solitari però sí portant el timó, un procés amb menys presses i pressions, aprofitant la dilació per rebaixar la tensió amb l’Estat. Potser sí que alguns sectors de l’antiga Convergència no acaben de veure la desobediència que suposarà un referèndum no pactat amb l’Estat. Potser sí que els uns i els altres no acaben de sentir-se còmodes amb l’indefectible augment de la conflictivitat amb l’Estat a mesura que s’apropi el dia D. Potser no tenen resposta a com celebrar un referèndum amb garanties que no sigui un nou 9-N… En resisteixo a creure que prefereixin trencar la baralla a obrir-se al diàleg i convertir-se en aquells i aquelles que van dur el poble de Catalunya a la independència.
En definitiva, la voluntat política d’avançar cap a un objectiu com el de construir un nou país s’hauria de demostrar també amb una major predisposició a debatre, negociar i cedir. Però de moment no hem vist més que molles i xantatges. Potser és només un deliri, però a vegades semblaria que sigui Junts pel Sí els qui volen un NO als pressupostos.
